X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 14 de diciembre y se habla de rolser masymas AYUNTAMIENTO DE VALENCIA Conselleria de Innovación
GRUPO PLAZA

'psicobarriografia'

Carrús, partida rural, polígon industrial, barri d’Elx

Hi ha una manera de conéixer i narrar l’experiència de la ciutat i el barri que resulta especialment interessant des d’una perspectiva literària: el flaneurisme, aquell vagareig pels carrers a la manera de Benjamin, afegint-hi l’experimentació situacionista de la psicogeografia, “l’exploració lúcida i perspicaç de l’entorn urbà, amb l’afany de trobar el rerefons màgic de l’espai i l’arquitectura que l’articula”, segons Iain Sinclair. Davant l’orgullosa pertinença de la majoria dels valencians a la geografia dels pobles, hi ha persones que som de barri, de barris; el resultat d’això no pot ser una altra cosa que la psicobarriografia

6/10/2019 - 

VALÈNCIA. La ciutat es definix des del centre i en eixa radialitat jacobina el barri intenta reproduir-se de manera fractal, com una ciutat dins de la ciutat. Pense en això quan faig la segona volta al tanatori, buscant lloc on deixar el cotxe ben aparcat. Hi ha espai a la ciutat per al flâneur en vehicle? El trànsit atzarós mesurat en litres de gasoil. L’esquena ferma mantenint l’equilibri sobre un patinet elèctric. La concentrada circulació dels pedals de la bicicleta. El rampell epilèptic del zigzagueig de l’escúter. Hi ha moltes maneres de conéixer el barri, més enllà de viure’l, de tindre al cap el mapa de les rajoles soltes, dels taulells amples i l’estretor de les cantonades. El cotxe acaba en el desangelat aparcament buit davant de l’entrada a les piscines municipals del poliesportiu El Toscar, aquella part de Carrús que no es diu Carrús, ja dins del triangle que formen, de manera totalment inconscient, les escoles infantils municipals, el tanatori i el carrer Almansa, l’avinguda dels Xinos, com a costat llarg del triangle escalé obtusangle que es projecta en la visió zenital de Google Maps. 

La disposició dels edificis, els carrers, els descampats anomenats places –la plaça Gall, que no s’ha de confondre amb la plaça del Gall, un xicotet racó del raval de Sant Joan, un altre dels barris més incòmodes d’una ciutat conservadora en el seu progressisme– i les places anomenades jardins –com el Jardí d’Asp, un rectangle com dos escalens enfrontats– fan pensar en un urbanisme defensiu, que acull els habitants només si en fan un ús preconfigurat plenament dirigit a les vides de la classe treballadora, ço és, de les vides precaritzades.

La plaça del Jardí d’Asp encapçala l’artèria que es projecta com un vector cap a la vila antiga, recollida al voltant del riu, l’avinguda de Novelda, un segment de recta que acaba als peus de les ximeneres de l’antiga fàbrica d’algeps, ara reconvertida en centre municipal d’innovació. A banda i banda de l’avinguda es desplega la graella urbana, la retícula d’eixample que s’assenta sobre l’antiga via del ferrocarril que migpartia la ciutat, soterrada en els anys 70 –encara que manté el seu caràcter de mur emocional–, i va creixent cap a l’interior, cap a Asp i Montfort. Tot trànsit, rodat o a peu, acaba davallant, com si el riu exercira un efecte gravitatori. Encara estem a la capçalera, encara estem lluny, encara no ens hem deixat atrapar per la força gravitatòria.

Existència

Elx és la segona ciutat amb més població del sud valencià, la tercera de tot el territori, la quarta respecte de la quantitat de població estrangera. És una ciutat dividida en set districtes, dels quals Carrús Est, el districte 3, és el que compta amb més població, després del 7, que abasta totes les pedanies. El barri de Carrús en conjunt està conformat pels districtes 3 i 4, que junts sumen més d’un terç de la població total de la ciutat. Com diu Luis de la Cruz en el seu llibre Barrionalismo (Decordel, 2018), la realitat administrativa, el que el cadastre considera un barri, no sempre coincidix, ni nominalment ni emocionalment, amb el que la gent considera un barri. Especialment per a la gent que el viu, existixen unes fronteres veïnals que transcendixen les fronteres administratives.

