Ausias, Joanot i Corella: pel país dels clàssics

* Publicat en Lletraferit #09

VALÈNCIA. En el segle XV, mentres la ciutat de València vivia la seua edat daurada i prenia el relleu a Barcelona com a capital financera i cultural de la Corona d’Aragó, Gandia, una vila de nova planta construïda a la vora del riu d’Alcoi per cristians catalans i aragonesos, esdevenia la capital d’un dels ducats més importants d’Europa. Primer amb Alfons el Vell, nét del rei Jaume II, primer comte de Dénia i duc reial de Gandia, i més tard, amb el seu fill, Alfons el Jove. En la cort dels ducs, situada en el bellíssim casalot conegut en l’actualitat com a Palau Ducal dels Borja, aprendrien les arts de la ploma i l’espasa un parell de xiquets que, en fer-se grans, escriurien algunes de les pàgines més glorioses de la literatura valenciana.

Ausias, el fill més menut de Pere March i Elionor Ripoll, revolucionaria la lírica, tot trencant amb la tradició trobadoresca occitana i component versos d’una intimitat i cruesa aborronadores. Joanot, fill de Francesc Martorell i Damiata Abelló, signaria la que és considerada la primera novel·la moderna, Tirant lo Blanch, de la qual Miguel de Cervantes dirà en el seu moment que “és el millor llibre del món”. I caldria parlar d’un tercer infant, nascut del llinatge dels Roís de Corella: Joan, el menys conegut i estudiat dels escriptors del Segle d’Or, màxim exponent de la valenciana prosa i l’autor, entre moltes altres obres, d’eixa joia de delicada elegància que és La balada de la garsa i l’esmerla. 

Gandia, ciutat literària

Però tornem a Gandia. Els March, els Martorell i els Roís de Corella són originaris d’esta ciutat banyada per la mar Mediterrània, rica, culta i amb una efervescent activitat comercial. Les tres famílies formen part de la xicoteta noblesa i, com a buròcrates o juristes, han prestat o presten servici als ducs i a la Corona. Les tres tenen casa prop del Palau Ducal, com també la tenen a València, on cada vegada passen més temps. Els nostres hòmens de lletres provenen de la Safor, tot i que és al Cap i Casal on Joanot i Joan marxaran prompte i es faran grans, i on els tres, també Ausias March, abandonaran el món terrenal per a entrar en la posteritat literària. 

A Gandia, en qualsevol cas, no li falten raons per reivindicar la seua vinculació amb aquells autors medievals i voler fer d’eixe patrimoni cultural un bastió turístic i econòmic de primer orde. “Gandia, ciutat literària” és l’última iniciativa en este sentit, un projecte encara en bolquers que es va presentar en la passada edició de Fitur, la Fira Internacional de Turisme. “El que volem és construir un relat que permeta a les empreses que es dediquen al turisme crear els seus propis productes, des de l’Hotel Bayrén fins al Palau Ducal”, explica Evarist Caselles, cap de Producte del Patronat de Turisme de la Diputació de València. Amb tot, matisa que no es tracta de crear un itinerari, “sinó el relat, el discurs que ha de sostindre tota una oferta de productes i experiències lligades a la vida dels tres escriptors”. En la mateixa línia, l’alcaldessa Diana Morant afirmava en Fitur que “impulsar la Gandia literària, la Gandia dels clàssics, ens allunya del Gandia Shore que tant de mal ha fet a la nostra imatge”.

Els clàssics, una marca? 

No és la primera vegada, en tot cas, que la capital de la Safor s’encomana als més insignes lletraferits valencians per a intentar bastir amb ells una marca turística. Entre els anys 2009 i 2010 ja es va voler posar en marxa una Ruta dels Clàssics. “La idea era oferir a propis i estranys una altra manera de viatjar per les nostres terres, des de Gandia fins a Dénia en un itinerari interior i circular, amb un rerefons literari basat en els textos d’Ausias March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella”, explica la periodista i tècnica en turisme cultural, Esperança Costa, que va participar en l’elaboració dels materials promocionals. Segons apunta, tot estava preparat: “el llistat de pobles i recursos turístics, els fullets, un llibre-guia a càrrec de l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert i un vídeo promocional on una parella s’enamorava fent la ruta, deixant-se dur per les emocions i els desitjos, mentres llegia textos de March, Martorell i Corella”. 

