VALÈNCIA. El treball artístic de Pedro Bella Hernández (Calahorra, 1996) obri des de València una oportunitat inèdita per imaginar un altre planeta. Format com a dissenyador i artista multimedia, ha fet d’esta ciutat la seua casa: després del Grau en Creació i Disseny a la Universidad del País Vasco, va cursar el Màster en Arts Visuals i Multimèdia a la Universitat Politècnica de València (UPV), on va defensar el treball Materializaciones cyborg más allá de lo humano.

El seu treball s’ha vist en espais de la ciutat com Pluto, la plataforma PAM!PAM! o la Galeria Rosa Santos. també forma part del projecte Centre del Col·lapse, comunitat d’artistes independents vinculada a l’ecosistema del CCCC. Des d’esta xarxa de complicitats valencianes, Bella construeix un univers propi on tecnologia, organismes i biomaterials dialoguen de tu a tu.

Metodologia: entre el paper, Blender i la impressora 3D

La pràctica de Bella es mou constantment entre físic i digital. “Sempre comencé ideant el concepte i les formes base sobre paper, i després a la part digital entra molt en joc l'atzar en el procés de modelatge i la interpretació especulativa de les formes que van sorgint”.

El pas al 3D no és només tècnic, sinó també narratiu: “Mentre modele les peces a Blender vaig ideant funcionalitats fictícies… generant buits on imagine que un insecte trobaria refugi per fer el seu niu o superfícies per les quals relliscaria i s'acumularia la pluja”.

Les eines digitals —Blender, impressió 3D— li permeten “una deriva imaginativa i experimentació amb formes complexes menys limitada”, fins al punt que ell mateix defineix el seu treball com “una experimentació i reflexió material des de l'artesania digital i l'exploració de materials, centrant-me en la hibridació de processos tecnològics i orgànics”. 

Imaginar ecosistemes encara no existeixen

Les obres de Bella generen ecosistemes ficticis poblats per insectes i estructures sintètiques. Sobre el paper de la ficció, és clar: “Aquesta ficció sorgeix com una extensió de la nostra realitat, operant com a mitjà de reflexió i experimentació per imaginar altres mons possibles i repensar la relació entre allò humà, allò tecnològic i allò natural”.

No és una fantasia escapista sinó una manera d’obrir futur: “En la seua visió utòpica no busca ser una meta real on arribar, sinó un intent d'ampliar horitzons quant a l'ús de les nostres eines tecnològiques cap a alguna cosa que no siga només el propi benefici humà.” Els imaginaris que construeix naixen de preguntes molt concretes: “les meues pròpies preguntes i qüestionaments cap a les formes de producció biopolítica dels materials i la relació humà-tecnologia-naturalesa”.

La relació físic–virtual és constant: fotogrametria per portar fragments d’espais naturals a entorns 3D, i impressió per materialitzar peces que després continua intervenint amb biomaterials. I els insectes ficticis que hi apareixen són, en paraules seues, “una reinterpretació tridimensional d'imatges generades amb intel·ligència artificial d'hibridacions d'insectes, a les quals afegeixc noves característiques fantàstiques i vincle a les peces escultòriques i entorns”.

Biomaterials per a peces vives i ritmes lents

Si alguna cosa singularitza el seu treball és l’ús de biomaterials: agar, biohilos, bioplàstics, filaments compostables o capaços d’afavorir el creixement de vida. Bella descriu així el procés: “En la recerca i desenvolupament propi de biomaterials, les possibilitats són molt àmplies… aquest desenvolupament requereix molt de temps, prova i error, xicotets canvis i addicions a les receptes i proporcions”.

En el cas de l’agar, buscava “aquesta aparença translúcida, aquosa i flexible que poder tallar més tard amb làser"; als biofils d'alginat, "una gran funcionalitat per poder penjar petites peces”.

El més revelador és com observa els materials en el temps: “en tots dos bioplàstics m'ha agradat observar com amb el temps… els anaven apareixent gotetes d'aigua a la seua superfície, ja que absorbeixen i hi condensen la humitat de l'ambient. Això va ser per a mi un gran descobriment que afegia el valor de peça viva a la qual aspire”.

També assumeix el risc de fongs i bacteris: en una peça antiga va deixar que s’hi formara “tot este micro-ecosistema”; ara intenta controlar-ho, però “sempre apareix alguna taca que li dóna una aparença única, igual que moltes vegades es tenyeixen amb l'òxid de les planxes de metall sobre les quals els faig”.

En paral·lel, cerca filaments per a impressió 3D que tinguen una dimensió ecològica: “filaments compostables dissenyats per permetre el creixement de vida sobre ells, filaments amb additius minerals que absorbeixen el CO₂… També m'interessa… utilitzar el PLA per ser un biopolímer procedent de la fermentació del blat de moro, la canya de sucre o la iuca”

Un planeta no dominat pels humans

 “La visió política del meu treball s'ha vist molt marcada pels discursos i les teories filosòfiques d'autores ciberfeministes com Donna Haraway i Rosi Braidotti”, explica Bella. El que li interessa és “reforçar el valor del meu treball com a artista en la creació de nous imaginaris… que vol escapar de l'antropocentrisme, la normativitat i les delimitacions imposades”.

En lloc d’estetitzar la catàstrofe, aposta per imaginar convivències possibles: “Deixant enrere els imaginaris de rendició apocalíptica i estetització del que és distòpic, busque generar espais que com a utopia ens ajuden a visualitzar… una millor convivència interespècie”

El lligam amb la pràctica és clar: “Crec que el valor polític que puc aportar com a artista és dirigir el meu temps i pensament a contribuir al desenvolupament d'aquests imaginaris positivistes i noves formes de producció”

I això passa també per eines i cultures concretes: “Fer ús d'eines Open Source com Blender, les receptes casolanes que utilitzo als biomaterials i els coneixements compartits d'internet lligats a la cultura DIY és una manera de construir realitat… més sostenibles, conscients i crítiques”.

Experiència: acostar-se a la peça com qui s’acosta a un toll

Les instal·lacions de Bella combinen escultura, biomaterials, vídeo, realitat augmentada i, sovint, videojoc o entorns digitals. Allò que busca en el públic és una actitud molt concreta: “Amb les meues peces busque establir una atracció tant cap als mitjans naturals com cap al desconegut, generant una sensació immersiva on puguen sorgir preguntes… sobre els materials, les criatures que els habiten o la relació de tot això amb nosaltres mateixos”

Vol reproduir una manera d’estar en el món semblant a la que tenim davant d’un entorn natural: “M'interessa crear així un espai on el públic es puga acostar des d'una curiositat i contemplació semblant a la que es pot donar als entorns naturals. Podent acostar-se a un estany de les meues peces i observar els reflexos de l'aigua, el creixement de vida sobre certes peces o les gotes de condensació sobre els biomaterials”

Els filtres d’Instagram i TikTok no són un afegit superficial: formen part del mateix ecosistema expandit. “Incloure alguns insectes ficticis com a filtres de realitat augmentada… ha estat també una forma d'introduir-los en aquest nou hàbitat… reclamant així el poder individual per crear i contribuir als continguts, imaginaris i significats que omplen dia a dia el paisatge visual de les nostres pantalles”.