© PEPE OLIVARES

La composició de la població de Carrús ve marcada per dos moments migratoris fonamentals. El primer entre els anys 50 i 70, en el qual el barri va rebre més de 33.000 persones d’altres llocs, principalment de Múrcia, Albacete i Andalusia Oriental, atretes pel boom de la indústria del calcer.  I el segon en els darrers quinze anys, en el quals ciutadans d’altres parts del món han acudit a Elx a la busca de millors oportunitats, instal·lant-se en bona part a Carrús, en especial en l’esmentat districte 3 de Carrús Est. En total, hui en dia la població del barri nascuda fora, bé en una altra comunitat autònoma, bé en un altre Estat, suposa entorn del 50% del total. 

Les nacionalitats més presents, a banda de l’espanyola, són la romanesa, la marroquina, la colombiana, l’equatoriana i la xinesa, variant la proporció de cadascuna en els dos districtes que conformen el barri. Les zones comunes, els parcs i les botigues ens avisen de la poca permeabilitat entre tots eixos col·lectius, que només es relacionen per motius comercials o laborals, com els grups de subsaharians que esperen més amunt, passada la barrera residencial de l’avinguda Mestre Melcior Botella, l’arribada dels capatassos xinesos que els oferiran faena per una jornada, carregant i descarregant contenidors arribats des dels ports de València, Màlaga o Alacant.

Un dia de festa, un d’aquells en què la gent ja no celebra res que no siga acostar-se a la platja o al poble de procedència, els carrers s’omplin de vestits de gala originaris d’Àfrica, Amèrica o Europa oriental, llocs massa llunyans per a poder fer la corresponent escapada festiva. Els habitatges, en la gran majoria dels casos, són només un lloc on fer les coses imprescindibles per a la intendència familiar, un espai logístic a recer de la intempèrie, però sense les comoditats de la vida burgesa. Els carrers, les cantonades i les places són els llocs d’esplai, de socialització entre els menuts nuclis familiars i de procedència.

Immersió

El barri de Carrús deu la seua existència a una indústria manufacturera que ja no necessita més mà d’obra que la de la logística i la distribució, els encarregats de les quals sempre han viscut en altres barris. Durant els anys 80 i 90 l’economia submergida va ser el motor que va nodrir les arques municipals a través d’impostos indirectes i que va permetre la creació de barris com el Sector V, inclòs en el districte Pla-Asil-Canal, que ara mateix té una vitalitat comercial molt més dinàmica que el mateix centre de la ciutat. També va impulsar el triple Patrimoni de la Humanitat de la ciutat –el Palmerar, el Misteri i el Museu Pusol– o el fet que l’urbs puga ser una de les més netes de l’Estat. No es tracta de dades que intenten fer oblidar la realitat de Carrús, amb uns índex de renda per càpita baixíssims, sinó que han de servir, d’una vegada per totes, per a que algú se n’adone de la singularitat de la ciutat d’Elx. No debades, a excepció de Vigo en el cas de Pontevedra, no hi ha a l’Estat espanyol cap altra ciutat industrial de més de 200.000 habitants que no siga capital de província. 

En una caseta de planta baixa absolutament anònima, quasi transparent als ulls dels vianants, amb les seues parets exteriors de color terrós i una anodina porta de fusta, emmarcada per la típica motlura blanca de les construccions valencianes, propietat de l’amo d’una de les cadenes de pollastres a l’ast més conegudes de la ciutat, dos màquines de tallar de cap basculant, un magatzem per als rotllos de pells i una planxa de figurar esperen cada matí els habitants de les estances. Un xicotet taller de tallat, amb un oficial primer, l’amo a estones –les estones que li permeten els pollastres– i un aprenent, que començarà tacant-se les mans amb la pols de guix blavenca amb què anirà marcant el cosit que faran les aparadores davall la finestra de les seues cuines.

Després aprendrà a fer-se la primera fulla amb flexible i retalls de pell per al mànec, esmolar-la amb la xaira, alçar els estris de tallador al caixó i fer anar el cap pesant i basculant de doble botó de seguretat sobre els encunys (els troquels en el valencià del poble). Cobren a estall, per la qual cosa l’oficial fa temps que ha premut el doble botó de seguretat de la seua màquina, prevista per a ser accionada amb les dos mans alhora, evitant que una d’elles quede davall de la planxa en el moment de percudir el ferro sobre la pell, una troqueladora de premsa clicker que li ha llevat ja un tros del dit menut de la mà esquerra, i de la punta de l’anular. Tant tallaràs, tant cobraràs. 

