X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

pardalejar

Aus a la vista!: el goig de l'ornitologia


Observar les ales de la gavina de Delaware, assistir als moviments del xoriguer o l’agró, descobrir el cabrellot en plena migració… L’ornitologia guanya cada vegada més popularitat i es multiplica la gent encisada per les aus. Potser eixa fascinació siga un reflex del nostre ancestral anhel per alçar el vol, nostàlgia impossible del que mai va succeir, puix no és tal volta el ser humà un ocell sense ales? Uns prismàtics, un quadern i una guia d’identificació és tot el que es necessita per a llançar-se a pardalejar

23/12/2018 - 

VALÈNCIA. “De sobte alce la vista i veig una nova au, probablement una àguila, molt per damunt de mi, lluitant contra el vent a no més de quaranta vares d’ací. Mai no m’havia impressionat tant vore el vol d’una au. Planeja per l’aire i de tant en tant s’inclina cap a un costat com un buc escorat quasi per complet, alçant les arpes com si es preparara per a esquivar una fletxa”. Així descriu el filòsof i naturalista nord-americà Henry David Thoreau la seua trobada amb aquella majestuosa au, segons s’arreplega en la compilació Volar (Pepitas de Calabaza, 2016). L’autor de Walden or Life in the Woods (Ticknor and Fields, 1854) no amagava la seua fascinació pels animals alats, però no és l’únic que s’ha retut als frarets, els serenets o els trencapinyols. No debades, el segle XXI està veient créixer el fenomen del birdwatching, terme anglosaxó que podem substituir pel més mediterrani de pardalejar. En una època en la qual preval la immediatesa i el pragmatisme és imposat per decret, el fet de dedicar unes quantes hores al mes a observar el vol dels teuladins es convertix quasi en un acte de rebel·lia, en una trinxera des de la qual defensar la pròpia essència. També en una mostra d’admiració a eixe súmmum de llibertat que representa l’acte volar i no pareix casualitat, en conseqüència, que un pardaler com Thoreau fóra un acèrrim defensor de la desobediència civil.

Valencians per l’ornitologia 

De l’observació de pardals saben, i molt, en la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO), una entitat formada per voluntaris que treballa en tres camps: la conservació de les aus i els hàbitats, el seu estudi científic i el foment de l’estima ciutadana mitjançant xarrades informatives i visites guiades per diversos municipis. “Volem que la gent que no coneix este món, però li interessa, puga endinsar-se en ell; que estimen i protegisquen les aus”, assenyala Joan Ferré, president de l’SVO. Un dels tècnics de l’associació, Manu Polo, considera que la població “no és conscient que molt prop d’on viu es poden vore un fum de pardals, fins i tot actualment quan han desaparegut o minvat moltes espècies que abans eren més comunes”. Es tracta d’una ciència ciutadana. “Hi ha gent que es dedica professionalment a açò, però l’ornitologia s’ha desenvolupat sobretot gràcies a la labor dels aficionats”, reivindica l’expert pardaler Toni Polo (la coincidència en els cognoms no és casual, són germans). 

Uns prismàtics, una guia d’identificació i un quadern on anotar els albiraments són les úniques ferramentes necessàries per a llançar-se a observar un picarot, una siseta o una xerlovita camagroga. Pensant precisament en els pardalers novençans (o aquells que aspiren a ser-ho), l’SVO ha engegat la iniciativa OCA (Observa, Classifica i Aprén), mitjançant la qual s’organitzen eixides curtes per a gent que vol entrenar-se en el fervor aviari. I arribats a este punt, es fa imprescindible un advertiment: qui cau una vegada en la temptació acaba convertint-se en un pardaler fanàtic. Mirar cagamànecs, tords o passerells enganxa. Com explica Toni, “la humanitat s’ha sentit des de sempre atreta per les aus perquè són sers especials i ens encisa la seua diversitat, el seu colorit i, sobretot, la seua capacitat de volar”. Manu també clava cullerada: “els pardals tenen la seua pròpia personalitat, com les persones; alguns són més tímids, uns altres més aventurers…”. I Toni remata: “al principi, a més, intrigava molt el procés migratori, que les aus desaparegueren en un moment donat i després tornaren els atorgava una aura de misteri; la gent es preguntava on anaven i què feien”. 

Tenint en compte que encara hui se’ns embriaga el cor en observar un esbart d’ànecs esgarrar el cel al crepuscle, no és d’estranyar que al llarg de la història els humans s’hagen sentit realment intrigats per les aventures d’estos viatgers emplomats. Opinions semblants té l’ornitòloga Diana Ferris, que definix així els motius pels quals li apassiona l’observació de les aus: “Hi ha una varietat enorme d’espècies, de becs adaptats a diferents classes de menjar, de potes o urpes adaptades a diferents hàbitats, grandàries que van des dels 4 grams fins als 16 quilos, colors impensables i al·lucinants… També em meravella la migració: pensar que hi ha aus de 5 grams que tots els anys se’n van a Àfrica i tornen, passant dies sense parar de volar, algunes sense posar-se ni per a dormir. I, per descomptat, l’enveja que donen per poder vore-ho tot des de l’aire, sentir-les cantar, observar les acrobàcies que fan algunes, etc.”. 

