Es pot predir el futur dels valencians observant la situació de Tolosa de Llenguadoc? La situació extremadament minoritzada de l'occità no convida a l'optimisme.
Galeano sosté una foto de Messi en el Café Brasilero. El temps passa. Galeano ja no està. I Messi ja té el seu Mundial.
Arrossegava la maleta a través del pont que separa Unter den Linden de l’Illa dels Museus, formada entre dos braços del riu Spree. Anava camí de l’estació de l’Alexanderplatz i pensava si tot allò havia sigut una bona idea. Després, en algun quadern, vaig apuntar que la catedral es debatia “entre el gris fosc i el negre carbó” i alguna nota més amb la mateixa nul·la capacitat impressionista. Al seu davant, a l’altra banda de l’avinguda, hi havia un solar vastíssim, inabastable
Cadascú té un primer record social del el sexe i el meu és Manuel R. contant que havia ejaculat dins dels pantalons mentre la besava en un portal de l’Eixample. Cosa inèdita, per a mi i per a tots els qui, ara no sé ben bé on, ni com, l’escoltàvem raonablement meravellats del que deia
Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana
Fou en Alcoi fa uns anys. Joan Benesiu (Beneixama, 1971) va anar a buscar a Manuel Baixauli (Sueca, 1963) com qui cerca una sanció, un bateig, una benedicció. Com qui vol trobar, per fi, la seguretat que dona la paraula d’un mestre: pots fer-ho, continua. Ara fa uns anys i sembla ja llunyà aquell moment inicial, primigeni; ara són dos escriptors amics que es troben de tant en tant, com hui a Sueca, per a fer un café, una cervesa, i xarrar dels llibres i de la vida
El Grand Hôtel, a Cabourg, en la costa de Normandia, fou el refugi de Proust durant set anys, a començaments del segle XX. Hi escrigué, de fet, algunes de les milers i milers de pàgines que conformen el seu títol més conegut
Hi ha una fotografia en blanc i negre on es veuen huit hòmens entre enderrocs escampats per terra, al costat d’un cotxe d’aquells de morro estret i parafangs en forma alada envoltat de barres de metall torturades sobre la runa. Dels tres que miren la càmera en el moment del clic un es disposa a aspirar fum del cigarret que sosté en la mà esquerra. Els altres cinc comproven els desperfectes. Dalt d’una escala, un home examina atentament la zona de l’impacte. A l’esquerra, davall d’una elegant porxada de ferro art déco, hi ha un rètol amb tres paraules en majúscula: Gran Hotel Inglés
