Baixar amb el fem

La fi de curs és també, per als docents, el moment d’armar horaris i repartir assignatures per al curs vinent. I un moment de certa tensió: allò que es decidisca en uns dies condicionarà l’organització de la vida i del temps durant tot un any. I un any passa de pressa, però un mal horari o un mal grup poden fer-se molt llargs, durs i pesats. Per tant, és natural la tensió, eixa cabòria mentres vaig endreçant la cuina, la meua parella escura i jo vaig contant-li el meu xicotet maldecap de persona privilegiada.

Continue pegant-li voltes al nano mentres baixe el fem al contenidor del cantó, en el barri de la Seu de València. Em creue amb l’indi que regenta la tenda de begudes i aperitius de baix de la finca: és un home encantador, sempre amable i educat, que ha muntat el negoci i està portant a poc a poc les seues cinc filles a Espanya. Fa tantes hores com el cos li permet i em saluda amb un somriure que li torne agraïda. Amb la foscor i la remor de turistes bufats, m’alegra que estiga oberta la seua botiga. Sempre que li compre coca-cola i papes em regala un caramelet. Quins maldecaps tindrà este home somrient dins del seu cor?

Tire la bossa al contenidor i pel meu costat passa una ombra silenciosa. Porta desenes de barrets de colors al cap, uns damunt dels altres, i va carregat com una mula de polseretes i clauers. És africà, altíssim, i pareix que torna de passar la jornada en la platja. Esgotat però ferm, camina amb pas elàstic i no mira ningú. A on va?

Torne al meu portal i m’adone que encara està ahí. És un xaval d’uns 15 anys, amb aspecte de barri obrer, capficat en el mòbil. Ja l’havia vist abans, per la vesprada, en el mateix lloc i la mateixa actitud. “Però este xiquet… que no té pares que el reclamen? Tantes hores ací tirat!”. Li busque la mirada per a dir-li alguna cosa mentres trac les claus, però m’ignora per complet, abstret en la pantalla. Com un ionqui dels que dormien en els portals dels anys 80, sense agulles ni cullereta, però tan desemparat i perdut com aquells. I tan addicte.

En entrar a casa ja m’ha passat el neguit pels horaris. Quin món tan difícil i hostil i trist que ens envolta… I està al nostre abast, ahí fora, a una bossa de fem de distància. Al sendemà el xaval ha desaparegut del portal. Els turistes tornen a la càrrega. I l’indi em diu bon dia somrient, com si no haguera passat res.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell