Cultura blanca

Hui l’oblit agrana la seua tomba en el Cementeri Jueu de Viena, però Ernst Lissauer (1882-1937) fou el poeta més popular d’Alemanya durant un breu període de temps a l’inici de la Primera Guerra Mundial. Lissauer, ignorant, com la majoria dels europeus, de la carnisseria que estava per vindre, tractà d’allistar-se en l’exèrcit, però la seua inaptitud física el relegà al paper d’agitador nacional amb el tristament cèlebre Cant d’odi a Anglaterra.

Aquell opuscle inflamat encantà les autoritats, feu fortuna ràpidament i es convertí en matèria obligatòria en les escoles, es repartí entre la tropa que anava a matar i a morir en les trinxeres, i es va fer cançó per a ser interpretada en tots els teatres. El despropòsit aplegà al seu paroxisme amb la concessió de l’Orde de l’Àguila Roja a Lissauer de mans del mateix kàiser Guillem II, a qui ja anava bé que un exaltat li fera la faena bruta d’emborratxar de sang al personal. 

Qui referix, horroritzat, el fet és Stefan Zweig en el seu colossal testimoni del període (El món d’ahir, memòries d’un europeu). És una obvietat dir que el poeta de l’odi isqué del Parnàs per la porta de darrere tan prompte com deixà de ser útil, que renegaren d’ell els mateixos que l’exalçaren i que el seu text caigué en un llarg pou de silenci.

Ara resulta fàcil dur-se les mans al cap amb l’anècdota. Però llavors, ¿qui dubtava que la poesia de Lissauer era cultura blanca, és a dir, conforme als interessos de la majoria o, més exactament, els que el poder polític i militar projectava com a desitjables per a la majoria? ¿Qui diria que odiar a Anglaterra no era el que tocava “per a defendre la tradició i la bona salut del poble alemany”?

Potser eixe és el risc dels intel·lectuals orgànics: que supediten l’art i el pensament a justificar una idea d’ocasió i que, quan decau el context, els seus actes apareixen despullats i ridículs. Que assalariar escriptors i periodistes és una temptació gran per a qualsevol poder –fins i tot hui que a ningú l’importa allò que escriga ningú– i que les inèrcies de la vanitat, la por i l’empresa fan la resta.

En el segle XXI, en plena transformació de la comunicació, en el punt més profund de la crisi de confiança en els  mitjans i davant l’alçament de vells fantasmes, costa saber el paper dels creadors. Però ja els aniria bé a tots cuidar-se de l’ombra de Lissauer.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles