Així serà l’apocalipsi per als valencians

VALÈNCIA. No sé si heu vist L'Effondrement, sèrie francesa traduïda en À Punt com El col·lapse, i que mostra mitjançant diferents escenaris com afectaria el col·lapse del sistema capitalista i, per tant, de la societat actual. La sèrie està disponible en Filmin i es mostra un supermercat, una central nuclear, una gasolinera, una residència de majors i una comuna que viu autoabastint-se i les conseqüències de la paralització de la societat que patixen els dies posteriors. Sempre mostrant el millor i el pitjor de la raça humana. Macron ja parla de fer esforços i del fi de l’abundància, molt hem llegit —i fins i tot patit— el desabastiment de productes de primera necessitat —des d’oli de gira-sol a microxips o gel—, es preveu que no podrem calfar les llars en molts llocs d’Europa este hivern, per tant, eixe escenari que dibuixa la sèrie francesa no sembla tan utòpic. De fet, tenim guerra a Europa, escalades bèl·liques a Taiwan o Turquia, hem comprovat com un problema al canal de Suez ha bloquejat el transport internacional, i com han augmentat els preus de molts productes de manera desorbitada. I tot això sense oblidar-nos del canvi climàtic, els incendis que ha provocat —o ha contribuït a provocar— per tot Espanya, la sequera sense precedents… i les inundacions que vindran. En fi, que així les coses, jo vaig fent-me a la idea de com patirem els valencians l’apocalipsi. Això sí, sense dramatitzar, que ja són prou drama les notícies diàries. 

El naming debatut

Una volta siga evident l'arribada de la fi de la societat com la coneixem, el primer que passarà serà que discutirem pel nom. Sí, alguns diran "cal dir apocalipsis", altres que l'esse final sobra, i els partits polítics faran eslògans contradictoris a l'estil "ara més Comunitat que mai", "salvem el País", "la Terreta se salva de la desfeta" o "territori de germanor". Això sí, no faltaran bones intencions i missatges als balcons, que al primer indici de patiment, aniran per l'aire.

Les xarxes tiraran fum

Vorem els instagramers publicar coses com "no he encontrado un bar abierto en Jávea" o "First time ever playa de Poniente is empty". Això passarà en un context de carestia i estretor, així que els habitants de les segones residències no seran massa ben rebuts. De fet, hi haurà barricades en l'A-3 perquè no vinguen més madrilenys fugint de la capital. Un poc més avant, en l'inici del canibalisme, els jubilats estrangers i els aficionats al Getafe i Real Madrid seran les primeres víctimes —fan millor gust per l’aigua de Madrid—. Mentre que els noruecs de l'Alfàs del Pi optaran per llançar-se a la mar fugint com Vikings després de furtar les reserves de crema solar Nivea protecció 50.

Desastre per a l'hostaleria

En eixe context apocalíptic, Hosbec reclamarà ajudes per al sector, i aconseguiran l'aprovació d'un bo turístic per a viatgers amants de les temperatures extremes. Més tard, per a salvar l'economia, podran esclavitzar a canvi de menjar, ocupar tota la via pública a voluntat i executar els okupes sense juí. Tampoc és que ningú farà massa cas a les normes arribats a eixe punt, els diners valdran per fer foc i poc més, i tornarem a baratar fruites per gallines.

La paella serà oficialment arròs amb coses

Serà complicat obtenir arròs, però encara hi haurà tràfic al mercat negre i podrem fer paelles a llenya. Com també serà possible aconseguir conill, pollastre, tomaques o bajoquetes. Amb el garrofó i el safrà la cosa es complicarà prou més i les paelles ja no lluiran ataronjades. Tornarà la llegenda del gat per llebre als calders, i les paelles s'ompliran d'aliments fins ara prohibits com la ceba o les creïlles, generant una nova recepta anomenada "paella a la fi del món", i una campanya per a convertir-la en emoji on algú proposaria les panderoles com a ingredient proteic alternatiu.

Campaments entre bancals

Com Cofrents seria una zona perillosa, així com ho serien els pobles on si no hi ha algú controlant la presa, a mitjà termini allò pot acabar com Tous, millor evitar eixes opcions per viure. València i Alacant vorien com la mar arriba al centre de la ciutat per la pujada del nivell de l'aigua i els incendis arrasarien serres i muntanyes. Xàtiva i Cocentaina, com indica el seu malnom, se socarrarien, així que es generarien molts exiliats. Els camps de tarongers abandonats serien amagatalls ideals per a muntar comunes. Allí, en les casetes de camp, intentarien sobreviure molts urbanites sense massa coneixements agrícoles, i sense accés a tutorials de YouTube. Tornarà el paper amb força com a forma de comunicar-nos, ara bé, el preu de la tinta es mantindrà estable, poc pot apujar ja.

Destarifo!

Si destarifem un poc, ens imaginem tortures als lladres amb assajos eterns de dolçaina; un imperi dels porcs senglars que es faran els amos dels carrers; carreres en tartana per l'AP-7; i poblats construïts en pedra seca a la vora dels rius. Bé, eixa última part sona massa bé per a una apocalipsi on no faltarien figues ni llimes, però seria difícil menjar carn de vedella o xia. Benimaclet es declararia independent, una bicicleta tindria més valor que un cotxe i acabarien els bous al carrer.

Potser estic un poc obsessionat amb el tema de la fi del món, massa drama, massa titulars on es parla d'incidents nuclears, de tercera guerra mundial, de pujada del nivell de la mar, la mort de les abelles, l'arribada de nous virus letals o un meteorit impactant en l'oceà. Ja vaig pensar on calia refugiar-se, però tal volta, sense pensar en una apocalipsi total: sí que caldria repensar el nostre estil de vida, l'impacte que generem amb el consum desmesurat, i invertir a protegir el territori i en apropar-nos a la sobirania alimentària. Perquè jo m'he imaginat una fi del món progressiva i dramàtica, a la francesa. Si de veres anara a caure el meteorit, per a poc servix salvar res de res. Ací de segur que faríem perquè el final ens pillara esmorzant un entrepà de sépia, mentre sona de fons la banda municipal i algú solta allò d'"això ho pague jo!". Un poc a l'estil de Seeking A Friend For The End Of The World o la més recent Don't Look Up, tot per l'aire a la valenciana, un ADSL i bona cosa de cassalla. Mentre això no arribe, continuarem fent com si res, i tapant els forats a l'estil McGyver, amb un xiclet i a vore-les vindre. Almenys ací hi ha música als carrers quan passen els ciris.