GRUPO PLAZA

TOPOGRAFIES

Commemoracions: peripècies i matisos

13/11/2022 - 

VALÈNCIA. Regirant arxius per a fer un paper sobre el Ciscar oblidat, l’almirall i polític liberal Francesc Ciscar (Oliva, 1762 – Madrid, 1833), còmplice i confident del seu germà Gabriel (Oliva, 1759 – Gibraltar, 1829), també marí i també polític, em vaig trobar amb La Galeria, un projecte monumental de commemoració dels diputats valencians –els de les actuals províncies de València i Alacant– en el Congrés de 1820, en plena Revolució liberal: Prospecto y anuncio de una Galería que debe formarse en la Plaza de la Constitución de la Ciudad de Valencia, decorada con las Estatuas de los Doce Padres de la Patria, que por fuerza ó de grado tiene esta Provincia el honor de embiar en calidad de sus Representantes al Augusto Congreso Nacional de 1820.

En ell es detallen els lemes i actituds de les estàtues de Simón Rojas Clemente, de Titaigües; Vicent Sancho, de Faura; Marià Liñán i Felip Benici Navarro, del Grau de València; Vicent Tomàs Traver i Nicolau Maria Garelli i Battifora, de la capital estricta; Joaquim Llorenç Villanueva, de Xàtiva; Josep Rovira, de Xixona; Antoni Verdú, de Monòver, i Antoni Bernabeu, d’Alacant. A més, n’hi havia una altra, la de Quico Ciscar: “Representará ésta al célebre marino Don Francisco Ciscar, natural de Oliva. Varios libros e instrumentos matemáticos formarán un grupo gracioso á sus pies; de estos tendría el derecho levantado en ademán de  marchar a su casa i ojos fixos acia su Patria, Oliva, como que suspira la dulce tranquilidad que gozará en su retiro. En su pedestal podrán esculpirse estas palabras: ‘Lo que haré en las Cortes, si no hay Marina en España’”.

No entre en més detalls arquitectònics del projecte, ni sobre el finançament de La Galeria. D’haver estat executada, és ben segur que la curta durada del Trienni Liberal hauria condemnat la commemoració a una curtíssima i modesta vida. No debades, les peripècies polítiques del segle XIX espanyol podrien haver consolidat un notable tràfec de galeries de notables a la plaça pública, i en cas d’una improbable conservació monumental, ara mateix tindríem i discutiríem sobre les raons que motivaren la consagració de l’espai públic de la ciutat de València, en l’actual plaça de la Mare de Déu, a uns diputats d’una única legislatura aïllada.

Quina memòria?

L’episodi acredita –potser– que les iniciatives commemoratives reclamen una certa distància històrica amb el fet i la importància d’allò que es pretén commemorar, i que la decisió sobre què cal commemorar, i a qui reconéixer mèrits i glòria, no és tan sols un mecanisme d’apreciació erudita, una mena d’avaluació curricular, un concurs competitiu de mèrits de la glòria local. La decisió resulta també vinculada a la identitat col·lectiva de les societats, i a la manera en què les comunitats polítiques decanten els seus reconeixements. El nomenclàtor, els noms i la ubicació urbanística de carrers, places i avingudes i la temàtica que rememora màrtirs i història de les societats és un indicador precís –i un símptoma– de la fortalesa de les identitats en conflicte, i de la capacitat de les societats de consagrar referències compartides, símbols i al·legories de la consciència territorial.

Tampoc no és necessari ser un lector constant de Pierre Nora, el de “L’ère de la commémoration”, o de Paul Ricoeur al voltant de la memòria i l’oblit, per a ser conscients que la imatge col·lectiva de les societats és el resultat d’un procés en el qual intervenen les inèrcies, antigues decisions del passat, commemoracions imposades fruit de la memòria exògena que reclama i imposa a la perifèria què cal commemorar, i amb quina intensitat. Identificar un espai concret a la mateixa ciutat de València com la Rambla dels Predicadors és una decisió coherent i conciliada amb la geografia i la història de l’urbs. Identificar eixe mateix espai com a plaça de Tetuan és, però, una decisió política, justificada en una conjuntura del passat, i d’un passat colonial, a més, el manteniment del qual resulta incomprensible a hores d’ara.