Fer-se pardaler

Qui ho prova repetix, però com arriben els pardarlers a fer-se pardalers? Les raons són molt variades. El president de l’SVO recorda que va començar a causa de la fotografia: “No sabia què fotografiar, així que vaig decidir començar amb les aus. Si fotografies fardatxos de seguida et quedes sense varietat, però aus n’hi ha tantíssimes… A més, tenen molt d’encant”. En el cas de Ferris –que admet que abans era “més de mamífers”– el seu interès va nàixer a partir d’unes pràctiques universitàries: “Després vaig tindre un company de carrera a qui li encantaven les aus, en sabia un fum i mentres anava explicant-te detalls sobre elles et transmetia la seua passió. Així em vaig acabar d’enganxar, vaig començar a fer cursos, em vaig comprar uns prismàtics i una guia, vaig començar a eixir al camp i vaig deixar de mirar a terra per a passar-me el dia mirant al cel”.

Camallonga. Foto: JOAN FERRÉ

L’ornitologia s’ha convertit en un fenomen mundial i bona prova són els milers de festivals que se celebren de forma periòdica arreu del planeta, des del Yucatán fins a Ontàrio, passant per Ohio o el Delta de l’Ebre. Este últim acull cada setembre el Delta Birding Festival, un dels esdeveniments més importants del sector a Europa. Fins i tot el cinema de Hollywood va donar bon compte del furor pardaler en la pel·lícula The Big Year (2011), un film en el qual es narra en to de comèdia una feroç competició entre ornitòlegs que destinen un any sencer de la seua vida a viatjar pel món tractant d’albirar el major nombre possible d’exemplars diferents. Des de l’SVO matisen: “El concepte del Gran Any existix, però és més prompte un repte personal que alguns ornitòlegs es plantegen per a superar-se a si mateixos. Ací, a nivell estatal sí que s’organitza una marató ornitològica: es fan equips que durant 24 hores competixen per vore quin grup aconseguix vore més espècies eixe dia i hi ha gent que ho planifica durant tot l’any, estudiant les rutes de les aus per a guanyar. Nosaltres fem una versió solidària”. 

En el dia a dia, encara que l’ànsia per albirar noves espècies està molt present, triomfa la companyonia. “Hi ha gent que dedica una hora a la setmana a vore ocells i altra que invertix tot el seu temps lliure en això; estem organitzats i quan algú veu un exemplar especial ho comunica per Whatsapp per a avisar els altres d’on poden anar a contemplar-lo”, apunta Manu Polo. Seria d’una inhumanitat atroç no compartir amb els teus amics pardalers que has trobat un petrell de Swinhoe o un capsot d’esquena roja; hi ha coses que no es poden perdonar. D’altra banda, dins del món dels ornitòlegs es poden distingir dos grans tendències: els col·leccionistes i els naturalistes. Els primers se centren a sumar més espècies a la seua llista, mentres que els segons es delecten amb les característiques de cada animal; en el mig, però, es troben la gran majoria d’aficionats, que dividixen el seu entusiasme entre l’acumulació d’albiraments i la bellesa dels exemplars.

La dama blanca torna a l’hort

Més enllà de l’anhel per aconseguir observar un territ fosc, un fusell de mar o un corriol camanegre, l’SVO té en marxa diferents iniciatives de conservació animal. Una de les més importants és el Projecte Mussols, l’objectiu del qual és l’estudi i divulgació de les diferents espècies d’aus de rapinya que poblen l’Horta involucrant la ciutadania en el seu desenvolupament i protecció. Sobretot treballen amb xots, mussols i òlibes, les rapinyaires que viuen més prop de la gent. “Abans eren molt comunes en les zones rurals i ara estan desapareixent o han desaparegut d’àrees senceres”, apunta Manu Polo, segons li indiquen els habitants de la comarca: “molts et diuen que les coneixen de tota la vida, però afigen que ‘fa anys n’hi havia moltes i ara amb prou faenes es veuen’, ‘fa anys les veia, però ara ja no’, sempre parlant en passat”. Una de les accions que s’estan duent a terme per a posar-hi remei és la cria i alliberament de polls d’òliba comuna en l’Horta de València, en col·laboració amb els llauradors locals. El sistema emprat, anomenat hacking, inclou l’alimentació diària dels polls fins que aprenen a valdre’s per si mateixos. “Solem comptar amb participació ciutadana, persones alienes a l’SVO que els alimenten. A qui no li agrada donar de menjar a una cria i vore com va creixent?”, explica el tècnic de l’entitat. 

