Picota fosca com la sang

Picota. Què bona, rodona i morada, gairebé negra. Varietat de cirera rebonica i tardana de la muntanya d’Alacant. La veus i t’encises i te la menges a grapats. Qui hauria de dir que una paraula -picota- amb unes connotacions tan carnoses, apetitoses i fins i tot amb un puntent cruixent podria amagar també un significat infinitament més escabrós. I és que picota també és aquella columna de pedra acabada en punta que s’alçava a l’entrada d’algunes poblaciones on temps enrere es penjaven els cossos dels ajusticiats, o fins i tot els seus caps separats del troncs per tal d’exposar-los a la vergonya pública. Que potser aquest fet tan macabre té alguna relació amb què la cirera -picota, clar està- tinga poca adherència al seu peduncle. És a dir, amb la cua del fruit tal i com el cos amb el cap decapitat. 

Quins pensaments m’assalten en aques temps nous de remenar cireres roges com la sang. Ha de ser cosa dels resultats electorals de les municipals. Estem a dimarts i ja queda menys per a conformar els nous cicles polítics als pobles i ciutats. D’aquí no res ja tenim als nostres regidors escollits passat diumenge donant ordres i portant iniciatives endavant. Si en un futur estan o no en la picota (perden el crèdit en quedar en evidència els seus errors) ja es veurà. Arà paciència, bona fe i cent dies de gràcia … per tal de veure per on aniran.

De moment, temps de cirera. Passada ja l’espectacular bellea de la seua floració toca recol·lectar. I com sempre, anar al mercat. Jo ja les he tastat, la picota encara no, però a puntet està. Només cal esperar a principis de juny -el cap de setmana del 8 al 9- per anar a la XIX edició de la Festa de la Cirera que enguany es fa a Benissili. Una bona ocasió per descobrir l’interior de la Marina Alta en endinsar-nos cap a la Vall de Gallinera i la ruta dels seus vuit pobles: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili. Vida rural, mercat de la terra, senderisme i gastronomia local. Cultura, música i festa. I fins i tot campionat de llançament de pinyols.

Cireres grans i menudes, dolces, verdes i madures, cireres com a penjoll a cau d’orella, per trencar-les a la boca i que facen croc. Cireres dels romans en terra de batalles de moros i cristians. Cultiu de les valls d’interior de la Muntanya d’Alacant amb indicació geogràfica protegida que garanteix la seua qualitat. 

Terra de llauradors. D’història i tradició. De famílies que porten recollint aquest fruit des de fa generacions. Herència viva de poble i paisatge vivencial. Saccejar la memòria i el paladar. Descobrir una comarca a través del seus sabors. Origen e identitat. Varietats com la primerenca ‘burlat’, la ‘tilagua’, la ‘planera, la ‘nadal’ o la meua estimada ‘picota’, sense cua i consistent.

També tenim cirera a la la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà i la Vall de Laguar. I a les comarques del Comtat i l’Alcoià. En concret a Agres, Alcer de Planes, Alcoi, Alfafara, Almudaina, Beneixama, Beniarrés, Benillup, Benimarfull, Biar, Castalla, Cocentaina, Confrides, Cuatretondeta, Gaines, Gorba, Ibi, Xixona, Lorcha, Millena, Muro d’Alcoi, Penàguila, Planes, Tollos, i a Villena a l’Alt Vinalopó. A València, en canvi, la trobem a la comarca conlindant de la Vall  d’Albaida, a Bocairent i Ontinyent.

Cireres en terra de muntanya, roges com la sang.