Capital humà, capital públic

Les modernes teories econòmiques han definit el concepte de "capital humà" com a factor de producció basat, més que en la quantitat, en la qualitat de “la mà d'obra”, i han destacat la seua importància per a la productivitat i competitivitat de les empreses i els territoris, especialment, en economies altament terciaritzades i tecnificades com l'actual, que utilitzen cada vegada menys matèries primeres i més matèria “grisa”. Si este concepte és aplicable al món privat, a l'àmbit de l'empresa, per què no pot ser igualment aplicable al món públic, a l'àmbit de la gestió pública? La resposta és, sense cap dubte, afirmativa.

Es parla sovint des de diversos sectors de la necessitat que l'Administració es gestione “com una empresa”. És obvi que no és possible fer un trasllat mecànic, perquè la missió i els objectius d'una i altra institució social són diferents. Una perseguix l'interés general, descrit a l'ordenament jurídic (que regula tant “el què” s'ha de fer com “el com” s'ha de fer); i l'altra maximitzar el benefici econòmic per a generar riquesa, per als seus propietaris i també, perquè no dir-ho, per al conjunt de la societat. Però en el fons, el que es vol dir amb eixes afirmacions, és que les dos, empresa i administració, han de buscar l'eficiència en la gestió dels recursos (públics o privats). Perquè en definitiva, ni la gestió privada és eficient per definició, ni la gestió pública és intrinsecament ineficient. Hi ha bona gestió i mala gestió. La clau és encertar quina és la més convenient per a cada esfera de l'acció humana. Convenient des d'un punt de vista no només econòmic com a voltes es simplifica el debat, sino també social.

I enmig de tot este marc, resulta imprescindible que des de l'àmbit públic parem atenció i invertim en el nostre capital humà per millorar la nostra eficiència en la provisió de béns i serveis (públics en el nostre cas, com les empreses ho fan amb els privats) i així ser més eficaços en la consecuenció dels objectius (“el què”) i en la gestió dels procediments (“el com”) que la societat, a través de la legislació, ens ha asignat i a voltes, reservat, al sector públic.

Eixa atenció i inversió en el capital humà (que és tan important que en els Pressupostos públics, que ordenen els tipus de despesa per “Capítols”, la de personal és el “Capítol I”) l'hem de fer al llarg de tot el cicle de gestió del mateix. Modernitzant i també, innovant, en els processos de sel·lecció, que no han variat substancialment des de la creació de l'Estat Liberal a finals del segle XIX; en la promoció professional i mobilitat, encara massa depenent d'un criteri tan poc meritocràtic com l'antiguitat (per sort a la Generalitat, ja no tant); o en la formació continuada i la recerca de l'excel·lència, per combatre l'immobilisme i el conformisme laborals.

Però sobretot, esta consideració del capital humà com a capital públic exigeix desterrar per sempre eixe perjudici, sovint per desconeixement però a voltes també interessat, que veu la despesa en personal públic com a una despesa superflua, prescindible i, per tant, ineficient, en termes de teoria econòmica. I en canvi, la despesa pública en proveïdors, en tota l'amplitud del terme, com una despesa ben vista, i fins i tot, prioritària en la seua execució i abonament.

Exemples hi han molts. Començant per les facilitats administratives que els Subsecretaris de les conselleries, que som una espècie de “secretaris generals-gerents”, tenim (heretades de l'antic Govern) per transferir crèdits entre els Capítols II (on s'imputen les despeses a proveïdors) “d'allà on sobra fins on fa falta” sense demanar autorització a ningú (ni a les pròpies Direccions Generals afectades ni a la conselleria d'Hisenda); que contrasten vivament amb tot el seguit de limitacions i tràmits que hem de complir per cobrir la vacant d'una jubilació en un lloc d'Ajudant de Residència en una Residència de Persones Majors de, posem per cas, Torrevella. El cost anual econòmic del qual és molt inferior a la immensa majoria de les factures a empreses contractistes que autoritzem pagar sense eixir del nostre departament (amb la comprovació prèvia dels tècnics i la fiscalització de la Intervenció, clar està).

I acabant amb el famós FLA. El “Fons de Liquiditat Autonòmica”, el qual NO permet finançar les despeses de personal estant reservat per al pagament “a proveïdors”. Es podrà dir que finançar despesa corrent és una barbaritat financera, però és que el FLA no està limitat a les inversions, sino que permet pagar moltes despeses a proveïdors que són estructurals: productes farmacèutics, gestions integrals de residències, subministraments de llum i aigua, etc.

De manera que com a gestor un es troba en què tot l'espenta a no contractar personal i  sí en canvi a externalitzar serveis, privatitzant fins i tot àmbits de la gestió que, per implicar l'interés general, haurien de ser públics (p.ex. la tramitació del reconeixement de la situació de Dependència), per pura necessitat de seguir prestant els serveis públics a la ciutadania.

Es podrà dir que tot això forma part de la dialèctica política, de la disjuntiva clàssica entre esquerra-dreta, entre més o menys sector públic. Entre aquells que volen un Estat “mínim” (o Estat “policia”, el que s'encarrega poc més que del manteniment de l'ordre públic i de... Correus!) i aquells que volen un Estat Social en diferents graus d'intensitat (que per cert, és una de les definicions que la Constitució fa del tipus d'Estat que ha d'haver a Espanya). D'acord. Però és que a la Comunitat Valenciana no ens trobem en eixe escenari. Amb una proporció d'empleats públics per cada 1.000 habitants que és la segona més baixa de l'Estat Espanyol (només darrere de Catalunya, i si ens comparem amb la mitjana europea ja...) és que ni l'Estat “mínim” en els nostres termes constitucionals (que ja hem dit que és “Social”) està garantit.

Tornant al principi. És imperatiu que comencem, també socialment, a considerar el capital humà com un capital públic de primera magnitud, perdent la por a invertir en ell: ens calen professionals ben sel·leccionats, ben formats, ben incentivats i ben pagats. Un capital que ha de ser de qualitat però també ha de tindre la quantitat necessària, l'òptima en terminologia econòmica, per poder realitzar eixa provisió de béns i serveis públics que ens correspon de la forma més eficient i eficaç. I en este moment, la qualitat està en procés de millora (el seu gran know how compensa altres mancances), però la quantitat es troba en un nivell subòptim.

Francesc Gamero Lluna és subsecretari de la Vicepresidència del Consell i conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives