Ciegsa: l’escàndol

Corria l'any 2005 i la pudor que feia Ciegsa, una empresa creada cinc anys abans pel PP per a manifassejar els contractes de construcció i reforma dels centres educatius al marge del control ordinari de la Conselleria d'Educació, era ja insuportable.

La sentor s’intentava dissimular amb l'aigua de colònia dels grans esdeveniments -el Papa estava a punt d'arribar i això no succeiria si València fos com Gomorra veritat?- i el posat de perdonavides dels alts càrrecs del Govern valencià per a callar als qui, com la diputada socialista Ana Noguera, insistien a dir que la cosa no estava clara i que algú estava ficant-se els diners a la butxaca.

“En qualsevol altre país democràtic del nostre entorn una gestió com la realitzada incapacita per a seguir en la política”

El conseller d'Educació de l'època, Alejandro Font de Mora, actual vicepresident de la Mesa de les Corts, no va dubtar en acusar els socialistes d'intentar "assaltar" per la força una empresa tan bona, tan bona, que ja havia construït prop de dues-centes escoles malgrat aquella oposició parlamentaria que tan sols volia ficar bastons a les rodes. Mentrestant, Màximo Caturla, aleshores secretari autonòmic d'Educació, avui imputat al cas Taula, qualificava de "pistolers informatius" a Noguera, a Andrés Perelló i a la resta de socialistes que acudiren a la seu de l'empresa per a veure una comptabilitat que els negaven en el Parlament.

Més d'una dècada després, els grups parlamentaris han demanat aquesta setmana en el Parlament valencià la compareixença de més de mig centenar de persones, moltes d’elles amb càrrecs de responsabilitat sobre aquesta empresa pública, que és sinònim d'escàndol. 

Avui sabem que Ciegsa va aprofitar per a alimentar la xarxa clientelar del PP, contractant personal que no era necessari. També sabem que les obres dels col·legis que va adjudicar aquesta empresa pública costaren molts més diners que en qualsevol altre racó d'Espanya. Que la bona gestió de la qual presumien els polítics responsables de supervisar les actuacions de Ciegsa es va traduir en un sobrecost que no va baixar dels 1.000 milions d'euros –recorden que el criticat aeroport de Castelló va costar uns 150- i que aquest desviament de diners es va compensar, entre altres mesures, omplint de barracons els descampats on ja no es podien fer escoles perquè el crèdit estava exhaurit.

Cal recordar també que un misteriós incendi i un robatori a les instal·lacions d'aquesta empresa pública feren desaparéixer nombrosos documents, alguns dels quals mai sabrem el que deien. I, com a remat, que la investigació judicial del cas Taula ha col·locat aquesta empresa a l'epicentre d'una de les xarxes de finançament il·legal del PP valencià.

Per a fer més difícil de comprovar el compliment dels objectius i el grau d'eficiència de Ciegsa, els successius governs presentaren tres plans diferents: CreaEscola, MilloraEscola i Confianza. Cap d'ells va ser avaluat d'una manera rigorosa malgrat les exigències de l'oposició i les advertències de la Sindicatura de Comptes.

La comissió d'investigació parlamentaria sobre Ciegsa ofereix ara la possibilitat, als qui tenien responsabilitat sobre aquesta empresa pública, d'explicar-se. De dir la seua, de tractar de convèncer als ciutadans de per què pensaren que estaven actuant correctament o, en cas contrari, de reconèixer les seues errades i de demanar disculpes per una gestió que avui en dia encara complica la vida a milers de joves en barracons. La comissió hauria de tindre cura a l’hora de delimitar les responsabilitats  i no convertir les conclusions en una causa general.

Afortunadament, el temps de l'arrogància de l'etapa de les majories absolutes ja ha passat i els qui tingueren capacitat de decisió en Ciegsa poden i tenen dret a defensar-se. Encara que haurien de saber que, en qualsevol altre país democràtic del nostre entorn, una gestió com la realitzada incapacita per a seguir en la vida política. Per fortuna per a uns quants d'ells, els valencians tenim unes esquenes molt amples i hem delegat aquesta decisió en els tribunals i en les direccions dels partits polítics.