'Art and Beauty': el robust desig sexual del dibuixant Robert Crumb - Álvaro González

VALÈNCIA. Em perdonaran els artistes, però l'única qualitat positiva que li trobe a eixa religió o culte anomenat art contemporani és el seu elevat preu. Sens dubte, la seua gran aspiració és la d'encarir-se i això és l'única cosa bona que veig que té, que servix per a desvalisar la gent que té tant diners com vanitat. Ací trobe una labor social de repartiment de la riquesa i el fenomen en si em pareix tot un art. No és tan artística l'obra d'art penjada d'una paret o exposada en una peanya com tot el circuit de galeries, experts, taxadors, periodistes i, per descomptat, compradors.

Desgraciadament per a mi, l'art entés com a aliment de l'esperit sempre l'he trobat en altres llocs més mundans. El quiosc, la botiga de discos, la televisió, el videoclub o el cinema del barri i després del centre comercial. Potser ara estos espais són difícils de vore també, però en el seu moment formaven part del paisatge quotidià. Tampoc m'he enganyat mai a mi mateix. Mai he pogut situar en el mateix lloc els autors de còmics i els grans artistes del nostre temps. Crec que estos últims haurien de besar el terra que xafen els primers, fixar-se bé en ells i tractar d'aprendre'n alguna cosa.

No obstant això, ara, amb l'auge de la novel·la gràfica com a format, hi ha hagut també un augment de la mentalitat judeocristiana entorn de la vinyeta. Açò és, la que situa el drama, la tragèdia i el dolor per damunt del riure. L'humor no s'admet entre els gèneres elevats i si ja ve en vinyetes, doncs és de pobrets. Quasi se li conferix més valor als superherois, convertits en icones de la cultura popular, que sens dubte ho són, però també en rendibles franquícies que recolzen amb major solvència, gràcies als diners, eixa aurèola de prestigi cultural

En tot cas, amb la fotografia desplaçant el noble ofici de la pintura de la mateixa manera que la IA substituirà ara mateix una bona quantitat d'ocupacions, i amb el cinema sent una activitat que necessitava incomptables recursos, a mitjan segle passat va emergir el còmic com a vehicle de comunicació lliure, sense lligams i a l'abast de qualsevol. Res més barat que una llapissera i un paper, ni espai més ampli que una vinyeta, on cap tot i pot succeir absolutament tot.

Robert Crumb va ser sens dubte l'artista més destacat dels qui van trobar este espai per a expressar-se des dels revolucionaris anys 60. La seua visió àcida, corrosiva, però divertida i alhora pessimista, molt misantropa, de tot el que li envoltava només pot concebre's com ell ho va fer, i això és el que caracteritza en primer lloc l'onerós terme d'obra d'art.

Els seus personatges, com Mr. Natural, mereixen un estudi a banda, però hui el que tenim entre mans és la segona edició d'Art & Beauty 1, 2 i 3, la integral que conté els tres àlbums de dibuixos de l'autor. El primer número, llançat per Fantagraphics en 1996, me'l vaig comprar quan va aparéixer ací en la col·lecció Brut Comix un any després. Encara que no siga un còmic amb historietes ni cap història, és un dels àlbums que més m'han acompanyat en esta vida. En cada casa en què he viscut, he escanejat alguna de les seues pàgines, les he imprés en una papereria, els he posat un marc -a Barcelona, feliçment, es troben gratis al carrer cada dimecres- i les he penjades en la paret. Estrany és que algun visitant o hoste no s'haja quedat una estona obnubilada observant estos quadros exposats en la casa d'un mindundi, no en cap galeria. Alguna cosa han de tindre si hipnotitzen persones de diferents i molt dispars procedències com les que s'han donat cita a la meua llar.

Per a mi, la raó és senzilla. Encara que els dibuixos vinguen acompanyats de cites de grans pintors sobre la seua manera d'entendre l'art i l'obra d'art, el que desprenen estes imatges és una absoluta subjugació sexual d'un ideal femení sobre l'autor. Eixe model de dona robusta, de fortes cuixes, exercix una verdadera fascinació sobre Crumb, que el du a insistir en ella una vegada i una altra presentant-la en diferents contextos. És la seua passió, la seua esclavitud i mai ho ha ocultat. És el primer que va dibuixar, de fet.

Esta integral, no obstant, va un pas més enllà d'eixe fetitxisme. Si bé abans les imatges semblaven obtingudes dels mitjans de comunicació i algunes preses al natural, ara apareixen imatges aconseguides en xarxes socials o a través del mòbil. Abans Crumb li pegava voltes al concepte de la nova dona, la que era independent i atlètica, el que va representar realment el gran bot avant del segle XX, i ara també podem trobar en les il·lustracions la seua posició davant la vida contemporània, més marcada per la imatge i el seu reflex no com a forma de comunicació davant del món que ens envolta, perquè així ha sigut sempre, sinó com l'única, que és el que caracteritza estes últimes dècades.

Moltes il·lustracions procedixen de fotografies preses en l'espai públic. Cambreres, venedores de gelats... Sempre que s'adapten a les obsessions al·ludides de Crumb són motiu suficient per a justificar el retrat. Però hi ha alguna cosa més. Dibuixos com el de la model Coco Austin sostenint als seus bessons mentres juguen amb els seus pits de silicona, imatge que va copiar d'una revista, posen de manifest com l'artista atén els canvis. Diria que amb esbalaïment. El simple fet de destacar eixe frame dels milers de milions que ens envolten cada segon i incloure'l en este decàleg de la seua dona ideal, si alguna cosa demostra és la seua sorpresa i tal vegada hilaritat.

Ocorre el mateix amb altres imatges, com Lady Gaga adorada pels seus fans en un concert, que s'amuntonen els uns contra els altres miserablement tractant tan sols de tocar-la amb la molla dels dits. També amb Serena Williams, retratada en una platja divertint-se amb un ombrívol guardaespatles just darrere. En la mera selecció de les imatges, en eixes postures, en eixos moments, hi ha tota una narrativa d'intencions i opinió de l'autor, que amb molt d'estil presenta amb l'elegant silenci d'un suposadament innocent retrat.

En altres pàgines, el que hi ha són selfies enviats per dones a Crumb. "Seria un plaer ser part del seu art", "el plaer és nostre", contesta ell, que copia la fotografia i la compartix amb els seus lectors. No per casualitat, Art & Beauty originalment era un catàleg de models eròtiques. Entre altres consideracions i lleugeres desviacions, Crumb simplement ens fa partícips del que més li remou per dins que no és una altra cosa que el desig sexual. Sense coartades ni subterfugis, tracta de retratar-lo i, per tant, explicar-lo, tal com el sent, encara que tots sapiam que no té explicació racional i que, damunt, suposa una tirania per a tota la vida, més dura i dolorosa mentres més ens esforcem per ocultar-la, especialment a nosaltres mateixos.