L’actual inflació del fenomen commemoratiu, i les urgències interessades sobre una memòria que només preveu la cirurgia respecte del franquisme, complica la percepció del procés. Anomenar també és una qüestió de noms, gens banal ni negligible: no és el mateix que la principal plaça d’una ciutat siga la plaça de l’Ajuntament que la plaça de les Corts Valencianes, la plaça de la Constitució que de la Renaixença, la plaça de la Generalitat o del Rei Jaume I que de don Emilio Castelar. La implicació de la matèria no va de rajoletes. Té un vessant identitari inefable, que consagra en l’imaginari col·lectiu la manera en què decidim exposar i també exhibir externament l’espai públic. Decidir què resulta mereixedor de la consideració de la memòria és probablement una de les qüestions més polèmiques en l’actual política de la memòria, i probablement més contaminada per la conjuntura i la passió política apressades.

La Torre de València en l'avinguda Jacinto Benavente de València (Foto: MURAD ESTUDIO)

El nomenclàtor i les escultures, fonament de l’imaginari col·lectiu

Tots els territoris, qualsevol societat com la nostra, tenen una identitat plural, i subjecta a percepcions subjectives. Podem discrepar sobre els mèrits curriculars de les personalitats que conformen el nomenclàtor, però és evident que els territoris i les societats amb una identitat pusil·lànime, en litigi, exhibixen clarament la debilitat de la memòria. El que commemorem diu més del que sembla sobre la manera amb la qual volem ser percebuts, reconeguts, i decidim exhibir mèrits i diferències, personalitats antigament reconegudes, i personalitats que reclamen un reconeixement contemporani.

Els errors, en este sentit, són generals. Si Oliva té una Carretera Gabriel Ciscar i un monument –el Gabrielet–  davant de l’Ajuntament, no hi ha cap referència, però, a Francesc, que va ser enginyer naval, tractadista de navegació, escriptor, diputat i president de les Corts espanyoles i del Congrés dels Diputats, a més de represaliat per l’absolutisme com el seu germà. És, no obstant, una sort compartida amb la resta de liberals valencians del segle XIX, i probablement pugam atribuir els errors al fet que les polítiques de la memòria s’ajusten al fàcil expedient de la retolació quantitativa, inercial, sense acomodar els mèrits.

No resulten fàcil d’explicar les raons per les quals la València contemporània, progressista soi-disant, conserva carrers per a l’arquebisbe Fabián y Fuero o el General Elío, executor dels afusellaments de Joaquím Vidal o Fèlix Bertran de Lis, i de l’exili, després de la restauració de l’absolutisme el 1823, dels germans Bertrán de Lis i de Gabriel Ciscar, Vicent Salvà, Joaquim Llorenç Villanueva, Nicolau Maria Garelli o Josep Melchor Gomis, autor de l’Himne de Riego. No hi ha rastre, en canvi, de l’esmentat Garelli, la importància del qual és cabdal en la història jurídica del segle XIX: catedràtic de la Universitat de València, president del Tribunal Suprem, secretari de Despatx de Gràcia i Justícia durant el Trienni Liberal,  col·laborador de Javier de Burgos i Francisco Martínez de la Rosa en la redacció de l’Estatut Reial de 1834, i membre de les comissions de reforma dels Codis Mercantil i Civil.

De fet, para per la meua biblioteca l’opuscle original de la Instalación de la Cátedra de la Constitución Política de la Monarquía Española en la Ciudad de Valencia á cargo del Pavorde don Nicolás Garelli, celebrada en el Paranimf de la Universitat de València, on encara hui podem contemplar l’oli sobre llenç de l’insigne jurista fet per Joaquim Garcia Barceló. De carrer, però, ni parlar-ne. Potser quan es va eliminar el nom de José Castán Tobeñas en el complex administratiu del 9 d’Octubre i es va substituir pel carrer de la Democràcia podia haver sigut una oportunitat. Jurista per jurista, un jurista prestigiós, liberal i valencià. Una autèntica política moderna de la memòria no consistix a retolar perquè sí, sinó que hauria de permetre intel·ligents reparacions. La democràcia es practica. No se li posen carrers, que això queda de població dormitori del corredor de l’Henares.