Un dia, a mitjan matí, toquen el timbre de la porta. No hi ha porter automàtic, només l’espiell i la seua perspectiva convexa. L’amo del taller demana a l’oficial que abaixe el volum de la ràdio. El treballador deixa suspés en l’aire el dit sobre el botó que acciona la premsa de la troqueladora i avisa l’aprenent per a que detinga el rítmic colp de la premsa de figurar. Des de la porta, abocat per l’espiell, l’amo emet un crit sord, quasi inaudible: “Inspecció de treball!”. L’oficial i l’aprenent s’apressen per botar la mitgera que separa el pati del pati del costat, on la veïna té la roba estesa sobre cordes que pareixen línies d’un pentagrama. L’aprenent, més àgil i inconscient, bota de seguida. L’oficial s’asseu a la lleixa del mur, com un humpty dumpty en bata de treball, s’hi deixa caure i queda enganxat entre les cordes de l’estenedor, tot desmanegat com un ninot. Quan l’amo del taller entra des de la cuina de la veïna, avisada d’antuvi de la possibilitat d’invasió en cas de força major, per a informar que en realitat només eren uns testimonis de Jehovà, s’hi troba una escena que ben bé podia haver format part del metratge d’una pel·lícula muda de Charles Chaplin. Les xarlotades de l’economia submergida.

© PEPE OLIVARES

Machaco, matxaco, matxako?

Se non è vero, è ben trovato, diuen els italians en referir-se, per exemple, a llegendes que, tot i ser de difícil o impossible comprovació, per la seua concordança perfecta amb els interessos dels destinataris, o per l’agudesa del seu enginy, mereixen ser veritat. La versemblança de les històries és el requisit imprescindible per a ser transmeses entre generacions, sobretot si es troben ennuvolades pel record de la infantesa.

A Elx molts forns encara elaboren un dolç anomenat matxaco, una recepta que no es troba en el gran repositori de la humanitat contemporània, Internet, producte de barrejar les restes de confiteria sobrant d’un dia per a l’altre, i fer amb elles una massa de textura gomosa i elàstica, recoberta de pasta de pastisset salat. El resultat final es una mena d’empanada gallega circular, farcida d’una pasta blanca o color xocolate. La llegenda diu que és originari d’Elx, tot i que hi ha testimonis que el situen també en obradors de Torrevella, o que l’emparenten amb l’extensa tradició de dolços d’origen àrab que formen part de la gastronomia de tota la península. 

El cert és que no apareix en els receptaris il·licitans antics i que té tot l’aspecte de ser un aliment de recapte, propi d’economies de subsistència, de temps d’escassetat, com la postguerra que va assistir al creixement del barri de Carrús gràcies a les aportacions de mà d’obra vinguda de la Manxa, Andalusia i Múrcia. Algú parla, fins i tot, d’un obrador o cafeteria de nom Machaco, que podria estar en l’origen del nom del confit, tot i que és més probable que l’etimologia del nom provinga de la tècnica bàsica utilitzada per a la seua elaboració: machacar, en la llengua castellana pròpia dels nouvinguts.

Se non è vero, hauria de ser-ho: que el seu origen estiguera en l’economia de subsistència que ha acabat fent seua la identitat local il·licitana a base de trons, coets, marededéus, franjaverdisme futboler i artesania sabatera. Que el seu enginy haguera aportat a l’imaginari elxà una de les seues senyes d’identitat gastronòmiques, tot i que encara, si preguntes a molts il·licitans si han tastat el machaco, responen amb cara d’incredulitat. Les coincidències no causals, o potser sí, fan que a Karrantza Harana, a Biscaia, trobem una rebosteria tradicional de nom Matxako. Se non è vero...

La pobresa

© PEPE OLIVARES

A finals del segle XIX es va posar de moda una expressió que va ser el crit de guerra del poetes simbolistes francesos, épater les bourgeois, astorar els burgesos. Ara, en esta segona dècada del segle XXI, pareix que està sent tendència un nou corrent que es podria dir épater les progressistes, encapçalada pel magnífic escriptor francés Michel Houellebecq, que llibre rere llibre posa en solfa els aspectes més hipòcrites de les esquerres europees i, per extensió, mundials. Sense ser-ne conscients, opinadors i gent de carrer fan servir esta nova moda a tort i a dret de manera indiscriminada rient les seues pròpies gràcies i fent que tothom les viralitze.

En eixe món viral és prou comú trobar en els mitjans el típic “estudi de la universitat X” (normalment nord-americana) que, fonamentant el seu argument en la ciència, ens aporta les conclusions més peregrines. L’últim cas no ens ha vingut d’un centre educatiu i investigador superior, cosa que podria haver sigut lògica, ja que podem pensar que tant la Universitat Miguel Hernández d’Elx com la Universitat d’Alacant coneixen bé el terreny d’estudi, sinó de l’Agència Tributària. L’institut recaptatori espanyol ha fet pública l’estadística dels declarants de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques per municipis i la renda bruta per codis postals, amb el resultat que fins a quatre d’ells pertanyents a les ciutats d’Elx i Alacant es troben entre les deu rendes més baixes de tot l’Estat, incloent els barris de Carrús, Toscar, Pla-Asil-Canal i Ciutat Jardí.

En una societat hiperbòlica com la nostra, de seguida els mitjans han equiparat renda baixa amb pobresa, però abans caldria comprovar si és així atenent-nos a les indicacions de l’ONU: “La disposició insuficient de recursos econòmics exercix una funció en la cadena causal que desemboca en la manca de compliment dels drets humans”. Per contra, una passejada per estos barris, fins i tot circumstancial, de quinze minuts, una hora, mig dia o un dia sencer, no ens durà a la conclusió que hi ha un incompliment dels drets humans, sinó una limitació dels recursos. Altrament, alguns dels arguments que s’hi han aportat com a possibles causes, com ara el predomini de l’economia submergida, culpabilitzen de facto els seus habitants i refermen uns discursos reaccionaris cada vegada més desinhibits. 

En una conversa a l’hora de l’esmorzar entre els treballadors d’una contracta de servicis d’una institució pública, comentant aquella mateixa notícia, una operària administrativa va dir literalment: “Ja saps, en eixe barri són com gitanos, tot ho fan en negre”. La solidaritat de classe ha desaparegut, malgrat que estos barris són el bressol de la lluita obrera i el món sindical de la ciutat il·licitana. Cada any la manifestació del Primer de Maig ix de la Plaça de Barcelona, reconeixent així al Barri de Carrús els sacrificis i la solidaritat de milers i milers de treballadors vinguts de moltes contrades que s’han vist recurrentment colpejats per les diferents crisis del sector i per un empresariat i uns governants que no sempre han sabut aprofitar eixa mà d’obra especialitzada per a construir un teixit sòlid i de futur. Ens hauríem de preguntar, per exemple, per què el nivell de renda dels barris obrers d’Elx és tan substancialment inferior al dels barris obrers de Gijón o Vigo.

Les reaccions a eixa situació són de dos classes, les dos epidèrmiques. Per un costat, el “Yo soy de Carrús, de Carrús, de Carrús”, un feble argument identitari amb poc de recorregut. I per un altre la mirada exògena del: “Tu no ho veus, però jo, que ho mire des de fora, veig els vostres problemes, que són l’economia submergida i el mercadeig de droga”, donant a entendre, a més a més, que esta segona qüestió es troba molt relacionada amb algunes de les noves emigracions. Fa uns anys, en una de les festes adés esmentades, caminant pel barri, en arribar a casa algú em va dir que sentia una certa sensació d’inseguretat, a causa de la quantitat de gent d’altres llocs que s’hi havia instal·lat. El comentari em va estranyar, atés que qui me’l va fer provenia de l’anterior onada migratòria. I no li vaig poder dir més que el que havia constatat amb els meus propis ulls. Totes les persones que havia vist anaven engalanades amb els seus millors abillaments, els vestits típics d’allà on eren originaris, honorant la festa d’ací, tot i que no era la seua pròpia, i l’única persona que m’havia provocat una certa recança era decididament un autòcton.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email