Amb tot, l’arribada al govern municipal de l’alcalde popular Arturo Torró, l’any 2011, va significar la mort immediata i prematura d’aquell projecte. Fins i tot es va retirar el vídeo de la plataforma YouTube, on hui torna a estar visible gràcies a la mateixa Esperança Costa. Des del Patronat de Turisme de Gandia, Olatz Mejía assegura que la Ruta dels Clàssics mai va arribar a existir com un producte comercial: «és ara quan, amb l’ajuda de la Diputació de València, anem a crear un producte turístic lligat als escriptors del Segle d’Or. Si es dirà ‘Gandia, ciutat literària’ o ‘Ruta dels Clàssics’ no ho sabem encara”. L’economista Néstor Novell, impulsor d’aquell circuit cultural, i com a cap de Promoció Econòmica i d’Innovació de l’Ajuntament de Gandia entre 2007 i 2011, admet que els va faltar temps per a concloure el projecte. “Teníem molt de treball avançat, s’havia fet una inversió important, disposàvem d’un pla de màrqueting, de materials elaborats; havíem fet moltes reunions amb experts, teníem acords tancats amb alguns hotels i restaurants, i moltes converses encetades, però tot es va quedar a mitges quan va arribar Torró”, enraona. 

Siga com siga, i amb independència de si el destí li reservarà a la Ruta dels Clàssics una segona oportunitat o no, el cas és que qualsevol persona pot apropiar-se lliurement de l’itinerari suggerit en el fullet informatiu –que encara pot consultar-se i descarregar-se des de la pàgina web de l’ajuntament de Gandia– i, a partir d’ací, fer-ne totes les variacions que vullga. És cert que el viatger no podrà allotjar-se en cap habitació d’hotel amb una decoració inspirada en el Quatre-cents, ni podrà comprar una entrada per assistir a una vetlada literària on es declamen versos del senyor de Beniarjó, o seure a taula per a tastar, en un bon restaurant, alguna recepta suculenta inspirada en les pàgines de Tirant lo Blanch... Però, si el viatger li posa ganes i s’ajuda de la imaginació, la Ruta dels Clàssics continua sent una excusa meravellosa per a recórrer les Comarques Centrals Valencianes a la recerca dels paisatges vitals dels nostres escriptors més universals. 

Gandia, punt de partida 

El que seguix és i no és una passejada per alguns dels escenaris apuntats en la ruta original. Alguns, que no tots –queda advertit–, i sense un orde definit. Prenem com a punt de partida Gandia, i més concretament el Palau Ducal. Construït a principis del segle XIV, va servir com a residència de destacats membres de la Corona d’Aragó fins a l’any 1485, quan va ser adquirit per la família Borja. De l’imponent casalot deixarem de banda les estances del temps de Sant Francesc de Borja, quart duc de Gandia, i altres espais transformats després de la mort del celebèrrim jesuïta, i buscarem el palau essencial, més antic, el del duc reial Alfons d’Aragó i el de la vídua de Joan de Borja, segon duc de Gandia, María Enríquez. 

No és una missió fàcil. Queden poques empremtes visibles d’aquell temps, més enllà de la Sala de la Torreta, on es conserva el paviment ceràmic més antic del palau, la Sala de la Cinta, amb restes de pintures murals de l’època del rei Jaume II, i el Pati d’Armes, al qual accedim després de creuar la gran portalada amb l’escut borgià. És en este espai obert, des d’on s’alça una portentosa escala de traça gòtica, on podem imaginar-nos el jove Ausias March entrenant-se en el maneig de l’espasa, somiant futures aventures de cavaller i deixant-se fascinar pels falcons del duc. Anys més tard, la passió per aquelles aus culminarà amb el seu nomenament com a falconer major d’Alfons el Magnànim, el jove rei a qui acompanyarà en les seues campanyes militars per Itàlia, compartint viatge i batalles amb altres poetes com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi. 

Del palau podem passar a la Col·legiata de Santa Maria, on van contraure matrimoni Ausias March i Isabel Martorell, la jove germana de Joanot, l’autor de Tirant lo Blanch. L’església de la vila medieval va ser ascendida al rang de seu col·legial pel papa Alexandre VI i constituïx un bell exemple del gòtic religiós mediterrani. Mereixen també una visita l’Hospital de Sant Marc, reconvertit en museu arqueològic, i el Convent de Santa Clara, que recorda l’esplendor de l’antic ducat. 

Entre Beniarjó i Dénia 

Abandonem l’entorn urbà de Gandia i ens traslladem ara a Beniarjó, que juntament amb Pardines i Vernissa constituïen el triangle primordial del senyoriu dels March, propietat de la família des de la conquesta de Jaume I. Terres que el més reconegut dels nostres poetes va heretar en complir 16 anys i que administrà amb mà de ferro, convertit en un implacable senyor feudal. Terres hui en dia poblades per tarongers i urbanitzacions, i on fa mig mil·lenni un exèrcit de sarraïns conreaven la canyamel en condicions quasi d’esclavatge. Una xicoteta ruta permet recórrer estos fèrtils paisatges, on el terratinent Ausias March va fer construir un assut en el riu d’Alcoi. Es poden contemplar encara les restes de la casa familiar i un passadís amb volta i escaleta que conduïx fins a un aljub subterrani d’on brollava aigua. Molt probablement la passejada pel poble, entre carrerons sinuosos i cases baixes, ens farà sentir la memòria dels musulmans que habitaven el llogaret. 

La geografia imprescindible dels March es completa amb altres dos espais: un és el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, en Alfauir, a 8 quilòmetres de Gandia. L’altre, el castell de Dénia. Recordem que Alfons el Vell, a més de duc de Gandia, era comte de Dénia, i el pare d’Ausias March, a més d’un gran poeta, el seu procurador general. Per eixa raó, Pere March va governar durant anys l’actual capital de la Marina Alta, ordenant, entre altres tasques, la restauració de les muralles de la ciutat. D’altra banda, la darrera teoria sobre la redacció de Tirant lo Blanch per part de Joanot Martorell, feta per l’historiador Agustín Rubio Vela, indica que va escriure la novel·la precisament a Dénia, quan era igualment procurador senyorial de la ciutat.

Val la pena entretindre’s buscant sobre el llenç de pedra de la muralla nord de la fortalesa una sèrie de grafitis que han resistit el pas del temps, dibuixos de navilis que evoquen la façana litoral, el port i el tràfec de la mar. Testimoni d’aquella època també és el finestral gòtic de la Torre del Consell. Es recomana pujar pel carrer empedrat de la vila vella, que enllaçava l’entrada del castell amb l’alcassaba, on s’alçava el palau del Governador. En l’actualitat el carrer voreja els bancals on quedaren soterrades les restes de la vila medieval de Dénia, enderrocades després de la Guerra de Successió en el segle XVIII. 

Cotalba o la reserva espiritual 

Es podria obviar qualsevol escala de la Ruta dels Clàssics, però si s’accepten recomanacions, ningú hauria de perdre el pas per Sant Jeroni de Cotalba. El cenobi, un dels primers de l’orde dels jerònims en la península Ibèrica, el va fundar el duc Alfons d’Aragó en 1388 i en va dirigir les obres el pare d’Ausias March. Construït sobre una alqueria musulmana per tal de donar refugi a un grup de monjos procedents de la plana de Xàbia, que havien estat segrestats pels pirates barbarescos, el monestir és un dels més bells i millors conservats de tot el territori valencià. Entre els seus murs no només passejaren Ausias March o Joanot Martorell, sinó la família Borja, Sant Vicent Ferrer, el pintor renaixentista Fra Nicolau Borràs o els reis Felip II i Felip III. De la construcció primigènia en destaquen el claustre mudèjar, amb els arcs i les voltes fets amb rajoles roges i morter de calç, i l’esvelta torre major o de les Campanes. Però són igualment dignes d’admirar la sala capitular i el refectori, el claustre superior, la Porta dels Lleons, els captivadors jardins romàntics –on abans estava l’hort– i l’aqüeducte gòtic que envolta el recinte. 

Si necessiten més motius per acostar-se, han de saber que, a finals del 2016, les obres de rehabilitació de l’església van posar al descobert la cripta familiar dels March, on s’han trobat les restes òssies de dotze persones. A falta de les proves d’ADN, els cossos correspondrien, entre altres, a Pere March i les dos dones del seu fill, Ausias March. La primera, Isabel Martorell, va morir sense descendència, però amb ella s’ha trobat un fetus de 15 setmanes, que podria explicar la seua mort durant l’embaràs. El seu sobtat traspàs va inspirar a March els cants de mort o cants de dol. La segona esposa del poeta, Joana Escorna, procedia de la família que ostentava el senyoriu de Pedreguer. Poc després del seu casament, ja en l’edat madura, Ausias compondrà el que és considerat el més humà dels seus cants, el cant espiritual. Les seues pròpies despulles, amb tot, descansen a la catedral de València. 

