VALÈNCIA. "El progrés no és novetat i canvi, si més no, no els pressuposa necessàriament; progrés és, en tot cas, clarificació, pas d’allò que complica al senzill. En l’arquitectura significa: unitat, simetria i proporcions justes, claredat tipològica, homogeneïtat entre planta i alçat, i negació del desordre, encara que aquest es justifique com reproducció simbòlica de la crisi d’una cultura”.
Molt abans que el castell arribara a la montanya, l’exercici de violència ja havia començat. Molt abans que Ciprià Ciscar, Andreu Alfaro o Tomàs Llorens decidiren qui havia de donar-li forma a l’IVAM, molt abans que Emilio Martínez i Carlos Salvadores dibuixaren com havia de ser l’escalinata; molt abans, l’exercici de violència ja havia començat.
El progrés era, en tots els casos, clarificació, unitat, simetria i proporcions justes, claredat tipològica, homogeneïtat entre planta i alçat… Així ho escrivia Massimo Scolari, arquitecte italià, component de La Tendenza. La imatge del progrés europeu, d’una nova societat del post 89, va arribar a la ciutat del Túria amb aspecte arquitectònic influenciat per La Tendenza, i l’IVAM és un dels grans exponents d’aquesta influència.
La Tendenza d’arquitectes com Rossi, Tafuri o Scolari fou un moviment Italià que durant els seixanta va tornar a l’arquitectura de l’essència de les formes primàries. Edificis com el cementeri de Santa Cataldo de Mòdena d’Aldo Rossi son un exemple: un cub cromàticament auster, foradat de manera reticular per una serie de finestres quadrades. Com deia Scolari s’havia de tornar a les proporcions justes i a les formes tipológiques primeres: el quadrat, el triangle i el cercle.
La postmodernitat italiana bevia de les noves lectures marxistes dels pensadors del PCI, la seua arquitectura donava una nova base intel·lectual als creadors i totes aquestes referències estaven surant en l’imaginari d’aquelles persones que pensaren la construcció de l’IVAM i altres edificis de la València de finals del 80 i principis dels 90. El Botànic, els trams del riu Vetges Tu i de Ricard Bofill, la reforma de la Nau són exemples de la construcció institucional d’aquella època.
Unes escales havien d’elevar el temple i amb un gest d’orgullosa supèrbia girar l’esquena al barri del Carme, per mostrar-se com a ens autònom. Eren els anys 80 i a Espanya el relat de l’art modern estava per escriure’s. L’IVAM va ser la primera pedra, el puntal d’un projecte cultural que s’entenia modern i autònom, com l’edifici i la col·lecció que custodiaria. Peter Bürger i Mario De Michelis van definir en els seus textos que una de les qualitats de lectura de l’art modern era la seua capacitat de generar un shock que conduïa a una lectura autònoma de l’obra d’art. L’obra per si mateixa com a objecte tenia entitat pròpia com perquè l’espectadora se sentira transcendentalment travessada per les ruptures avantguardistes de l’obra.
