Bufet llibre

VALÈNCIA. Imaginem, sense massa esforç, que ells (no posem noms de moment) volen desfer-se dels llibres, que necessiten acabar amb els lectors. Pensen que poden aturar-los. Són l’horda de malfactors de la tinta, de la lletra impresa. Arramblen el paper, segresten els fulls escrits, ajuntats, formant un tot, de llevant fins a ponent. Busquen suplantar la lletra estampada, els plecs de mots, d’idees, deixant-nos sense l’olor de llibre com si es tractés d’una al·legoria. Obsessionats per esborrar la història de la literatura, treure-la del damunt en sentit  literal i figurat. Aquest recurs retòric expressa de llarg les ganes d’aturar les oracions simples i subordinades, d’acabar amb la capacitat de crear. Una ensarronada disfressada d’avantguarda ridícula intenta manipular la tipografia de l’enginy, dels autors, dels escriptors de mena, dels grans contenidors de llibres, les biblioteques. No sé com explicar-me la intenció, no tinc la imaginació desbordant que tenia el mestre Ray Bradbury, ni intente fer un esborrany d'estar per casa del seu Fahrenheit 451. Els delinqüents actuals contra la cultura s’han actualitzat, no van vestits de bombers. Són una altra mena de censors, de manipuladors, fan unes altres “falles” de llibres més d’amagatotis.

L’antiintel·lectualisme d’alfabet eteri i lletres vidrioses té suports i plataformes a mansalva. Sempre té seguidors, sempre han existit, no ens enganyem. Els hem infravalorat i ací rau l’espifiada. Ells han fet camí “clandestinament”, com qui no vol la cosa, fent-se els despistats. Elements perillosos contra la cultura, contra les paraules dels contadors d’històries, que no discriminen gèneres ni autors perquè ni els coneixen. Fan la crònica dels illetrats, de les forces vives, dels que mai no han gaudit del plaer de llegir. Les vaques sagrades, la flor i la nata de la incultura subvencionada, són els que enarboren la bandera de la ignorància. 

En aquestes setmanes els llibres han protagonitzat i ocupat l’espai més cèntric a les nostres ciutats, ara li toca a València. La 7ª Plaça del Llibre, la quedada literària que organitza la Fundació Full i altres entitats. Òbviament no podia faltar la queixa per part del grup municipal del PP. Per què? Pel monotema, en bucle, dels irracionals: han demanat, segons llig al diari La Veu, retirar les ajudes a la Plaça del Llibre per considerar-la “activisme independentista”.

Un argument molt previsible en temps d’eleccions i recurs atemporal. Deixem-ho córrer, doncs. Anem per feina. Si sou matiners, encara avui diumenge podeu fer un tomb per la fira. Autors, llibreters, editors i lectors fan rotlle. Cuinen el bufet llibre de la literatura, de tot el nostre àmbit lingüístic. Enguany, els estimats i admirats Jaume Pérez-Montaner i Rosa Serrano han estat honorats amb els Premis Plaça 2019 juntament amb la Societat Coral El Micalet. També s’ha dedicat un record sentit i sincer als homenatjats d’enguany, Carme Miquel i Llorenç Jiménez, perquè van impulsar l’afecte a una cultura maltractada. Petons carregats de mots i abraçades fonètiques a dojo. 

Esperem que la iniciativa haja sabut molt de llatí, que diuen els cultivats; que hagen deixat d’una peça al públic les novetats, les reedicions, els reculls. Que els lectors posen uns ulls com unes taronges amb els llibres. Activitats imprescindibles que reclamen un disseny que no siga carrincló, banal, ni tristament previsible independentment d’on bufe el vent. Accions allunyades, per descomptat, d’inventives passades de moda, insubstancials. Saraus adaptats als temps, renovats, vigents, davant la competència amenaçadora. Agitacions encisadores amb qualsevol suport, actives. Aldarulls que ens alimenten amb la lectura, estimulen la curiositat pels llibres, “e-books”, audiollibres... que fan pinya plegats en món futur que ja gateja.

Justament la setmana passada es donava a conèixer com està el patí. Llegíem que la vida cultural, la situació lectora, perilla. Una alerta carregada de perversió i que fa mal. Alarma que sona, paradoxalment, en temps on tot hauria de rutllar a favor, anar sobre rodes. Amb l’impuls de la necessitat de saber, de llegir per a conèixer. Una dècada que s’esmuny amb un fum d’editorials per difondre el plaer narrat dels llibres, on els ciutadans haurien de posar vaselina a la literatura. Èpoques de poder exclamar: tira peixet! Seqüeles amb prou de bagatge i moviments literaris, on lectors, coneixement i informació s’acoblaren en un costum higiènic i necessari. I açò avui encara és una utopia.

Si parlem de llibres, caldrà tafanejar, a banda de les llibreries, els macrodipòsits, les biblioteques públiques. Les nostres, les d’ací, fan aigües. Una anàlisi que fa plorar i que difonia La Federación Española de Sociedades de Archivística, Biblioteconomía, Documentación y Museística, que ens informava i desconcertava de valent. Celebraven les Biblioteques, fa no res, el seu dia, podríem dir el seu mal dia. Llegim perplexos, o no tant, aquest informe que parla en plata; diu que som, nosaltres els valencians, a la cua de l’estat espanyol en biblioteques; que vam perdre vora 92 punts de lectura des de la megasuada crisi. El País Valencià és l’autonomia on més biblioteques van plegar, i, ja posats, també moltes llibreries, un símptoma greu. Quina patologia, com ens buida el cap! I el Govern i l’Ajuntament no hi aposten? El Botànic no hi inverteix? Per què són tan garrepes? Tampoc no donen l’oportunitat a compartir metres quadrats amb les noves tecnologies, amb la digitalització dels sabers que contribueixen a la informació, a l’oci, a la consulta remota de catàlegs llunyans. El reconeixement de la capitalitat de la lectura, malauradament, no el té València. És la City del disseny i d’alguna altra cosa però pel que fa a la gran metròpoli lectora, no! 

Ací ja no pinten fava ni els agents literaris, ni els editors. Tampoc els autors que discorren què dir i com emocionar per enganxar-nos a les pàgines, al silenci necessari. Ben poc es fomenta la lectura, gens. Cal autocrítica, és necessària. Reflexionem amb veus diferents, amb perfils inquiets, erudits, panxacontents... Professorat, joves, bibliotecaris, nens, editors, pares, iaios, escriptors... Quins llibres s’obliga a llegir a les aules? Per què només, generalment, a les assignatures de llengua? No ho entenc, me’n faig creus, no té dos dits de seny l’assumpte! És tan urgent saber fer una bona tria, una selecció de qualitat, l’aula mana  molt i el background de l’ensenyant més. Hi ha bons autors a casa nostra, molts arreu del món, triem, fem diana. En tenim molts que parlen com nosaltres i també els que estan perfectament traduïts. No conec cap lector consumat que no tinga l’addició en vena des de menut, i tots perquè una nit algun llibre els va fer evadir, en un obrir de pàgina, del microcosmos conegut. Una canalla que va viure moltes vides, que va descobrir un món més enllà de la seua existència domèstica, de la rutina dels dies i dels jocs a piles. 

Les biblioteques també s’inquieten, tenen molta por, agafen aire com nosaltres, sabent que viuen a una autonomia que no les cuida, que no hi posa els cinc sentits. Els llocs imprescindibles a les nostres ciutats, l’accés a la cultura, les peces clau en l’educació, en la investigació científica, en la recerca erudita estan ferits, perden les rialles. Les portes grinyolen, carrisquegen els panys maltractats. Ells (podeu posar-los ja nom) han passat el forrellat, cap pany sobreviurà al coratge dels llibres. No volem haver d’enyorar, en un segle tan digital, aquestes sales immenses amb la remor sorda i tènue, amb la veu molt baixa que es deixa caure entre els llibres. Ni oblidar les parets altíssimes revestides amb els colors dels autors, dels escriptors de la història. L’acte central de la celebració del Dia de les Biblioteques el va inaugurar el ministro de Cultura y Deporte, José Guirao en companyia del conseller d’Educació, Cultura i Esports, Vicent Marçà i ho van fer a València, justament la capital d’una de les autonomies on més biblioteques s’han perdut, quina ironia. Visca Kafka al País Kafkià! 

Sort que no tots són illetrats al nostre voltant. Encara queden entre  nosaltres amants dels llibres, herois romàntics que estimen la lletra impresa. Fa un any llegia que la policia va enxampar a València un home de 53 anys; l’acusaven d’estafa i falsedat documental per no haver tornat 222 llibres, valorats en 10.000 euros, d’una biblioteca municipal. Els agents el van arrestar i el van posar a disposició judicial. Però tal com estan els índexs de lectura a casa nostra, li haurien d’haver donat un premi i fer-lo desfilar per una catifa vermella davant l’admiració general.