Com una idea enganyada de protecció del centre històric l'ha convertit en un "no barri"

VALÈNCIA. Esta setmana un company de professió em revelava que en aquell que va ser el popular local dedicat a la venda de teles metàl·liques situat en la plaça del Doctor Collado, a escassos deu metres de la magnífica porta gòtica de la façana posterior de la Llonja de la Seda, patrimoni de la humanitat de la Unesco, s'obriria en breu un supermercat d'una arxiconeguda marca d'origen francés. Notícia trista, encara que previsible. El cas és que funcionarà perquè el pas de turistes és gran i eixos negocis no viuen ja de la gent del barri, o més bé, diguem ja del no barri. No se m'ocorre un cant del cigne més tràgic per al centre històric. Esta mateixa setmana tornava a casa a les nou i mitja de la nit travessant l'eix del carrer de la Pau, Plaça de la Reina i la Mare de Déu; havia perdut una miqueta la noció del temps en el lloc d'on venia, i haguí de mirar el rellotge del meu telèfon dos voltes per a poder creure que no era prop de la matinada, tenint en compte la soledat que presentaven uns carrers molt fotografiables per la pluja caiguda a la vesprada i l'absència de vida intel·ligent en forma de persones.

És cert, són dies que abellix més estar a casa. Un amic llibreter, professional de llibre antic, fill de conegut bibliòfil, em comenta estos dies que els carrers de Ciutat Vella li transmetien una certa tristesa per les vesprades i que es plantejava no obrir vespertinament fins que hi haguera un poc més d'ambient. En els mesos vall no hi ha turistes … però és que tampoc hi ha ciutadans, perquè molts ja se n'anaren. El meu amic ha sigut resident de la Ciutat Vella tota la vida, on encara té la seua llibreria, però fa aproximadament un any que va decidir viure en un altre barri, del qual molts dies em parla meravelles pel simple fet que “és barri”. Es parla de l'Espanya buida (o buidada) però s'ha de començar a parlar d'els centres històrics buidats, perquè si bé mai han estat tan abarrotats, tampoc no han estat tan buits.

Els donaré una altra dada que conec de primera mà: les comissions falleres de Ciutat Vella, aquelles que canten l'entranyable i popularíssim “Cant de l'Estoreta”, epicentre històric de la festa patrimoni immaterial de la humanitat, tenen cada vegada més dificultats per a compondre una agrupació amb la qual sufragar les despeses que genera la comissió. La falla Corona, que conec de prop per qüestions de família, està integrada per fallers i falleres que provenen molts de fora del centre històric. En cas contrari seria inviable conformar un grup suficientment nombrós.

No m'interessa comparar-nos amb altres ciutats perquè per tot arreu hi ha problemes semblants, però del que estic segur és que si bé les circumstàncies, les causes i els efectes són diferents, no obstant això, rimen en consonant. La protecció patrimonial dels centres històrics a Espanya, després de dècades de massiva destrucció, ha resultat ser un èxit des que per allà pels 80 canviara la sensibilitat cap al patrimoni. Però és una llarga història i alguns casos, entre els quals estaria València, l'èxit inicial ha donat pas a una situació d'efectes no desitjats, encara que ens n'hàgem adonat potser massa tard. Precisament eixa protecció i recuperació del patrimoni històric i artístic, l'embelliment d'espais en altre temps envaïts pel trànsit rodat, la rehabilitació de centenars d'edificis, l'eliminació de la capa de brutea, ha tingut com a conseqüència, per molt paradoxal que sone, la mort de la ciutat en estos barris, com a espai habitable i habitat.

Potser, i dit a posteriori és fàcil, haja sigut degut al maneig d'una definició o d'una idea de centre històric equivocada per restrictiva i incompleta, en estar eixa idea conformada exclusivament pel patrimoni material, de caràcter monumental, protegible i la trama urbana originària. Per contra, s'ha deixat a un costat el, hui veiem que fonamental, vessant immaterial, que no és un altre que la trama ciutadana i les maneres de vida i treball dels qui porten habitant eixe entorn des dels inicis de la mateixa ciutat com a tal, perquè en este cas els inicis del barri i de la ciutat coincidixen. Les conseqüències d'esta idea enganyada del que és un centre històric, manejada sense aparent dol, però sí amb una clamorosa falta de visió de futur, han sigut pernicioses, i és precisament, com deia, on s'inicia la ciutat en el cas de València fa una mica menys de vint segles, on paradoxalment està esdevenint la no ciutat, com una pel·lícula que transcorre davant els nostres ulls. Per vore una cosa positiva, pense que almenys des del punt de vista intel·lectual, tant les administracions com la societat civil estan prenent consciència que els centres històrics són un tot. Sense  habitants la Ciutat Vella és un decorat. Després de la presa de consciència toca prendre decisions, i l'execució material d'eixa idea és el que, hui en dia, està plena de dificultats, perquè d'alguna forma comportaria una labor de restauració civil, ciutadana.

Recorde un programa de televisió que parlava de la turistificació de les ciutats històriques centrant-se en el cas de Lisboa: un turista alemany comentava al periodista que el problema és que quan ell visita les ciutats històriques d'Europa vol vore, per a distingir i apreciar uns entorns històrics urbans respecte d'altres “com viuen els habitants en aquells espais on porten residint més de mil anys, i això, en els seus darrers viatges ja no ho veia”. El programa, que parlava d'unificació comercial, franquícies etc., no revelava on s'allotjava el turista, però entenc que si era coherent amb el seu discurs, no seria en un apartament turístic del centre històric. No entraré en l'oportunitat de la prohibició decretada per l'Ajuntament de València respecte els apartaments turístics a Ciutat Vella, notícia que ha aparegut en els mitjans recentment, però sembla que no admet debat la relació causa-efecte: a més apartaments turístics menys veïns en el barri. Ni tampoc la relació entre menys veïns en el barri igual a una desintegració de la trama comercial, és a dir, la constatació de la figura del no barri.

També em pregunte que,si no s'instaurara legalment una restricció o prohibició, en definitiva, si no es limiten, quin seria percentatge d'apartaments destinats al turisme sobre el total d'habitatges existent al qual es podria arribar? Ningú no ho sap. El que sí que tinc clar és que la prohibició, o si ho preferixen, restricció, potser és l'última bala en la recàmera que ens queda, i també és cert que s'havia d'haver dut a terme fa molts anys i de manera preventiva, davant el que se'ns venia damunt, i així no frustrar les expectatives de propietaris que han adquirit amb eixos fins o que se n'han anat a un altre barri deixant l'habitatge que ocupaven amb finalitats lucratives per al lloguer vacacional o de curta estada. En qualsevol cas, la mesura és necessària si volem que el no barri torne a ser la Ciutat Vella dels valencians.