Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

tribuna libre / OPINIÓN

Centenari d'una oportunitat històrica

24/11/2018 - 

En nombroses ocasions ha estat acusat el poble valencià de no tindre consciència pròpia, S’ha dit que no mereixia la condició de nacionalitat històrica. Potser el problema ha sigut que, en analitzar eixa realitat, s’ha considerat exclusivament la major o menor intensitat del fenomen valencianista per a valorar eixa qualificació. Tal vegada el fet que este moviment fora històricament minoritari ha significat que es considerara que la demanda autonomista valenciana no era important. Tanmateix hi ha esdeveniments que demostren que, més d’una volta, el poble valencià, de manera unitària, s’ha ,mostrat a favor de l’autonomia, independentment de la seua adscripció o no al moviment valencianista. El problema, en totes les ocasions, és que la seua veu ha estat callada i les demandes exigides han sigut apartades per part del govern central de torn. No cal anar molt lluny per a recordar la manifestació unitària en favor de l’estatut de l’any 1977 o el fet que, malgrat aleshores complir els requisits necessaris per a obtindre l’autonomia a partir de l’article 151, com la resta de territoris històrics, no ho fou consentit pel govern de Madrid.

Eixa reflexió introductòria precisament és el fil conductor que fa entendre la importància del que passà a València, un 24 de novembre de 1918, ara fa 100 anys. Aquell dia l’Ateneo Mercantil de València va acollir una magna assemblea per a promoure l’autonomia. Darrere quedava, com a situació predecessora, la moció autonomista aprovada unànimement el 1916 per ajuntament de Cap i Casal, a instància del regidor Faustí Valentín. En este 1918, eixe polític era alcalde i sembla que la seua actitud fou preeminent per a potenciar-ne el procés. Ell, amb el president de la Diputació de València, Miguel Paredes García, van encapçalar la reivindicació d’una assemblea regionalista. Però, el 24 de novembre, el protagonista central no van ser ells sinó el líder republicà Fèlix Azzati. Malgrat haver-se oposat per l’agost a la implantació del valencià en les escoles, ara adoptava una actitud pròxima a l’autonomisme i al federalisme.

La convocatòria de l’Assemblea era precedida d’un ambient social que demanava el dret a l’autonomia. Uns dies abans, després del final de la Gran Guerra, Catalunya va demanar que s’encetara el debat per a atorgar-li competències. Eixa fou l’espurna que va iniciar el camí per  a defendre l’autonomisme valencià.

“¿Puede haber ante estos hechos un solo valenciano que no sea enemigo del centralismo?” 

El 24 de novembre, doncs, es van convocar totes les forces polítiques i socials a les nou i mitjà de la nit. Eren moments de tensió per la vaga d’ebenistes. No obstant això, la societat hi va reaccionar unànimement. La presidència estigué formada pel vicepresident de l’entitat Leopoldo Ramírez, el catedràtic de Castelló José Albiñana Mompó i el polític Fèlix Azzati. Fou una llarga vetlada on hi hagué lloc per a una intervenció plural de diferents polítics i representants. 

El personatge central, el líder republicà Azzati, va fer un estructurat discurs. Justificà la necessitat de l’autonomia. Algunes de les seues manifestacions perfectament són extrapolables a qualsevol altre moment històric de la realitat valenciana, ple d’injustícies i incomprensions des de l’Estat. Va defendre una “Valencia que volem cap a dalt i més llunt” i “que se salde el déficit de la Exposición”, ja que este era un dubte històric del govern. Finalment pronuncià una rotunda afirmació que fou contestada afirmativament pel públic de manera general: “¿Puede haber ante estos hechos un solo valenciano que no sea enemigo del centralismo?”.  

Altres discursos interessants foren: el del valencianista Gil Perolín, el del tradicionalista García Guiajarro o del federalista Montañés. També estigueren mostrant la seua adhesió León y Durán, per la Cambra Agrària. Va manifestar la seua opinió Grollo, de la Unió Gremial. L’aleshores diputat provincial Ricardo Semper, després president del govern espanyol, va estructurar una destacada intervenció on enumerava les necessitats valencianes de rebre més competències.

Però entre totes les intervencions, per la polèmica que van suposar, cal destacar la dels valencianistes Camilleri i Ignasi Villalonga. El primer va acusar Azzati d’autonomista d’última hora. Sortosament la intervenció de l’exsenador i president honorari de l’entitat Eduardo Berenguer, en la qual proclamà la necessitat de la contradicció en les reunions públiques, va calmar els ànims. Fins i tot el mateix Camilleri es va disculpar perquè considerà que el més important era aleshores mantindre’s units. El segon ponent que produí controvèrsia fou Ignasi Villalonga, anys més tard president del Banc de València. Va fer el seu discurs en valencià la qual cosa creà polèmica en l’auditori. La intervenció d’Azzati, per a demanar respecte i rebutjar les actituds bàrbares, va tranquil·litzar els avalotadors.

Cent anys després, encara perviuen injustícies semblants a les demandades en la sessió de l’Ateneo Mercantil 

D’aquella nit no sols va quedar una idea, la necessitat de la unitat, sinó que es redactà un missatge per al President del Consell de Ministres i per al president del Consell dels Diputats. Este deia: “Todas las sociedades y fuerzas vivas de Valencia Ayuntamiento y Diputación reunidas en Asamblea Magna en el Ateneo Mercantil acuerdan por unanimidad solicitar del parlamento que cuando se discuta y apruebe el proyecto de ley de autonomía se conceda a Valencia – presidente accidental L. Ramírez.”

Cent anys després, encara perviuen injustícies semblants a les demandades en la sessió de l’Ateneo Mercantil de la capital. Sortosament ara, com en aquella ocasió, la societat valenciana pareix que es manifesta conjuntament per a sol·licitar: un millor finançament i el Corredor Mediterrani. Així que el record del centenari pot ser un bon motiu per a dependre del passat. Si algun valor tenen els aniversaris, és fer pensar en un futur millor. Ajuden a entendre que encara hi ha esperança, que tot és possible i sempre està per fer. Massa vegades les oportunitats històriques de la societat valenciana s’han perdut per intervencions externes de tota mena que han provocat que no arribaren a ser realitats. El just finançament és, per exemple, una reivindicació real i no un discurs ple d’emotivitat o de sentiment valencianista. La necessitat d’un corredor Mediterrani no sols és un reforç de la consciència valenciana sinó una opció de futur per a l’economia espanyola.

En definitiva, des d’eixa perspectiva, i amb el record d’un centenari oblidat, és moment de pensar que les justes demandes valencianes no són un invent recent sinó que tenen antecedents històrics. Així que recordem la data: 24 de novembre del 1918.  Hem de recuperar-la i sobretot, des de la seua lectura, pensar en el futur.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email