Una altra de les línies de treball és la col·locació de caixes niu en cases de camp per a afavorir la cria natural d’òliba o dama blanca de la nit. Amb l’activitat pretenen, per una banda, sensibilitzar els habitants de les zones agrícoles, involucrant-los en la construcció i col·locació de les caixes, i, per una altra, proporcionar llocs adequats a les aus per a que puguen nidificar en els seus hàbitats tradicionals. “A voltes es tracta de llocs molt bons per a les òlibes, però no n’hi ha cap. Basta col·locar una caixa niu per a que comencen a niar allí. La gent sol acceptar-ho molt bé; no debades, és una forma d’assegurar-te que els ratolins no picaran el teu hort”, ressalta Manu Polo. L’òliba és la veïna ideal: “no fa danys en les cases ni desbarata els cultius, no fa soroll, no molesta, no posa la música alta i es menja els rosegadors”, expliquen des de l’SVO.

Garseta blanca i oroval. Foto: JOAN FERRÉ

Des de fa vint-i-cinc anys l’associació, que compta amb grups locals a Xàtiva, Elda, l’Horta i Utiel-Requena, també du a terme el cens de les diferents espècies que passen per terres valencianes en hivern o estiu. “El nostre territori està dins de la ruta de migració occidental de les aus; per ací passen moltes espècies de tota classe, tant en la migració primaveral com en la tardorenca, és a dir, d’Àfrica a Europa central i viceversa. Per exemple, en el cas de les rapinyaires establim una sèrie de llocs de mostreig en punts elevats de les serres, on els voluntaris realitzen un seguiment”, comenta Toni Polo.

Un altre dels projectes de l’SVO és l’Atles de les aus de la província de València, que es publicarà en breu i descriu la distribució i abundància de totes les espècies presents en la zona. A principis de 1991 es va editar un treball semblant i el nou estudi permetrà conéixer els canvis que s’han produït durant les últimes dos dècades. “La situació és completament diferent. Moltes espècies que fa trenta anys eren comuns han disminuït, altres han canviat de lloc i també hem vist com han arribat i s’han expandit espècies noves”, explica el tècnic. En general, afig, han augmentat de població les espècies que són “oportunistes i amb un ampli espectre d’alimentació”. 

Així, gràcies al treball, sabem que la garsa i el tudó han envaït molts pobles i ciutats, mentres que espècies que qualsevol persona coneix, com l’oroneta o la guatla, estan disminuint moltíssim; la tórtora comuna, d’altra banda, està sent substituïda per la tórtora turca. La comunitat aviària està, doncs, en constant evolució, mai adopta les característiques d’una foto fixa. I a grans trets es pot dir que les espècies forestals i les aquàtiques estan millorant la seua presència. Però, com apunta Toni Polo, les aus de les zones agràries van a pitjor: “sobretot les que estaven vinculades a llocs tradicionals de cultiu, especialment els de secà, que s’han transformat en zones de regadiu, on s’empren molts productes fitosanitaris, o han esdevingut infraestructures”.

Humans i aus

Les aportacions de la ciència ciutadana de l’ornitologia són molt notables per a la conservació i reproducció del medi ambient. Com apunta Manu Polo, “amb els projectes de seguiment es poden establir quines zones són millors per a cada tipus d’au, el que pot servir per a aconsellar, o fins i tot pressionar, l’administració a l’hora de transformar determinades ubicacions”. Per exemple, es pot evitar que s’instal·le un parc eòlic en una zona d’especial pas d’aus; si no és possible conservar-ho tot, almenys sí establir prioritats. Així, en algunes àrees han descobert que els anys en què els ajuntaments fumiguen desapareixen els mosquits dels aiguamolls: “això potser és genial per als turistes, però fatal per a les aus que necessiten alimentar-se; és com si tu vas de viatge a Lapònia i quan pares amb el depòsit buit en l’única gasolinera que hi ha en 500 quilòmetres resulta que està tancada”, explica el tècnic. “Hem de planejar alternatives i millorar l’educació ambiental per a que en lloc de pensar ‘açò és un infern ple de mosquits’, els visitants entenguen que es tracta d’una molèstia necessària per a gaudir la biodiversitat”. L’aiguamoll ja es trobava allí abans que arribaren els turistes, no ho oblidem. 

Tornem, finalment, a Thoureau –per a aconseguir una vida plena és recomanable tornar de tant en tant a l’autor nord-americà–, qui assegurava que “el feble refilar d’una au migratòria és suficient per a tornar a posar el món en el seu lloc”. Potser, la fascinació que ens causa el vol de les aus és, com déiem, un reflex d’eixe anhel impossible que els sers humans han perseguit al llarg dels temps. Tal vegada l’afició a seguir minuciosament l’activitat de les aus siga, en definitiva, una forma de sublimar aquell perenne desig de desplegar les nostres inexistents ales d’humà i travessar els núvols mitjançant estes altres companyones del regne animal. L’enyorança d’allò que mai no ens ha pertangut. De moment, haurem de conformar-nos amb caminar sobre dos potes. Però caldrà comprar-se ja uns prismàtics.

Noticias relacionadas

'q' de Luther Blisset

Sense nom

Por  - 

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email