La connexió xinesa amb el clima valencià

Al nord de la República Popular de la Xina s’estén l’altiplà de Huangtu en una bast territori de 640.000 km², una extensió un poc superior a la Península Ibèrica. Localitzada entre les províncies de Shanxi, Gansu i Shaanxi, durant segles ha sigut un paisatge semiàrid, erm i estèril dominat pel color del loess, un material geològic format pel depòsit de llims. Es tracta d’un substrat fèrtil que prové del riu Huang He o riu Groc, que precisament rep el seu nom per la gran quantitat de fang d’eixe color que arrossega. Allí nasqueren i s’expandiren fa uns 2000 anys les primeres dinasties de l’imperi xinés, quan una extensa vegetació cobria la zona central del país, pròspera i prometedora. Les seues terres dures i resistents foren emprades com a material per a la construcció d’un part dels murs de la Gran Muralla. El creixement de la població i la riquesa dels seus habitants explotaren al màxim els recursos naturals de l’altiplà fins a fer-los desaparèixer, especialment a causa de l’agricultura i ramaderia intensiva. Les poblacions locals que han continuat residint a la zona han patit al llarg dels temps sequeres, inundacions i molta fam fins a finals del XX, amb l’últim i pitjor episodi registrat en 1999.

La ciència que fa saó

Avui l’altiplà de loess ha recuperat el color verd en molts trams, i recorda l’aspecte que hauria de tindre fa 1000 anys. Les autoritats xineses posaren en pràctica a principis del segle XXI un gran pla per a reforestar la zona. Un projecte imposat dins l’ortodòxia procedimental del comunisme xinés per a ocupar milers de camperols famolencs en un programa ple establert, que combina la recuperació de la biodiversitat vegetal d’espècies arbustives i arbòries amb l’agricultura sostenible i prats per al ramat. L’herba torna a créixer damunt loess i l’ha acompanyat una fenomen encara més important i esperat; està tornant a ploure amb la cadència i freqüència necessària per a “fer saó”. No es tracta d’un miracle de la religió taoista, ni un invent secret implantat per decisió del Comité Central del totpoderós Partit Comunista, simplement és un resultat de la ciència.

Des de finals dels anys 80 el científic Millán Millán, director emèrit del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), ve predicant en el desert des de terres valencianes sobre un fenomen detectat a la conca mediterrània. Millán va advertir que l’alteració dels usos del sòl provoca una modificació del règim de pluges, que en la zona del Mediterrani agreuja i allarga els períodes de sequeres alternats amb fenòmens de tronades torrencials. Eixa destrucció o “asfaltat” de territori fèrtil i permeable, potenciada pel “boom urbanístic” en les zones de costa, és també el responsable de l’increment de tronades molt intenses al nord d’Europa i episodis d’inundacions poc habituals en aquelles zones.

Les autoritats valencianes, espanyoles i europees preferiren mirar cap a un altre costat davant la importància econòmica del sector de la construcció, però Millán Millán ha continuat reiterant els seus plantejaments durant més de dos dècades respecte al que ell anomena “una veritat incòmoda”. Uns informes que la Comissió Europea ha inclòs entre les més destacades contribucions al canvi climàtic del sud d’Europa. Ara l’experiència xinesa li ha donat novament la raó a Millán en demostrar que el procés es pot revertir amb una replantació vegetal, que ha comportat la recuperació de les precipitacions, segons reitera el científic. Una empresa de gestió mediambiental holandesa, que ha fet d’intermediària de la idea amb les autoritats de Beijing, està ara embarcada en una altra experiència semblant al Sinaí, a Israel, amb la intenció de repoblar una altra zona àrida i novament amb l’assessorament de Millán Millán.

La notícia més urgent

Eixa i moltes altres experiències, vivències i opinions s’ha compartit en el XII Congrés de l’Associació de Periodistes d’Informació Ambiental (APIA), amb el lema “Cambio Climático, la noticia más urgente”. Una reunió celebrada a València, amb més de 200 assistents i la intervenció de 70 experts, dedicada a debatre i l’analitzar què li està passant al clima del planeta i com informar del fenomen perquè realment s’actue en conseqüència, i les administracions i la població es donen per al·ludides. Sembla clar que entre les prioritats de l’agenda política i mediàtica no està l’expressió “canvi climàtic”, com reconeixia el president Ximo Puig en la inauguració del congrés. Una prova més és la celebració desapercebuda per al gran públic de la cimera del clima de Bonn (COP23), que ha servit per a reafirmar que les mesures fins ara previstes són insuficients per ni tant sols desaccelerar el canvi. Però el que sí està cada dia a l’agenda és la falta d’aigua, l’absència de pluges (que han començat a caure a casa nostra a finals de novembre) i l’augment dels nivells de contaminació en les grans ciutats, dins un còctel gens saludable que afavoreix l’augment de les malalties respiratòries, les al·lèrgies o la prodigalitat de mosquits en ple hivern. El canvi climàtic és un gran accelerador de tot això que evidencia, per exemple, les carències de la planificació hidrològica i l’abús del consum de l’aigua.

El “Delorian” de Marty McFly

Si premerem el peu a l’accelerador del “Delorian” que condueix Marty McFly en un hipotètica quarta entrega de la saga “Back to the Future” i arribarem fins a l’any 2099, el paisatge més comú al mediterrani valencià probablement es semblaria molt a un desert, com ha passat a l’altiplà xinés, si seguim amb els mateixos usos i costums. A finals de segle XXI, les previsions diuen que, al ritme actual d’explotació, els recursos hídrics disponibles a Espanya baixaran entre un 20 i un 30% però en algunes zones, com el litoral mediterrani, la disminució pot arribar a la meitat. Són previsions del Centre d'Estudis i Experimentació d'Obres Públiques (CEDEX) exposades al congrés d’APIA per Teodoro Estrela, cap de l'Oficina de Planificació Hidrogràfica del Xúquer.

A pesar de que no parlem massa d’ell, el canvi climàtic està alterant la vida quotidiana de tots, ho exemplifica clarament l’ambientòleg Andreu Escrivà quan recorda que les alteracions del clima afecten des de la cria de la gamba roja fins al torró de Xixona. A pesar de què el temps corre en contra de les futures generacions i com preconitza el títol del llibre de l’investigador valencià; “Encara no és tard”, podem canviar les previsions de futur. Una prova més de què es possible revertir el procés la tenim en els resultats obtinguts pels investigadors xinesos, que amb la seua “Muralla Verda” han aconseguit fer tornar la pluja allí on només havia desert, en una mostra pràctica de sentit comú oriental. Eixe sí és un bon final per al retorn al futur.