VALÈNCIA. He de reconéixer que he menjat bunyols enguany, molts, més que altres anys. Tenia deler, desig, necessitat vital de fer alguna cosa que em recordara que estem a les portes de la primavera. Els xurros que conviuen amb els bunyols, els he pres a molts llocs d'Espanya per a desdejunar, també en falles, però no em transporten a les falles. De fet hi ha xurros congelats, xurros a Nord-amèrica, xurros de sabors i eixos xurros més grossos anomenats porres, que són com la colònia Brummel, només agraden a la gent major. En canvi, els bunyols sí que tenen intrínsec el sabor inconfusible de la festa dins de la seua massa. Els nostres particulars dònuts, acabadets de fer, amb un poquet de sucre per damunt, són un menjar celestial. Segur que a Homer Simpson li passaria amb ells com a Sangonera, el personatge de Blasco Ibáñez, amb les botifarres. Que va morir d'una fartà!!! Perquè quan estan ben fets són addictius i, segurament, tenen tots els ingredients necessaris perquè Nutriscore els pose una calavera en la mesureta de paper. Però, tot i això, no ens hi podem resistir. Especialment, abans de la primavera.
A Castelló els mengen per estes dates, també amb motiu de les festes fundacionals, amb una figa seca dins, figues albardaes es diuen. Eixa figa oberta en dos els dona un punt de distinció, encara més llépol, als nostres bunyols. Perquè com passa amb una maduixa, els bunyols els pots menjar a soles, amb un poquet de sucre, amb sucre i sucats en xocolate, i amb tot això, més una figa sumptuosa dins. En este cas, costa més fer el forat, de fet, quasi mai en trobes. Per falles, a la plaça Tavernes de Valldigna, solia haver-hi una paradeta on els venien cada any al costat dels bunyols de carabassa, i era difícil triar entre uns i altres. Encara que la discussió recorrent no és si triem bunyols de carabassa o figues albardaes, la discussió bunyolera que més practiquem els valencians és: de carabassa o de vent?
Perquè els valencians som discutidors i en compte d'acceptar que les dos variants estan bones, hem de tindre sempre una preferència. Pot ser, els dos tipus de bunyols conviuen en un perol d’oli bollint contents com uns jubilats a la piscina de l'hotel Bali: a remulla i agafant color mentre veuen la vida passar. Però per molta germanor que puguen tindre els bunyols, els valencians estem constantment a la gresca, i clar, hem de prendre partit, tindre un favorit. O eres de Sega o de Nintendo, de Blur o d'Oasis, de DC Comics o de Marvel. Bé, igual els valencians no som els únics que triem bàndol a la menor ocasió. Tot i que, tal volta, en este context sempitern amb ceba o sense, melós o sec, blanc o negre, sofregida o bollida... sí que portem la polarització a la sang. Passa amb la política, amb la cultura, ha passat sempre amb les falles i ara amb les normes pandèmiques. O eres d'uns o d'altres, anivellar les coses, buscar l'equilibri del qual parlava Miyagi i recentment LaRusso en Cobra Kai, no està de moda, i tampoc va amb la nostra manera de ser.
Si tornem als bunyols, potser són un dels dolços més estimats dels valencians. En un hipotètic pòdium d’amor ensucrat no faltarien al costat de la coca de llanda i els pastissets de moniato. Encara que de massapans, coques, merengues, tonyes, pastes i galetes sabem molt per ací. De fet, tant que reivindiquem els nostres arrossos i tan poc que ho fem amb els nostres dolços tradicionals! Prompte faré un monogràfic de diferents dolcets que alegren la vida "als pobles de mosatros". Mentrestant i si ens centrem en els bunyols, no hi ha discussió que els millors són els de carabassa. Fins i tot si no t’agrada la carabassa, has de reconéixer si tens papil·les gustatives, que l'esponjositat no és comparable. Però, a banda, els de carabassa tenen una virtut que els fa inqüestionablement superiors. Els pots menjar freds. Els de vent no deixen de ser uns xurros amb forma de bunyols, surimi, com Kim Lim vestida amb la samarreta del València CF, o les sabates on pots llegir Fuma en compte de Puma, succedanis. Així va descriure Eugeni Alemany el bunyol de vent: “Un bunyol sense substància, que semblava un calamar a la romana i que l’única gràcia que tenia era l’excusa de sucar-lo en xocolate”.
Cada mestra té la seua recepta, el seu particular barrejat per a aconseguir els millors bunyols. Les bunyoleres fan fàcil i senzill l'art de donar-li forma a una massa viscosa, perquè agafen el seu característic disseny. No ens enganyem, els bunyols que no tenen forats no estan tan bons. Igual és perquè no entren pels ulls, igual és pel costum, o tal volta el forat propicia que el centre no es quede cru i tota la massa estiga cuita de manera uniforme. El cas és que fer bunyols no és tan complicat... quan n’has fet milers, però fer-los bé és tot un art. Un art fonamentalment femení. A les cases, cuinar era cosa de les dones, i tot i que els homes cuinaren al camp, o els dies de festa feren ells la paella o la torrà, els dolços van sempre lligats a la tradició familiar femenina. De fet, molts dels forners parlen sempre de "les receptes de la meua iaia", perquè tot i que el forn fora d'un iaio, les receptes eren de les dones de casa.
Eixa estampa de la bunyolera, geperudeta ella, vestida de dol amb un davantal blanc impolut i llançant bunyols amb els dits torts al perol d'oli com si fos una ninja és part del nostre imaginari col·lectiu. "Vols més sucre?", "Tin, un de regal que s'han quedat menuts!", "si t'esperes cinc minuts te'ls emportes acabadets de fer"... I així aconseguixen que fem cues de fins a una hora, com va passar per Sant Josep, menjar mitja dotzeneta de bunyolets requeria paciència. Enguany amb molta menys oferta, però amb una demanda que ha sorprés els pocs negocis que han venut bunyols. Segurament, com m'ha passat a mi, m'han caigut la mar de bé, i m'han fet sentir a casa. Perquè els bunyols aconseguixen això que intenta la publicitat amb el torró al Nadal, que ens trobem com a casa. Això sí, sempre millor de carabassa, amb el color taronja fosc per dins i el bronzejat nivell Zaplana per fora. Llàstima que ens passe com amb els torrons, els oblidem durant molts mesos, i quan els busquem fora de temporada costen de trobar. Tal volta si férem com amb els baignets, una mena de bunyols famosos a Nova Orleans, i els convertirem en símbol local, això no passaria. Menjar bunyols tot l'any? Eixe sí que és el meu bàndol!!!