Ací hem vingut a molestar

Hui venia a parlar de Carlota Gurt i de la seua narrativa viva i àgil, que t’atropella com una locomotora que ve de cara sense frens. “Més Gurt que mai”, diu la faixa del seu últim llibre, Biografia del foc (Proa, 2023), i és cert que els seus relats són detonacions a la línia de flotació del nostre modus vivendi i de les nostres relacions íntimes i que reprenen a la Gurt dels contes, aquella a qui vam conèixer amb Cavalcarem tota la nit (Proa, 2021). I venia a contar també que les píndoles Gurt són bombes de dispersió, aparentment innòcues, però que et fan pòsit, s’assenten i després, quan estàs distreta, dinamiten parts de tu. I d’eixa destrucció, a vegades, ixen altres coses, connexions i realitats.

Mentres que per norma general la unitat de mesura de les bondats d’un llibre sol ser el no poder amollar-lo, allò que diuen de beure-te’l d’un sol glop, Carlota Gurt avisa al principi de Biografia del foc que no recomana llegir-ne més de dos relats seguits. Una posologia necessària per a metabolitzar-ne la intensitat, i que amb Sola (Proa, 2020), la seua novel·la, era del tot impossible, perquè la pròpia història era un buldòzer agafant embranzida costera avall i enduent-se per davant tot el que trobava, en un exercici no només de llibertat narrativa, sinó de gosadia. Aquella dona salvatge, sola i deslligada, aquella caiguda en barrina, esdevenia una punyada a les convencions i les complaences d’esta societat viciada nostra. Una concessió al caos, la incomoditat i la molèstia. A les dones bestials que som, agrade o no, i a deixar-ho vore, sense tebiors, amb tota la cruesa i la brutalitat i, sobretot, sense buscar l’aprovació de ningú.

Venia a parlar de Carlota Gurt, però és imprescindible esmentar també a Eva Baltasar, Marta Rojals, Emma Zafón i tantes altres que ens han precedit en la dura tasca de rebentar el motle del que és bonic i prudent i educat i correcte escriure. També caldria parlar de l’alliberament que se sent amb el costós salt avant d’eixir i no callar. Ens ho agrairan les nostres filles, això de deixar de ser inofensives i gracioses, perquè ja és una tendència imparable i no es fa només des del privilegi, sinó des de totes les àrees. També ho fem una mica des del meninfotisme i el cansament: me la bufa si vos incomoda, ací hem vingut a molestar. I tant de bo puguem alçar prompte la copa perquè s’ha mort el dictador més vell d’Europa, eixe que portem dins sense voler i que ens lliga cada dia els braços que van cap a les tecles.

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.

@miss_mgd