VALÈNCIA. “Què hi ha més potent que la mascletà, que converteix tota una plaça en una caixa de ressonància i connecta a tota una tribu al seu voltant per a escoltar una composició feta a través de petards?”, reflexiona Ricardo Ruiz. No és una simple pregunta, sinó el punt de partida de Pólvora, cos, so, el documental dirigit per Andreu Signes, produït per l’IVAM i comissariat pel mateix Ruiz. La peça es projecta aquest cap de setmana a DocsValència, els dies 10 i 11 de maig, i s’endinsa en una de les expressions més físiques, sonores i col·lectives de la cultura popular valenciana, la mascletà, per acostar-la també a llenguatges com l’art sonor o l’electrònica.

Pólvora, cos, so, forma part d’una línia d’investigació de l’IVAM que busca mirar la festa amb ulls contemporanis. Després de revisar els llibrets de falla com a publicacions amb una càrrega crítica i gràfica, o de posar el focus en figures com Alfredo Ruiz i les falles experimentals, l’any passat era el torn del so. “L’IVAM volia obrir un diàleg amb allò que passa als carrers de València, i una de les coses més arrelades és la festa”, explica Ricardo Ruiz. El documental recull aquesta voluntat d’atendre el que és popular des d’una mirada artística, buscant complicitats amb creadors que treballen amb el so, amb la vibració o amb la idea de ritual. El projecte naix precisament d’aquesta inquietud per abordar la mascletà no només com a espectacle festiu, sinó com a fenomen acústic, físic i social.

 

No és estrany, per tant, que prompte aparegueren paral·lelismes amb la música electrònica. Comparteixen un ritme ascendent, l’ús intens dels greus i una relació molt directa amb el cos. “Té un ritme molt complet que va de menys a més, com una sessió de techno”, apunta Ruiz. També la manera com la plaça vibra, la cadència dels trons i la ressonància col·lectiva recorden, per a molts, a una pista de ball. “Els sons greus i la potència corporal són bastant semblants”, afegeix el valencià. 

 

 

Per a comprovar-ho, es va enregistrar un banc sonor a la Pirotècnia Hnos. Caballer, format per sons reals de petards: trons, volcans, serpentines... L’objectiu era capturar la matèria sonora de la mascletà i posar-la a disposició d’una selecció d’artistes perquè treballaren amb ella. A partir d’aquest material, es van desenvolupar peces i accions sonores en espais com la discoteca Spook o la Falla Arrancapins. Tot aquest recorregut -i les veus que el van acompanyar- queda recollit per la càmera d’Andreu Signes.

 

“Gravar el so del petard va ser un repte, perquè és un so amb tanta potència que la membrana dels micròfons no podia estar a prop. Vam haver de situar-los a una distància de més de cent metres. I, a més, és un so molt curt en el temps”, assenyala Signes. Les gravacions, que es dugueren a terme amb quatre micròfons i amb el posterior tractament de l’ona, van conformar un banc sonor amb 19 sons diferents. Aquest material es va posar a disposició dels artistes perquè exploraren les seues possibilitats en directe o en peces de producció pròpia.

 

Però més enllà del procés, també era important on i amb qui es compartia tot això. Pel que fa a l’electrònica, com déiem el vincle amb l’escena valenciana no és casual. Tal com expliquen al documental, sempre ha existit una afinitat entre la cadència d’una mascletà i el llenguatge dels clubs, i espais com Spook o els vinculats a la Ruta del Bakalao han sabut acollir aquesta energia com a part de la seua identitat sonora. Per això, una de les accions es va desenvolupar precisament amb artistes del col·lectiu Nvcli.

 

 

 

Amb tot, el documental es deté a analitzar l’estructura interna de la mascletà: una seqüència rítmica on cada part, des de les primeres disparades fins al terratrémol final, respon a un patró calculat. No és només una successió de soroll, sinó un llenguatge. Des del seu origen, la mascletà ha estat pensada per anar de menys a més, jugant amb l’harmonia i els silencis, marcant els temps com ho faria una partitura. A Pólvora, cos, so es compara fins i tot amb el flamenc, per la seua intensitat i complexitat.

 

Aquesta lectura es complementa amb un ús molt cuidat del material visual. El documental recorre a imatges d’arxiu familiar, però també a enregistraments històrics i a seqüències de caràcter plàstic que evoquen la pintura. En un moment donat, es fa referència a Pinazo, com a exemple d’un llenguatge pictòric que, igual que la mascletà, juga amb la intensitat, el moviment i la llum.

 

També són importants les veus. Al llarg del film, es van entrellaçant reflexions de persones que coneixen la pólvora des de dins, ja siga des de la música, la teoria o la pràctica pirotècnica. Llorenç Barber, Reyes Martí, Pedro G. Romero o Lucía Gea, entre d’altres, ajuden a mirar la mascletà des de llocs diferents. I algunes d’aquestes mirades es traslladen a l’acció, com es veu a Spook o a la falla Arrancapins, on la matèria sonora es transforma en peça viva.

 

Què és per a tu una mascletà?

 

Però, ha una imatge que travessa en silenci tot el documental: la d’un xiquet que comença a jugar amb els seus primers petards fins que de més gran acaba generant una mascletà al patí de sa casa. Eixa presència infantil, com expliquen els autors de l’obra, no és casual, apel·la a qualsevol espectador, a tots els valencians que, sobretot, en època de Falles, experimenten amb el so. Però també, com puntualitza Ruiz, “representa la llibertat en l’art, eixa llibertat que sempre ha d’aparéixer quan es crea. La mateixa necessitat que té el xiquet de descobrir algo nou, la tenen els artistes que apareixen al documental.”

 

Una de les coses que més ressonen després del visionat és, precisament, la manera com cada veu interpreta la mascletà des de la mateixa experiència. Ací recollim algunes:

 

-Nuria Martí, pirotècnica: “Si comparem una mascletà amb la música, per a mi és més una música de banda que d’orquestra, perquè falten alguns instruments. Els trons els podem comparar amb la percussió; els de vents podrien ser els xiulets, les sirenes… I dins dels de corda, la zumbadora et pot recordar a alguna nota d’un violí. A poc a poc vas component aquesta peça que sempre va in crescendo.”

 

-Mikel Pagola, crític de pirotècnia: “La mascletà genera una quantitat de creativitat, dins d’una repetició i esquema tradicional, importantíssima. És impressionant que en el centre d’una ciutat com València seguim fent aquestes performances”.

 

-José Bravo, fotògraf: “M’impressiona com se li transforma la cara a la gent. No sé si és per la vibració del so. És una alliberació, una experiència d’exorcisme.”

 

-Edu Comelles, artista sonor: “És igual l’escenari, perquè la música ve de tot arreu. A mi això em trasllada immediatament a un club i a la música electrònica.”

 

-Toni Coín, investigador: “La mascletà és l’espectacle més musical que pot haver-hi dins de la pirotècnia”.

 

-Llorenç Barber, artista sonor: “València és un dels pocs llocs del món on el so es converteix en una simfonia de carrer i de masses”.

 

-Miguel Molina, artista sonor: “La mascletà està morta si no l’explorem des d’altres idees i connexions.”

 

-Pedro G. Romero, artista i teòric: “Tot sembla un caos ordenat. Un oient no expert ho entén com a caos, però a poc a poc va veient que hi ha pautes rítmiques, una construcció.”

 

-Vicente Pizcueta, promotor: “A les mascletades no anem a ballar, però el cor dels valencians es mou igual que ho feia a les pistes de les discoteques de la Ruta.”