Fou en Alcoi fa uns anys. Joan Benesiu (Beneixama, 1971) va anar a buscar a Manuel Baixauli (Sueca, 1963) com qui cerca una sanció, un bateig, una benedicció. Com qui vol trobar, per fi, la seguretat que dona la paraula d’un mestre: pots fer-ho, continua. Ara fa uns anys i sembla ja llunyà aquell moment inicial, primigeni; ara són dos escriptors amics que es troben de tant en tant, com hui a Sueca, per a fer un café, una cervesa, i xarrar dels llibres i de la vida
VALÈNCIA. L’Ateneu del Socors, a estes hores, es troba mig buit: només quatre iaios parlen en una taula vora la finestra, mirant la llum del matí que a poc a poc guanya esta part del carrer Sequial. Pronuncien invariablement “bon dia” cada vegada que fan camí del bany. La resta és un silenci diàfan i brut de colps de coberts i de tasses darrere de la barra, on tragina una treballadora sense estrés, contemplada per dos parroquians més i unes estampetes de la Mare de Déu. Són formes d’un altre temps. L’edifici, em fan saber, fou alçat el 1869 al caliu del Sexenni Democràtic; volia donar un lloc de reunió “donde las clases obreras puedan acostumbrarse a las distracciones propias de una sociedad culta”, segons resava el primer article del seu reglament. Són també paraules d’un altre món.
Els pregunte per aquell primer dia a Alcoi. “Havia llegit ‘L’home manuscrit’. Allò millorava totes les novel·les fetes ací que havia tingut entre mans fins a aquell moment. Necessitava anar a parlar amb ell”. Anà, doncs, i en parlaren. Baixauli somriu: “Vaig vore una persona fora d’allò normal, obsessiva, un escriptor. Vaig llegir la seua primera obra, ‘Intercanvi’, i vaig pensar que tenia personalitat”. Continuaren trobant-se, sobretot, com hui, a Sueca, on viu Baixauli escrivint de matí i fent classes de pintura de vesprada. En aquella època preparava La cinquena planta (Proa, 2014) després de l’èxit de L’home manuscrit (Proa, 2007), que l’havia consolidat com una de les veus més potents de la nostra narrativa.
Benesiu va insistir: li va enviar llavors Els passejants de l’illa de Xàtiva, el primer títol que prengué la celebrada Gegants de gel (Periscopi, 2015). En aquells moments, però, encara era, només, un segon intent autoeditat, necessitat de lectors i de sort. Baixauli, una altra vegada, en feu de guia: “era el mateix estil, la mateixa persona, però tècnicament estava molt millor, amb moltes possibilitats”. En publicà una ressenya i el posà en contacte amb diverses editorials. La catalana Periscopi fou la primera a contestar. Tot escriptor necessita un padrí. Per què ell, però? “Per la lectura del seu primer llibre. Em va colpir molt: universal i amb un estil amb el qual m’identificava. Jo, abans de ‘Gegants de gel’, no m’havia atrevit a col·locar fotografies; ell, en canvi, sí”.
Els seus són dos estils, és cert, amb similituds –l’ús d’imatges, els límits d’allò real sempre posats en qüestió, l’enllaç de veus, la intertextualitat–, però, al capdavall, dos mons narratius diferents. “Jo sóc molt introspectiu”, diu Baixauli, “tot i que últimament estic evolucionant, ja no m’autoexamine tant. Pense que ell no és tant narcisista, que es mira més els processos polítics del món occidental. Les teues passions narratives, Joan”, i l’observa ara, “són les grans massacres, els grans conflictes, les zones frontereres...”. Ell es mostra d’acord: “sí, la teua és una narrativa interior i simbòlica, per a tu no són importants els noms dels llocs, per exemple, mentres que per a mi és fonamental que hi haja un mapa del territori que xafe; m’interessa traure a la llum els cantons de la història, la realitat d’uns fets passats que tenen perifèria oculta. Això, en tot cas, no vol dir que no hi haja introspecció”. L’un, el de Sueca, escriu amb tendència a la brevetat –“de fet, la forma que més se m’adapta és el conte, el microconte”–, l’altre, el de Beneixama, a l’extensió, “a l’hemorràgia” que diria Tavares. L’un recaragola les veus narratives, les fa girar sobre si mateixes, l’altre les en fa successives.