Cocentaina i els Roís de Corella 

Tot i els trenta anys que els separaven, Ausias March i Joan Roís de Corella es van conéixer i van mantindre una bona relació en vida. Estaven emparentats i els dos havien nascut a Gandia. Però la Ruta dels Clàssics proposa un desplaçament fins a Cocentaina per tal de saber un poc més sobre aquell prolífic literat i teòleg, que escrigué poemes, narracions mitològiques i obres religioses. No debades, se sap que l’esplèndid Palau Comtal, construït per Roger de Llúria, pertanyia en el segle XV als Pérez de Corella, llinatge amb què Roís de Corella mantenia vincles de sang. 

La visita es pot aprofitar per a contemplar les torres i els llenços de la muralla, el barri medieval i l’imponent castell que domina tota la comarca del Comtat, del qual eren posseïdors els Corella. El seu record també pot servir per a descobrir el clàssic més desconegut de tots, malgrat ser el gran introductor de les lletres valencianes en l’estètica i les tècniques del Renaixement. També va ser coetani, a més a més, de Joanot Martorell, el tercer dels nostres literats immortals, que coneixia de memòria algunes de les seues obres. Podrem trobar la seua empremta en la comarca propera de la Marina. 

La Vall de Pop, entre els Martorell i els March 

 Igual que els March i els Roís de Corella, el llinatge dels Martorell va ennoblir a l’ombra de la Corona, ampliant el seu patrimoni amb l’adquisició de xicotets senyorius. En el cas dels Martorell va ser Guillem, l’avi de Joanot, el veritable artífex de l’ascens social de la família en temps del rei Martí l’Humà. En iniciar-se el Quatre-cents, la família de l’autor de Tirant lo Blanch domina les terres de Faura i Almorig, així com el castell i la vila de Murla, que acabarà intercanviant per la senyoria de la Vall de Xaló, conformada per cinc alqueries. En l’actualitat es tracta d’una tranquil·la i menuda vall de l’interior de la Marina Alta, sembrada de vinyes i ametlers i espurnejada per bells riuraus on, fins no fa tant, encara s’escaldava raïm moscatell per a fer-ne pansa. Seria Joana, la germana de Joanot, la que uniria en vida i en molts plets els cavallers Martorell i March. Mossén Ausias, home femeller i amic de tavernes i bordells, es va prometre a la jove Joana però va posposar el casament tot el que va poder. De fet, no va ser fins que Joanot Martorell va incloure la Vall de Pop en el dot de sa germana que el senyor de Beniarjó va accedir a maridar-se. 

Joana moria set mesos després de casar-se sense deixar cap fill. I per a sorpresa de tots, va convertir el marit en l’hereu de les seues terres, tot i que la seua pròpia família, els Martorell, tenia cada vegada més deutes i dificultats econòmiques. En conseqüència, les baralles entre els cunyats serien freqüents, fins que Ausias va decidir vendre les terres, potser fart del caràcter iracund i inquiet de Joanot. No debades sabem que va viure entre València i les corts de França, Anglaterra, Portugal i Nàpols, que estava al corrent dels assumptes militars de l’època i que era un bon coneixedor de les armes i els costums de cavalleria. I que només va escriure un llibre. Un llibre, però, que són molts llibres i on hi ha contingut tot el món de la cavalleria medieval. Una novel·la històrica, militar i de costums, eròtica i psicològica, on l’heroi, per primera vegada en la història de la literatura, és un ser humà de carn i ossos, amb sentiments i defectes. 

Joanot Martorell no arribà ni a imaginar que la seua gran obra seria impresa vint-i-cinc anys després de la seua mort, en 1490. Tampoc no va saber mai que el seu Tirant lo Blanch es convertiria en el llibre profà més llegit de l’Europa del segle XV i que encara hui en dia és considerada la millor novel·la del seu temps. Recórrer els seus mateixos camins, o els d’Ausias March i Joan Roís de Corella, no és cosa menor. 

Eva Terol (Ontinyent, 1972) és periodista. Escriu en revistes com Sàpiens, Experiències, Descobrir Catalunya i Cuadernos de Pedagogía.