X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

PENSAR I REFLEXIONAR

Actualitat (i excepció) de la Filosofia

4/08/2019 - 

VALÈNCIA. Actualitat i excepció reivindicada, si més no. Perquè caldrà recordar, en primer lloc, que no s’ha de buscar la Filosofia en els llibres de Paulo Coelho, ni en vídeos d’emoció viral o píndoles interessades de les xarxes socials, sinó en el retorn autèntic i poderós a les fonts i a la consecució del valent objectiu que la Filosofia aporta com a instrument per a aprendre a pensar i reflexionar, i a l’impacte que la seua visitació pot aportar al debat de la cosa pública.

La recuperació de la Filosofia com a assignatura en el Batxillerat pot induir a algú, innocent, a creure que per fi es planteja el debat al voltant del paper que cal assignar-li en l’educació secundària, però el moviment per a la seua recuperació curricular és una reivindicació sindical, sense a penes contacte amb el debat de fons; més bé amb la utilitat d’unes hores de classe, reclamades com a assignatura, i que motiven el manteniment d’uns llocs de treball. En realitat, i des del meu Batxillerat, la Filosofia no ha passat de ser pura doxografia, cronologia, acumulació de resums i corrents sense relació amb el propòsit de la matèria, que no és un altre que dotar-nos d’instruments de comprensió del món i ordenació de la convivència.

Digau-me mitòman, si voleu, però si hem de parlar d’excepcions, allò excepcional és que en l’espai entre el Boulevard Saint-Germain y el Saint Michel, hom puga trobar, en el número 6, Place de la Sorbonne, una llibreria filosòfica, J. Vrin, des de 1911, amb uns aparadors impecables, que res han d’envejar als d’una joieria, amb les novetats a la vista; i en l’interior, els llibres en les prestatgeries perfectament alineats per matèries, escoles filosòfiques, orde alfabètic, secció de novetats, llibres d’ocasió i antics. Una excepció.

Més detalls. Philosophie Magazine, revista que s'anuncia de divulgació i que en el número de novembre dedica el seu dossier mensual al debat sobre la necessitat de les elits –"Avons-nous besoin des èlites?"–, amb una anàlisi del populisme, de la colère, debatent sobre la concurrència i l’aristocràcia, el mèrit o l’herència, i un diàleg entre el marxista Jacques Rancière i Michel Onfray sobre els millors en el poder.

Més detalls. És Michel Onfray, el de la carta oberta a Emmanuèlle Macron, radical, irònica, que frega l’homofòbia, que naix de l’eliminació d’Onfray d’un programa en la ràdio pública, sobre filosofia, i que en tot cas, homòfoba o no, utilitza la teoria dels dos cossos del rei de l’historiador Ernst Kantorowicz. Poca broma amb un debat públic que empara la Filosofia com un instrument de debat i que fa visible, per comparació, les diferències amb els nostres. El debat polític s’ajusta a una certa argumentació i a la necessitat de conformar-se amb arguments de la Filosofia, no debats de curta volada, contaminats de la política del present, i d’arguments que naixen de les estructures comunicatives dels partits polítics. El mal pensament contamina el debat públic i el debat de les idees, constituït per tòpics, deposicions de gabinets de premsa i etiquetes ideològiques sense cap rellevància intel·lectual.

No és només que la Filosofia a França siga una activitat atractiva. Si parlàrem així definiríem l’actualitat cultural a la manera d’una estúpida novel·la de Màxim Huerta, pel fet que Charlotte Casiraghi, la de Mònaco, apadrine els Encontres Filosòfics, uns Premis i una contrastada i rigorosa producció editorial. Cal parlar també de l’examen del Batxillerat, de tan llarga tradició, sacralitzat inclús, que no respon a l’exposició de quatre textos, resums de resums, el que diríem un prêt à penser, sinó la precipitació d’una determinada manera d’ensenyar a pensar i reflexionar, d’ensenyar i integrar el coneixement en una assignatura, i no a l’inrevés, convertir l’assignatura en una manera de superar una prova. Ja hi ha iniciatives, com les que encapçala el filòsof i sociòleg Frédéric Lenoir en dos escoles de primària, de tallers de Filosofia per tal que la Filosofia, entesa com a procés de recerca de la veritat, no quede limitada als 10 mesos de Filosofia de la classe terminal, el nostre segon de Batxillerat, que almenys és comú a França en la incorporació de la matèria.

Charlotte Casiraghi, presidenta i fundadora de Les Rencontres Philosophiques de Monaco, iniciativa impulsada també per Joseph Cohen, Robert Maggiori i Raphael Zagury-Orly © Montblanc

Un sol exemple serà suficient. Les proves del Batxillerat de 2018. La injustícia, la veritat i el desig. Per a la sèrie literària la pregunta va ser sobre qüestions com ara: La cultura ens convertix en més humans? Es pot renunciar a la llibertat?; o un text de Schopenhauer. Els del Batxillerat d’Economia es plantejaren assumptes com Tota veritat és definitiva? Es pot ser insensible a l’art? o analitzar un text de Durkheim. El Batxillerat científic, qüestió gens negligible com si el desig és la marca de la nostra imperfecció o si experimentar la injustícia és necessari per a saber allò que és just, o encarar un text de John Stuart Mill. I per últim el Batxillerat tecnològic s’enfrontà a l’argumentació sobre si la experiència pot ser enganyosa, o si es pot dominar el desenvolupament tècnic, o analitzar un text de Montesquieu. Per a poder contestar la pregunta fa falta molt més que haver superat uns exàmens. És necessari dominar la identificació de la qüestió, l’anàlisi del problema i les regles de l’exposició ordenada i coherent.

No cal ni dir, per evident i notori, què suposaria esta classe de prova en les nostres terres, si s’incorporara la prova als nostres batxillers, o si intentàrem fer passar la prova a polítics, aspirants a polítics i comunicadors. El debat públic, sense els rudiments ni l’experiència de la reflexió esdevé domini exclusiu de regles jurídiques i econòmiques, convenientment adobades per l’estratègia de la comunicació, sense fonaments sòlids per a encarar la complexitat de les societats modernes.

Pensar sobre la identitat, la igualtat o la diferència, sobre els principis de la llibertat, la justícia o la democràcia, sobre allò que és legal o il·legal, els límits de l’ètica o l’abast del coneixement s’aprovisionen, en el nostre cas, de receptes i resums de les xarxes socials. Sense els fonaments de la història i de les humanitats, i sense l’aprenentatge de la construcció de l’argumentació, l’agenda política i els debats públics acaben per convertir-se en pura assignació crispada d’etiquetes de la geometria política, esquerra-dreta, centre-perifèria, sense altura ni jerarquia del coneixement, ad personam.

L’imaginari col·lectiu de l’escena pública queda segrestat per la simplicitat, per la tirania del present, per la por a ser etiquetat si allò que s’expressa no resulta correcte, per la divagació infantil, la proposició de solucions fàcils a allò que sempre és complex, i per la seducció formal, gestual, de periodistes i polítics que marquen amb notable naïvité prioritats que potser no ostenten tal condició, o problemes als quals no es fa front a causa de la seua irremeiable dificultat. Bona part dels grans problemes als quals s’encaren les societats europees –el dilema de la llibertat, el creixement econòmic, la integració de la diferència o les condicions que asseguren el progrés– apareixen i desapareixen de l’escena pública perquè no poden ser resolts, simplement, amb les regles de la Ciència Jurídica o de la Micro o Macroeconomia. El debat de la immigració reclama Diari Oficial, Fulla de Càlcul, però també sentit de la història i categories filosòfiques. Per això, cal més coneixement que mai, més dubtes que mai i més insistències en el procés del debat i la reflexió que no en l’acumulació polsosa de dates i dades.

És cert que hi ha iniciatives properes que fan pensar que el coneixement i la divulgació poden aspirar a un futur protagonisme en l’Educació i a una vivificació del debat públic. La sèrie de TV3 Merlí mostra de quina manera és possible imaginar una vida real il·luminada pel coneixement i la saviesa. No mitifique la sèrie ni em pronuncie sobre la coherència de la translació de les figures i corrents filosòfics. Lamente, això sí, que la Filosofia acabe sent matèria de sèrie que emociona i que s’oblida, i que és incapaç de surmontar el debat públic i fer-lo atractiu, enriquidor i atractiu a la convivència.

Em sobta com és possible que la Catalunya que és capaç d’atraure i exportar i parlar dels peripatètics, de Schopenhauer, Nietzsche o Foucault en un aula i exportar un producte audiovisual d’eixes característiques, i que reflexiona sobre la identitat, la igualtat o la diferència, de la mateixa manera que es faria en un Liceu de Marsella, siga la mateixa Catalunya que aplica les mateixes categories empobrides del debat polític habitual a Espanya.

Si no s’esmenen les condicions del debat, i si no posem ratlla a les receptes màgiques de partit, als relats interessats, la política esdevindrà zona tòxica per a la reflexió, regne de la hipnosi que només servix per a confirmar el nostre prejuí, l’eterna reedició de categories i esdeveniments històrics del passat, on sobren llibres i sèries. La Catalunya que guanya és la de Gaziel i Pla, i la de Merlí. La Catalunya de Rufián és l’Espanya de sempre.

Noticias relacionadas

obrador

La indescriptible

Por  - 

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email