Els pregunte per W.B. Sebald, amb qui darrerament se’ls ha relacionat molt, ja que l’escriptor alemany és ben conegut per la introducció d’imatges, pel diàleg d’arts o per l’enllaç de veus narratives en les seues obres, especialment en Austerlitz, que l’editorial Flâneur ve de publicar en valencià i que Benesiu cita en la seua darrera Serem Atlàntida (Periscopi, 2019). Estos recursos, que no eren nous al segle XX, són encara cridaners en un segle XXI més conservador del que es pensa. Baixauli, llicenciat en Belles Arts, inclogué fins i tot dibuixos de pròpia mà en La cinquena planta: “Vaig aplicar l’ús d’imatges abans de conéixer-lo. En tot cas, este tipus de tècniques ja les utilitza Laurence Stern o Javier Marías. No soc molt de Sebald, sovint se’m fa avorrit. L’ús que faig jo de les fotos té relació amb ell en el sentit que pretenc apuntalar la versemblança en un text que, a voltes, narra coses tan bèsties com que un edifici es mou. La foto de l’edifici ajuda a fer més passadora l’acció”. Benesiu afirma: “Em resulta interessant el fet que, quan lliges, seguixes un ritme que es veu interromput de sobte quan arribes a la imatge. Quin és el ritme i quant el temps que has de dedicar-li? Tria el lector”.
Tots dos, tècniques i filigranes a banda, són rotunds a l’hora de la valoració de la literatura com a Art, amb majúscula. “Hi ha”, diu Baixauli, “qui valora els llibres en funció de l’ensenyament que li aporten o el reflex de la societat del moment que en fan. Jo soc radicalment de l’altre punt de vista: una novel·la és –ha de ser– una obra d’art. Com diria Borges, la literatura és un somni dirigit”. Joan Francesc Mira afirma que per a parlar de política fas un pamflet o una manifestació, els deixe caure. “Exacte”, responen alhora. Per a Benesiu, la novel·la “ha d’estirar del lector, allunyar-lo de la zona de confort, fins i tot irritar-lo. Davant la literatura que t’ompli hi ha un moment de desconcert”. L’amic escolta mentres beu glopets de cervesa: “No m’importa llegir l’obra d’un feixista com Céline si artísticament funciona”. Que una persona tinga l’hàbit d’enverinar no diu res contra la seua prosa. No recorde si ho va dir Wilde o un Wilde apòcrif, però tots dos tornen a assentir: “És això”.
Ja han parlat de Borges; i de Sebald. A muscles de gegants, repassen els seus mestres. “Jo vaig pegar el bot de la literatura brossa a la gran literatura amb ‘El Aleph’ i ‘Pedro Páramo’”, fa Benesiu, “quan tenia uns désset o díhuit anys, perquè fins a aquell moment havia llegit les aventures de ‘Los Hollister’ i produccions juvenils de l’estil. Vaig pensar que allò era increïble com a potència narrativa. És la bellesa i l’angoixa al mateix temps”. Més tard arribaren, també, Kundera i Vila-Matas. Per a Baixauli, però, allò de les influències és enganyós: “Tu pots tindre els teus autors preferits, però potser has sigut influït per un que no t’agrada gens. L’altre dia una de les meues millors lectores va fer un tuït dient que l’escriptor en valencià que més li agradava era jo perquè era ‘el Murakami català’, i això que he intentat llegir-lo sense èxit. Una altra va dir que ‘L’home manuscrit’ li recordava a ‘La sombra del viento’. Ho vaig passar fatal!”, riu, “de fet, el meu llibre està influït per una pel·lícula de Peter Greenaway, ‘The pillow book’, que no em va agradar gens, però un dels aspectes de la qual em va encendre una espurna: els cossos dels protagonistes estaven plens de textos escrits a mà. La bellesa dels manuscrits em va marcar”.
Es reconeix borgià, això sí, i recorda la Biblioteca de Babel, col·lecció de l’editorial Siruela que va llegir impenitentment en una casa de platja ara fa mil anys i que dirigia, clar, el mateix escriptor de Buenos Aires. El seu primer recull de relats, Espiral, n’és deutor. Després en vingueren molts d’altres: “Últimament estic llegint molt George Simenon, que fins fa poc es considerava secundari pel fet d’haver tingut massa èxit; a mi m’agrada molt, perquè és profund i alhora senzill”.
A la capital d’Argentina, precisament, Benesiu va presentar Serem Atlàntida fa uns mesos. “Fou al casal català de la ciutat, amb una clientela molt peculiar, alguns emigrants actuals, altres fills i nets de l’exili republicà que conserven la llengua familiar quasi intacta, també fans de ‘Merlí’ que han començat a aprendre català després de l’èxit de la sèrie o fins i tot un jove que fa carrera diplomàtica i vol saber la llengua. Tot açò en un edifici modernista que és un centre cultural ben actiu al barri de San Telmo”. Pense, llavors, en com serà la programació del casal valencià de la ciutat. “El llibre és el primer que he escrit sabent que es publicaria. Té una certa densitat i menys element narratiu que ‘Gegants de gel’, potser està més a prop de la frontera amb l’assaig i, per tot plegat, espere, serà de trajectòria de llarg recorregut”.
Escriure –i escriure així– després d’un èxit no és senzill, però ell es fa càrrec del risc: “El que volia era estar satisfet quan acabara... i n’estic”. El temps dirà, com sempre. Baixauli, fa una dècada, tastà eixa mateixa sensació de vertigen. Ara està a punt de traure nova peça, li dirà Ignot i certificarà un canvi de galera, de la voluminosa Proa passa a Periscopi: “m’he deixat dur pel cor, és una editorial més arriscada, més avantguardista”. La novel·la és “com una tercera part de ‘L’home manuscrit’ i de ‘La cinquena planta’, tinc la sensació que tanca la trilogia, i també una evolució: és més madura i de lectura més senzilla; en tinc una altra pràcticament acabada, que serà diferent”.
Compartiran editorial, per tant. Una “connexió valenciana” que no passa desapercebuda. Són dos autors nostrats que han aconseguit fer el salt al mercat editorial català, cosa gens fàcil en una selva literària fragmentada i autonòmica a ultrança –o quasi–. “Costà moltíssim que algú fera cas de ‘L’home manuscrit’ ací en el País Valencià, quan ja havia tingut un cert èxit a Catalunya. La sensació que et queda és que si edites allà, no tens ressò ací, com si no em consideraren valencià. Al remat, patisc la perifèria d’allà i la d’ací”. Amb Gegants de gel passà una cosa semblant: trobà ressò a l’altra banda de la Sènia i només llavors feu camí del sud. “Hi ha un problema”, diu Benesiu, “per exemple, Serem Atlàntida fou l’obra en valencià més venuda en la Fira del Llibre de València d’abril. Però l’altre dia, passejant per la Plaça del Llibre de novembre, saps quants exemplars en vaig vore? Cap. Només des d’un punt de vista comercial, com pots comprendre-ho?”.
Parlen d’editorials, però també de lectors. Després de tot, les xifres han sigut reiteradament tossudes: el lector de literatura en llengua autòctona és encara, a València, un espècimen minoritari i militant. Què fer-ne? Benesiu és clar: “Hem de donar el pas de desmarcar-nos de la literatura per a consum dels instituts. Quan s’acaba l’escolaritat no continuen llegint. Una de les opcions que tenim per a trencar això és ser reconeguts fora, com va passar amb Jaume Cabré, que després de l’èxit a Alemanya ha sigut reconegut a casa seua”. “Això és molt difícil sense entrar en l’Institut Ramon Llull”, recorda Baixauli, “com a autors valencians no som convidats arreu del món”. Tot i les deficiències i desequilibris, veu el conjunt de la nostra literatura en l’actualitat “homologable en qualitat a la resta de literatures d’Europa: hi ha des de la més exquisida torre d’ivori fins a la novel·la més comercial”.
“Jo crec”, fa Benesiu, “que els problemes de la nostra literatura són també els problemes de la literatura. Hi ha, en general, un retrocés de la cultura. A la gent no li importa el que puga dir un escriptor. D’una altra banda, el consum actual de lletres està molt basat en l’obsessió per la novetat radical”. L’altre el mira, meneja el cap de dalt cap a baix, i subscriu: “Per l’esclat, sí, després se n’obliden, i a una altra cosa... I ara les vendes. En castellà hem passat de considerar un èxit vendre 500.000 exemplars a fer-ho amb 30.000 només. En castellà!”. El diagnòstic és compartit, per tant, però això imposa alternatives, travesses: “L’únic que podem fer és escriure el millor possible i rebre una mica de suport de les institucions”, reitera el de Benaixama.
Baixauli, llavors, posa el dit en una certa ferida: “També he de dir que els que tenim la idea que la literatura és art som minoria dins el món cultural valencià, que està dominat per una altra tendència, més basada en la intel·lectualitat, l’assaig, l’estudi filològic, amb uns referents emmarcats lluny de la novel·la, considerada un gènere menor. Però després tu penses en Irlanda i qui et ve al cap? Joyce. En Praga? Kafka”. L’altre torna, fica cullerada sobtada, fa l’incís: “I en Àustria? Thomas Bernhard, Zweig! Ací, en canvi, ha dominat el model d’intel·lectual que escriu al diari, que fa assaig... i si hem de ser reconeguts a fora, ha de ser per la novel·la, per la ficció”.
El nom solemne de Zweig ha quedat surant entre les veus somortes del local. El sol ja és alt, del carrer entra una llum blanca gasosa, hivernal. Què diria ara, d’Europa, del món, aquell vienés, germanòfil entusiasta durant la Primera Guerra Mundial i destruït pacifista, pensador desbordat durant i després de la Segona? “No tinc fe en la cultura com a dic de contenció de res, ni del feixisme que creix últimament”, fa Baixauli, “el nazisme va demostrar que no va servir. Allà hi ha Thomas Mann... Ara és cert que vivim una degradació democràtica: des d’ahir ja poden tancar webs sense orde judicial. Hi haurà un moment que no podrem tirar arrere”. Benesiu mira el sostre buscant la resposta: “No serà dic, però sí que una certa esperança en un món que es fa fosc. La cultura és la resistència. Pot no ser prou, però...”.
El final de l’oració es queda en l’aire, mentres Baixauli rebla el clau: “Cada vegada som més una secta. L’altre dia anàrem a dinar a un lloc on hi havia prou de gent, tot el món cridava per a parlar amb qui tenia al costat. Quin manicomi! I quina por! Jo pensava, encara gràcies que no ens pengen, que ens deixen publicar... De vegades vivim en una bombolla i pensem que el nostre entorn és més civilitzat del que és”. L’autor de Gegants de gel queda pensarós: “trobe molt problemàtic que abans les dictadures havien d’arribar per la via de la repressió violenta brutal, ara més de la mitat del camí el tenen guanyat perquè hem renunciat a poder enfrontar-nos al poder, excepte en alguns casos que resulten obvis, clar, i que cal almenys tindre presents”. Ara és l’amic qui hi fica cullerada, qui fa l’incís: “També hem renunciat a pensar”. “Sí”, continua l’altre, “i l’altra mitat la tenen guanyada en el moment en què utilitzen les xarxes socials per a reprimir-nos, amb les dades que nosaltres mateixos hi hem introduït. La policia secreta no cal pràcticament ja. Quina època”.
Vivim un moment de shock, semblen dir, amb unes certeses esgotades que encara es fan servir per a explicar una realitat voluble. També en la cultura i especialment en la nostra. “Trobe que hi ha una situació molt infantil al País Valencià en la creació dels mites culturals”, fa Baixauli, “no eixim d’uns pocs noms santificats, de personalitats ja mortes, òbviament, i, de manera simultània, sobreexposem el folklore. Molta superfície i poc fons, i molt hi, hi, hi, ha, ha, ha. Trobe a faltar una aposta pel fons, per la qualitat. Si has de competir amb cultures més grans i amb més poder de difusió, has de fer com aquelles botigues menudes que, malgrat la pressió dels grans supermercats, tenen èxit. Per què? Perquè oferixen el que als altres els manca: exquisidesa i peculiaritat”.
Benesiu mostra idèntica preocupació per l’excés de folklorisme i de provincianisme: “És un tema molt perillós. El folklore no pot ser l’única cultura reivindicada, perquè és la repetició del que es feia abans de manera normal i ja no es fa. Aleshores has assumit que eres un país que només pot tindre nostàlgia de si mateix. Em sembla perfecte que es conserve, però no es pot perdre de vista que el futur va per un altre camí”. Por a la modernitat i regionalisme conformista, maneres d’evadir el conflicte d’enfrontar-nos a la modernització d’una societat, un moviment que implica uns debats, uns conflictes, unes incòmodes fractures. Necessitem nous referents? “Hi ha un santuari inqüestionable”, diu Baixauli, “calen noves veus, sí: en arts plàstiques, en literatura, en música... La cultura ha de ser una cosa viva, ha d’estar bollint”.
El model de llengua literària és una de les altres batalles de la modernitat. Eterna batalla, en tot cas: matèria primera de l’escriptor, els valencians han peregrinat des de fa segles buscant la fórmula perfecta de les paraules. Hi ha qui ha apostat pel localisme radical, sense èxit, hi ha qui ha buscat el grial en el model de prosa barcelonina del Nou-cents, i enmig tots els colors del gris... “Crec que Joan Francesc Mira ha fet molta faena en eixe sentit, amb allò del ‘català matisadament valencià’”, diu Baixauli, “eixe és el meu model: un de propi i alhora estàndard per a que enlloc no siga incòmode de llegir. Les seues traduccions de la ‘Divina Comèdia’ o dels ‘Evangelis’, de fet, s’han venut molt bé a Catalunya, com els ‘Assaigs’ de Montaigne traduïts per Vicent Alonso. Jo cada vegada pose més paraules valencianes que ací són estàndard: ‘hui’, per exemple. Ara hi ha menys complex”.
Per a Benesiu, trobar l’equilibri és encara un tema problemàtic: “quan escric intente fer servir el nostre model, però en publicar a Catalunya i llegir en oriental també em contagie. En tot cas, hem de perdre el complex, que diu Manuel. També hi ha hagut una certa tendència a fer dels textos un instrument per a salvar algunes paraules que estaven caient en desús. Aleshores, a mi, com a lector, m’ha semblat que l’objectiu no era tant l’art com la salvació del llenguatge”. Una sobreinterpretació de Salvador Espriu? “És que has de notar que el teu text sone natural”, torna Baixauli, “després de tot, no ens plantegem quin model tenia Kafka...”. No, no recordem quin model tenia Kafka, però recordem a Kafka, és cert.
Ho diu quan m’adone que, a fora, el sol ha canviat ja de vorera, fugint. A dins, però, els vells d’abans es mantenen arrapats a la finestra. La remor de veus ompli encara, apagada, la immensitat del saló. Ha passat el matí i seguim quasi a soles. Un altre temps, un altre món. He d’acomiadar-me. Ells s’hi queden. Continuen parlant, dels llibres i de la vida. Des de la porta escolte, de lluny, el nom de Houellebeq. “Quin gamberro”. “Sí, però és bo, és bo...”.