VALÈNCIA. L’actual sistema capitalista funciona perquè hi ha una part important del sosteniment de la vida que no es remunera. “Les cures, històricament invisibilitzades, són fonamentals per al benestar col·lectiu i han d’eixir de l’àmbit privat per convertir-se en un pilar estructural de les polítiques públiques i dels espais urbans”, diu l’economista Amaia Pérez Orozco. 

Per això, un dels desafiaments que enfronta l’arquitectura contemporània és construir espais públics per a cuidar. L’estudi Siete Arquitectura + Ingeniería ha dissenyat als últims anys, a la Ciutat de València, dos espais pioners amb un objectiu compartit: construir llocs d’atenció i acollida des de la calidesa, la intimitat i l’adaptació. Són l’Oficina de No Discriminació i Delictes d’Odi (ONDIS) al barri del Carme i la Unitat d’Igualtat a Torrefiel-Orriols. Dos propostes arquitectòniques que, amb la seua singularitat, comparteixen una mateixa visió: posar les persones al centre.

L’ONDIS és la primera oficina municipal a València destinada específicament a la lluita contra la discriminació i els delictes d’odi. “La creació d’esta oficina era una de les accions estructurals del Pla de Convivència Municipal contra la Discriminació i l’Odi (Pla COMVA). L’Ajuntament volia comptar amb un espai per a l’atenció i acompanyament de les persones susceptibles de patir qualsevol tipus de discriminació, i que servira també com a punt d’informació i sensibilització de la ciutadania”, conten Alejandra Català Roig, Mariola Fortuño Bort i Stefania Salvo Rodríguez, l’equip que ha projectat els dos espais. 

Situada en planta baixa entre el cèntric carrer de Dalt i el més recollit carrer de Corredors, l’oficina ocupa un antic espai estret i profund, amb una gran altura i un passat funcional. “Incloïa una entreplanta, que inhabilitava part del local, i un engalavern que envaïa l’espai original. Havia estat utilitzat com a caseta d’obra durant la construcció de l’edifici d’habitatges municipal on s’ubica. Després, fou utilitzat com a magatzem de la Policia Local, amb la unitat de districte de Ciutat Vella a pocs metres.”

Conscients del caràcter pioner del projecte, des de l’estudi es va proposar una arquitectura capaç de canviar amb el temps: “Entenguérem, i així ho plantejàrem a l’Ajuntament, que en tractar-se de la primera oficina que acollia aquest nou servei, el disseny i la construcció devien transmetre la capacitat de transformació necessària per a respondre a la redefinició de les polítiques, estratègies i accions municipals”, apunten Alejandra, Mariola i Stefania. “El mateix espai ha de poder actualitzar-se d’acord amb els successius aprenentatges.”

El projecte es va fonamentar en una intervenció radicalment contemporània: “Realitzàrem un primer treball de demolició i preparació de l’envolupant. A partir d’aquest definit un entramat constructiu que permetera resoldre les diferents qüestions que entraven en joc —com el context, la normativa, el programa, les necessitats o els desitjos— i que motivaren formes que es pleguen i organitzen l’espai”.

Amb una construcció en sec i materials reutilitzables, el local pot evolucionar o fins i tot desplaçar-se. “L’obra es convertí en un taller d’assemblatge, on s’afinà la solució plantejada. Una subestructura a la qual s’adossen panells que resolen sòls, parets i sostre. Es construí en sec utilitzant materials respectuosos en la seua producció i en la seua capacitat de reutilització o reciclatge. D’aquesta manera podran traslladar-se per al seu ús en un altre local de majors dimensions o transformar-se quan cesse el servei. Jugàrem buscant modificar la realitat amb materials i elements recognoscibles traslladats del seu context habitual.”

Més al nord, al barri d’Orriols, la Unitat d’Igualtat es concep com una extensió del quotidià: ni institucional ni anònima. “La Unitat d’Igualtat és un lloc on les dones que ho necessiten poden rebre informació, assessorament i orientació. Les principals activitats es dirigeixen al foment de la igualtat entre dones i homes, a la formació en centres educatius i a la prevenció de la violència de gènere. Són equipaments de barri, on donar una atenció individualitzada i prestar acompanyament. Un espai de vida quotidiana, que s’allunye de la fredor amb què a vegades es dissenyen els equipaments públics.”

Aquest enfocament es tradueix en una acurada selecció de materials i textures: “D’una banda, la utilització de materials recognoscibles i relacionats amb l’àmbit domèstic (tèxtils, paraments de fusta, taulells en les motlures i en els banys, el paviment de terratzo, etc.), que, a més, recuperen els criteris constructius de l’edificació preexistent (un habitatge de 1943), ens permet generar una major sensació de confort i un fàcil habituament a l’espai d’aquesta oficina”, escriuen des de 7a+i arquitectura i enginyeria.

L’espai fuig dels corredors i aposta per una visió oberta, que alhora protegeix la intimitat. “Es planteja una configuració diferent de l’espai, que evita els corredors i persegueix la visió conjunta del mateix, però assegurant els nivells d’intimitat que requereix el programa. L’accés es produeix per una el·lipse des de la qual es veuen les diferents estances, fins i tot el pati del darrere, perquè la persona que acudeix per primera vegada puga reconéixer ràpidament el lloc. Aquesta geometria permet generar un espai d’acompanyament amb diferents graus d’intimitat. Es podrà esperar, observar o interactuar; consultar informació exposada, acostar-se al punt d’atenció o accedir a l’espai de taller.”

El projecte, pensat des d’una perspectiva feminista i inclusiva, redefineix l’accessibilitat: “L’accessibilitat ha d’anar més enllà de complir requeriments merament normatius. Ha de tractar d’assegurar l’autonomia de totes les persones, per a la qual cosa és fonamental atendre aspectes físics i socials.” I afegeixen: “Esta proposta permet que les criatures puguen moure’s per l’espai sense perill i sense racons ocults, cosa que facilita la conciliació de dones que acudisquen acompanyades de menors i que puguen necessitar intimitat per a ser ateses”.