ALACANT. 2018 s’ha acabat i ara ens trobem en eixe interregne dubitatiu en què no saps fins quan has de dessitjar “bon any nou” sense que et miren amb cara estranya: passat Reis, fins al febrer, fins a Pasqua Florida? Aprofitem esta indefinició per tendir ponts encara amb l’any que acabem d’acomiadar, i recuperar un cabasset de títols que per unes raons o altres, se’ns havien quedat fora de focus, esperant als prestatges. Al capdavall, encara ens resta la gran fita regaladora de la nit del 5 al 6 de gener.
“No arribem a tot”, és cert, ho diu l’Áurea Ortiz Villeta, parlant del nou hype (acròstic d’hipèrbole, ens recorda) de les sèries de televisió (terme que fa referència cada vegada més al catxarro on reproduïm els productes audiovisuals i menys al sistema de transmissió ni a l’art televisiva, com a gènere de producció de continguts audiovisuals, davant l’espenta de les noves plataformes de visionat), reproduint, quasi paraula per paraula, una conversa mantinguda feia poc amb un amic comú, afegint a continuació (pausa dramàtica pel mig): “i no passa res!”.
Efectivament, no passa res si no arribem a llegir tots els llibres dels gèneres que ens interessen, i la quantificació de lectures ens aboca a una nàusea vital paralitzant (l’altre dia algú feia públic que enguany havia llegit 138 llibres, com que conec a la persona, deixe constància de la dificultat formal, estilística i temàtica de la majoria de les seues lectures… de colp em vaig vore submergit en un devessall de càlculs matemàtics per esbrinar el nombre de les meues lectures passades, el que m’hauria de quedar per viure, com es podria quantificar eixe temps futur indeterminat en títols nous, autors nous, relectures… i abans de tenir un atac d’ansietat, jo també vaig pronunciar en veu alta, com un mantra: “no arribem a tot… i no passa res”).
Dit això, el llistat de lectures que ve a continuació és arbitrari, prové d’intuïcions (força encertades la majoria) i d’atzars (que si analitzàrem en produnditat potser no ho serien tant).
Però el dolor i la hipocresia esperen a fora, guaitant els esperits solitaris, com els monstres dels contes, capaços de fondre el permagel, aquella part de la terra que no es desglaça mai i membra que revesteix la narradora en la seua lluita amb el món.
Qui així ens mostra a l’autora nascuda a Alaska el 1936 i morta a Los Angeles el 2004, no és altre que el seu fill Mark Berlin, en el pròleg que acompanya esta edició, sota el títol “La història és el que compta”, quatre escasos fulls d’amor filial tenyit d’admiració que emmarquen a qui el llegeix i l’obliguen a una lectura còmplice. Com mai, es recomana la lectura del pròleg abans d’encetar la degustació del plat principal.
“Durant la meva reclusió no em vaig poder estar de preguntar-me si el pare havia instal·lat un perfeccionat sistema de seguretat amb l’objectiu d’impedir que els lladres entressin a la casa o d’impedir que els invitats se n’escapessin. Ella tancava pels dos costats el reixat de la tanca de seguretat. Si jo volia sortir, li havia de demanar la clau. L’Schloss (castell, en alemany) de la Stefánie començava a assemblar-se al castell de Dràcula. A mesura que passaven els dies, jo em comportava més i més com una presonera passiva, un dels personatges d’un dels contes de fades apreciat pel pare, Rapunzel a la torre”. No imaginava Susan, en aquell moment, que acompanyaria el seu pare Stefánie en els darrers dies sobre la terra.
El pare que fa “avions de joguet”, la mare que desfoga la seua alegria vital només entre les parets del seu saló de perruqueria, les dues bessones, la Sara i l’Eva, el germà menut, en Pep, una “família normal”, un conflicte que recorda tothom la presència de l’altre i una tècnica narrativa que es condueix amb la mateixa desimboltura en la descripció, la reflexió i el diàleg. El cel no és per a tothom és una novel·la d’alè clàssic, que descansa sobre el realisme quotidià els fonaments de la narració, sense deixar de banda la denúncia d’un món que canvia, sovint, contra el benestar dels personatges, una mena de naturalisme zolanià del segle XXI.
El resultat, un personatge per a la posteritat, el comissari Jean-Baptiste Adamsberg, fill dels Pirineus trasplantat a un París que fa seu des de l’estranyesa i la nostàlgia.Investigador caòtic i intuïtiu, el que l’allunya dels exemples clàssics del Who has done it?, com ara Holmes o Poirot, més obsessiu que el Maigret de Simenon, però igualment preocupat per les pulsions vitals dels seus investigats”, va creixent als ulls dels lectors, psicològicament, biogràficament, com també ho fa l’univers que l’envolta, l’ecosistema parisenc on els seus col·laboradors són com individus de diferents espècies que conviuen en un biòtop en el qual Adamsberg actua de vegades com a espècie invasora.
L’home dels cercles blaus, publicada originàriament l’any 1991, no és una lectura fàcil, no és una novel·leta de lladres i serenos, no fa servir els patrons del thriller contemporani de lectura lleugera, però si t’atrapa, i potser no ho faça en una primera temptativa, no et deixarà anar fins que no arribes a Quan surt la reclusa, onze llibres més tard. I esperant la següent.