La identitat i l’imaginari col·lectiu també es fonamenten en el nomenclàtor, no en qualsevol nomenclàtor, i en les característiques de l’escultura pública commemorativa, assegurant una equilibrada presència de noms i figures, i fets històrics –per què no exigir-ho– ben nostres. Un estudi molt més atent i exhaustiu sobre la matèria en els nostres pobles i ciutats potser il·luminaria les debilitats de la imatge pública de la identitat valenciana, mesurada en els noms i en la imatge commemorada. La perspectiva de la retirada del nom del carrer d’Enric Valor a Mutxamel i la substitució del rètol pel d’Espanya, o l’erecció d’un monòlit a la Plaça de l’Ajuntament de València en commemoració del 15-M, són dos símptomes que reflectixen en un cas la impugnació del consens sobre el valencianisme, però també de l’altre una discutible i tal vegada sucursalista identificació del que es considera que val la pena commemorar.

La Torre de València en l'avinguda Jacinto Benavente de València (Foto: MURAD ESTUDIO)

Per un espai públic que consolide una identitat pròpia

Caldria fer un pensament de com posar remei a estes qüestions, fent possible que de la mateixa manera que moltes de les nostres poblacions decidiren tindre un reconeixement a les Corts Valencianes, no té sentit que la Generalitat, les nostres institucions, els fets cabdals de la nostra història i les grans figures polítiques, socials o culturals no formen part del nostre imaginari dels dies de cada dia. La memòria no comença i acaba en Jaume I. El cas de València és un exemple de distorsió absoluta, d’impugnació de la simbiosi entre la història i el capital simbòlic que hauria de definir les aspiracions de la ciutat, i la manera en què honora el seu passat. La qüestió no és banal. Els rètols, la importància dels llocs que es retolen i les dimensions de les escultures públiques no només contribuïxen al fet que les societats reconeguen eixe peculiar cursus honorum de les persones i les institucions, sinó que, a més a més, conformen i transformen l’imaginari col·lectiu.

Valga com a exemple que don Jacinto Benavente dona nom a una de les avingudes més preuades de la ciutat, mentres que Max Aub és el nom d’un carreró sense números a Benimaclet. O que el polític malagueny Cánovas del Castillo  disposa d’una plaça al bell cor de l’Eixample: per què no l’alcoià i alacantí d’adopció Canalejas? O que la plaça d’Espanya té l’escultura del Cid Campeador, la de Manises –a tocar de les portes del Palau de la Generalitat– una que commemora a Francisco Pizarro, i l’avinguda Blasco Ibáñez no presenta el menor rastre del novel·lista, alhora que ben a prop, més de quatre dècades després dels primers ajuntaments democràtics, es manté impertèrrit un rètol que resa “Calle de Juan Martorell”. Algú hauria de prendre nota, doncs, que no és suficient dedicar un carrer marginal a Vicent Miguel Carceller si la ciutat no repara en el fet que conserva el carrer Ximénez de Sandoval, que no era un noble de discret vincle amb la ciutat, ni un protagonista de la conquesta d’Amèrica, ni un fosc jurista, sinó un membre de la Falange, polític franquista en els anys 40 i autor de la primera biografia de José Antonio Primo de Rivera.

Commemorar no és només complir l’expedient de la retolació burocràtica i inercial, sinó acomodar l’espai públic en la perspectiva d’una mirada pròpia i atenta. S’aprova pels pèls  l’examen en acordar el nom d’una plaça Vicent Andrés Estellés –(poeta), entre parèntesi, recorda la placa– quan traure nota i excel·lent hauria estat que l’avinguda dels Germans Machado, la que du a Burjassot, fora l’avinguda de Vicent Andrés Estellés –i la dels Machado una altra–. La imatge i el futur de les ciutats reclamen també que noms i estàtues, escultures i monuments, contribuïsquen a consolidar una mirada pròpia. Si l’espai públic commemora, i si vivim en una època commemorativa, els qui ens preocupem per consolidar una identitat singular, a hores d’ara dispersa i amenaçada, hauríem d’exigir una major coherència. Ni Tetuan, per descomptat, però tampoc les franquícies locals de la Puerta del Sol.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Zoo: El triomf de l’excepcionalitat

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

VALENCIANS

Toni Espinar: "Som el que imaginem” 

Por  - 

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme