Açò no són bunyols

VALENCIA. Entre la nova normativa aprovada per l’Ajuntament de València per a estes Falles hi ha una mesura que ha passat pràcticament desapercebuda. Ja sabeu que, en les Falles, mentre no es toque el tema de la simbologia, en la resta de coses podríem viure en l’anarquia. Encara que això supose un autèntic xurro. I, justament, de xurros i de bunyols va la cosa.

Enguany s’ha aprovat una normativa que regula la presència de parades de bunyols en la proximitat de botigues de roba i de tecnologia. Sembla ser que l’olor de fritanga se’ls apegava a la roba i embrutava les connexions dels aparells electrònics. I, clar, ningú compra una jaqueta que fa olor de chiringuito o un mòbil més oliós que els taulellets d’una cuina d’eixes que ixen en el programa d’Alberto Chicote.  

M’agrada que es comence a parar atenció a estes parades, perquè el bunyol valencià també és molt representatiu de les Falles. Tant, que fins i tot és un distintiu: el bunyol d’or que atorguen les comissions i que moltes falles tenen al seu escut. Malgrat això, està absolutament abandonat. Així com en indumentària, monuments o pirotècnia la recerca per a la superació és creixent, en el tema del bunyol –per cert, l’única icona fallera que ens duem a la boca!– no existeix cap exigència de qualitat. O, almenys, de recuperació o reivindicació cultural, com sí que s’ha fet en altres aspectes de la festa. Hem assumit que és pura fritanga i, com a molt, que l’aparten ben lluny, que empudega.

Una de les coses que més em van cridar l’atenció quan vaig viure les meues primeres Falles fora de Sueca, a València, van ser els bunyols. Recorde que un grup d’amics suecans vam comprar-ne a una parada on posava “bunyols”. I allò no feia gust de res... 

- Es que son buñuelos de viento– ens va dir el que despatxava.

- ¿De viento? – li vam contestar. De viento serà per a donar-li més rebombori, perquè dir-li d’aire quedarà massa pobret. Perquè vaja… el viento desde luego tramuntana, no es. Perquè per a ser bunyol de viento bufa més aviat poc…

I aquella va ser la primera volta, amb 23 anys, que vaig conéixer l’existència del bunyol de viento de les falles de València capital. Un bunyol sense substància, que semblava un calamar a la romana i que l’única gràcia que tenia era l’excusa de sucar-lo en xocolate. Però i el bunyol valencià de carabassa?

Quan jo era menut, la meua família ens ajuntàvem a cals meus iaios i es feia una “bunyolà”. La “bunyolà” té a vore amb esta cosa tan valenciana de concentrar una acció en el temps verbal del participi per indicar que només ho faràs una volta, però alça’t els camals, que serà tan intens que et durarà molt de temps. Per això diem “poalà” o “arreplegà”, perquè amb una en tindràs prou. Amb la “bunyolà” de ca ma iaia passava això. Es feien tants bunyols que eixia per a tres famílies i per a tota la setmana fallera! I ja no es feien més bunyols fins l’any següent!

Recorde que tornàvem de ca ma iaia amb un perol ple. I eren negres per fora, però quan els obries per dins eren d’una pasta taronja lluenta. Allò no era viento, allò era una pedregada de sabor i de color! No com els bunyols de València, que són blanquinosangos, que pareixen ET quan cau malalt. A més, a Sueca –com a molts pobles– el bunyol no ens l’hem menjat mai calent ni acabat de fer. Serà de les poques coses que a mon pare no li hauré sentit mai dir allò de “va, mengem, que açò gelat no val res”. Eixos bunyols estaven bons a partir de l’endemà. És més, segons passaven els dies, encara estaven més sucosos, més consistents i més bons! Això, evidentment, passava perquè la qualitat del producte era bona i perquè tenien el sabor que sempre tenen totes les coses casolanes. 

Encara tinc el record d’estar tots dalt la cambra de cals meus iaios. Amb ma iaia amb unes mànigues postisses que només es posava per “fer faena”, amb les seues filles pastant la carabassa en un llibrell de fang, mentre els xiquets, enjogassats, escarbàvem pels calaixos d’una còmoda vella. Eixe era el rent: la festa i la celebració.

Recorde durant moltes Falles, damunt del banc de la cuina de cals pares, un perol botinflat, de color roig obscur per fora i blau per dins, ple de bunyols a caramull. I al costat, sempre al costat, un plateret amb sucre. Perquè si menjar-se els bunyols amb eixe esclat a carabassa era mel, encara era més entretingut sucar cada bunyol en el plateret. I si eres molt llépol, després de fotre-li un mos redó, encara tornaves a mullar el buit que havien deixat les dents amb més sucre. I així repeties fins que pràcticament desapareixia el dolç i acabaves mullant els dits.

- Tu te n’has menjat tres! Jo només dos!

- Va, menja’t tu eixe. És l’últim!

Cada any per Falles, quan em ve la pudorota de fritanga pels carrers de València, tanque els ulls i veig aquell xiquet, entre les mànigues postisses de fer faena de sa iaia, pastant la carabassa en un llibrell. I pense en els valencians de ciutat fent cues per comprar-se uns bunyols de viento i que mai tastaran eixe sabor genuí de les celebracions falleres de poble. Sí, tot el món hauria de tindre un poble. Un poble on atresorar records fallers d’infantesa. Amb una iaia pastant bunyols de carabassa i un perol ben ple esperant-los al banc de la cuina de casa.