De què viurem ara que se n'han anat els turistes?

VALÈNCIA. Terrible, fatal, dantesc, drama absolut va dir ningú... en el moment en el qual torna la rutina i els turistes fan marxa, migren com els flamencs de l'Albufera de nou buscant terres més lliures, on saben tirar bé la cervesa i la gent és molt amiga dels seus amics. Sí, persones que es vestixen pels peus, que s’alcen de matí per a agafar un bon lloc en primera línia de platja per a tota la família, un sacrifici que després compensaran amb una cervesa fresca que trauran de la seua nevereta de plàstic, comprada al supermercat perquè al xiringuito van massa cares. Les platges on fa no tants anys es fonien els bancals de monastrell o de clementines amb l'arena, ara estan al servei de l'esbargiment temporal de centenars de milers de turistes. Platges, que en la majoria dels casos estan ja pràcticament desertes, tot i que la mar continuarà recalfada durant molts dies, la tornada a l'escola i la fi de les vacances s'unixen per a omplir de nou ciutats i buidar costes i pobles d'interior amb encant.

Però no som tots iguals, pensem, oh folls amors! