X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

PUBLICA NOU DISC, ‘ULTRAVIDA’

Bearoid: “El pop és la millor perversió”

8/06/2019 - 

VALÈNCIA. La dessuadora salvarà les fotografies, promet. Havia oblidat que tenia una entrevista i rep al fotògraf amb xandall i sabatilles esportives, com un corredor aficionat en hivern. El logo d’Art Attack, el programa de televisió que va encendre una vocació –fàtua, descobririen després– d’artista en milions de xiquets, crida des del centre de la vestimenta i aclapara la primera conversa. Poc després:

–El Bearoid de l’inici ho va fer molt malament. Per a començar, el més important per a un músic és vestir bé… –reflexiona el mateix músic conegut com a Bearoid.

–Has actuat alguna vegada vestit com hui?

–Pitjor –esclata l’artista en una rialla–. Em feia igual, portava samarretes massa xicotetes. Mai hi ha hagut coherència, he canviat el meu logo mil vegades. Per altra banda, també pense que el branding no es du bé amb l’art; l’absència de branding fa que un projecte siga més genuí.

Foto: KIKE TABERNER.

El branding o la construcció d’una marca, és la professió que va ocupar a Dani Belenguer (València, 1989) fins fa ben poc. Ho va deixar quan el seu alter ego a l’escenari, Bearoid, va agafar l’impuls del festival Primavera Sound de 2016, i va omplir l’agenda de concerts. “Vaig invertir més en el projecte, i en tres mesos em vaig quedar sec”, es resigna.

Així que va tornar a la publicitat, on finalment ha trobat un canal per on expressar-se com a productor musical. I mentrestant, Bearoid ha gestat la seua pròpia manera de manifestar-se: Ultravida (Helsinki Pro, 2019), 11 temes per a un primer LP enlairat cap a l’electrònica, el soul, l’R&B o el reggaeton, estrats de la seua particular atmosfera urbana.

“Bearoid és el meu xiquet, me l'he tatuat al braç, ha canviat la meua forma de ser i ha definit la meua vida”, s’esgarra. I en este primer àlbum volia articular per a ell un discurs propi que radicara una carrera construïda en volums curts i senzills dispersos. “Quan fas singles has de fer hits que o viuen a soles o s’afonen. Amb un disc tens més paciència”, explica. En Ultravida diu que ha volgut incloure “cançons lletges”, peces que “no tenen la cara i les corbes perfectes”, però serveixen com a pont per on creuen les seues emocions.

Foto: KIKE TABERNER.

Amb trenta anys, Belenguer sap que la música, siga l’art o la indústria, té tantes arestes com un mateix. El que ha aprés està al seu disc, apunta, un treball on tendeix al sol les capes que han construït la seua identitat des de l’adolescència. Al remat, pensa, queda un retrat amb més inseguretats que certeses, allunyat de l’arquetip que s’imposa a la música urbana del mascle arrogant, famolenc de sexe i pasta. Belenguer no té por al mot friqui:

–Durant una època els col·legues em deien que vestira millor i diguera altres coses en el directe, perquè no venia –recorda el músic–. Però he trobat una cosa que és meua; si açò no funciona no tinc una altra manera de fer-ho. Un friqui en el reggaeton? Sí, però no tinc una altra opció. Si poguera, m'encantaria ser un machote, però no ho soc.

Esta autoafirmació no només abraça el seu discurs, també el seu estil, i ha sigut assaonada en moltes proves d’assaig-error. Tot s’entén millor amb un flashback: Belenguer va ser un adolescent que espremia videojocs i tocava en un grup d’indie festivaler, els Cash Machine, els quals van alçar certa expectació a l’escena local fins que alguns dels seus membres van canviar el somni del rock per vesprades desidioses de més videojocs. Com que Dani havia decidit apostar per la música, la fi del grup va suposar el seu primer desencís. El jove havia emigrat a Barcelona per estudiar ADE i allí va encetar projectes musicals, en solitari utilitzant identitats com Wild Robot, o amb grups com Mataleón, cap d’ells sense una vida massa llarga. Mentre Bearoid emergia com a identitat anecdòtica per a cantar amb Kostrok, Belenguer produïa música d’autoconsum al seu ordinador.

Foto: KIKE TABERNER.

Fins ací, la seua biografia pot aventurar un final prematur i habitual a la música.

Però aleshores, un company de pis es va disfressar d’epifania:

–Va entrar a la meua habitació, em va posar la mà al muscle i em va dir: “Dani, abans d'estiu has de traure un EP amb els teus temes, ja estan llestos”.

Si tira la mirada enrere, es riu del material d’aquell Bearoid embrionari, “però va significar pujar al tren”, es recorda. “Publicar alguna cosa és el que et converteix en un artista, si no, no eres res”, assegura. I Bearoid va prendre el control.
La seua criatura més volguda ha superat pantalles dins de la música independent, com publicar amb el segell novaiorqués Noon Pacific o canviar de llengua, de l’anglés al castellà, per trobar expressions més genuïnes: “Vaig fer un tema en castellà, pensant que quedaria molt malament, amb altres tres compositors, i el vam vendre. I aleshores vaig començar a fruir, expressant el que sent amb un diccionari propi”.

Aquell primer tema en llengua mare, per cert, va ser Valeria, de la boyband DVicio. Té 4,6 milions de visites a Youtube. Així va començar un camí d’autoalquímia, en el qual faltava  un element que lligara la nova llengua i el seu estil. El va trobar: “L’autotune definirà la música dels pròxims anys. És odiat perquè es relaciona amb gent que no sap cantar, però en realitat suposa el mateix canvi que hi ha entre la guitarra espanyola i l’elèctrica; és un instrument més per a fer pop”.

L’última evolució de Bearoid s’expressava ja en temes precedents a este àlbum, com Drogas, un reggaeton filtrat pel pop que, per a Belenguer, és la fase més bonica d’un so: “El pop és la millor perversió, la magnificació d’un estil, on es depura tot i acaba d'eixir el que realment ha de sonar”.

Foto: KIKE TABERNER.

Durant tot este camí, a més, s’ha trobat a ell mateix com a productor, evolucionant de la mà de mestres com Pau Paredes. “Els últims dos anys he avançat una barbaritat. En la producció has de fer merda durant cinc anys per a ser bo. Ara comence a desenvolupar-me bé, però en realitat no tinc ni idea perquè la producció musical és inabastable”, confessa el músic.

Ell mateix produeix alguns dels temes del seu disc. Altres són obra de companys de viatge: One Path, Sr. Chen, InnerCut o DWYR. Tots metabolitzen d’una manera particular la música urbana, sovint conduint pels seus màrgens. Ells, a més, van xafar l’accelerador del disc, que havia estat un any navegant entre les tribulacions de Bearoid. “Acabe fet pols quan em produïsc a mi mateix”, reconeix Belenguer, qui va descobrir la cruel veritat de la tasca: “Ser el teu productor és ser cruel amb tu mateix”. Per altra banda, pensa, ja està preparat per a ser cruel amb altres.

Amb ells i la seua motxilla ha arribat a este punt de la partida, Ultravida. Diu que no pot concebre hui Bearoid com una empresa, sinó com una expressió artística: “És pop escalable, però és un pop estrany”. No espera una explosió perquè adverteix que la seua música no compleix els estàndards del pop viral i proposa ballar amb les inseguretats, amb el dolor i el pànic! –que també sentim– a la disco.

–Hauria de parlar d'alguna cosa que siga universalment acceptada perquè faig pop, però Ultravida és a l’inrevés –descriu. Menys acceptada però més real, potser, i amb un al·licient adrenalític: ballar apuntant-se a l’abisme.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email