GRUPO PLAZA

del sénia al segura » papers de duanes

Ah, que els valencians tenen llengua?

S’ha reactivat un debat enverinat. Valencià? Català? La qüestió de fons és l'escassa importància dels valencians

| 24/08/2023 | 2 min, 23 seg

És fotut celebrar la graciosa concessió de parlar altres llengües oficials en el Congrés dels Diputats com si fora un guany sòlid i no el pinyol de la collita tardana i desganada de l’aritmètica (basca i catalana, sobretot). Però en el cas valencià, l’anunci de Francina Armengol encara ha tingut un altre efecte: recordar-nos que som irrellevants, més enllà de l’abast de les negociacions d’última hora de l’expresident Ximo Puig.

La menció al català entre les llengües permeses (permeses, sospirà el rei deixant caure el mocador brodat abans de dirigir-se a la sala de te) ha revifat a casa nostra el debat del nom de la llengua. A un costat, els defensors del fet que junt amb la de català convisca la denominació històrica de valencià (que travessa com una constant la vida de la llengua i del grup humà que la sosté des de l’edat mitjana fins a hui en dia); a l’altre, els qui sentencien, doctes i avalotats, que quina ocurrència i només els falta creuar l’Ebre a genollons per a demanar perdó.

Per si fora poc, el nou Consell ho adoba tot amb declaracions altisonants amb la penúria fonètica amb què José María Aznar recitava a Gimferrer quan tots érem més jóvens i més bledes. Abans li havien preguntat al president Mazón què era l’últim que havia llegit en valencià. “Jo? Uns capítols del Tirant lo Blanch”. També és casualitat. I un encert que només siguen uns capítols, Carlos, que la novel·la és un totxo i no estem per a distraure’ns.

Però parlàvem de la irrellevància. Vist des de fora, a ponent i tramuntana no hi ha qui entenga la nostra reivindicació i se la miren entre la irritació i la indiferència, com qui sent una pidolada extemporània en una conversa d’adults. “¿Qué quieren estos ahora?”. Alhora, de portes cap a dins, el debat s’enverina amb acusacions de sal grossa mentres el personal es torra en la platja i fa compte dels dies que queden per a tornar a pencar en la faena.

Per a això hem quedat, per a ser el bufat de la boda que creua punys amb l’espill abans que els nebots l’acompanyen a dormir la mona al cotxe.

És normal. Tampoc ens hem animat mai a ser una altra cosa.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles

next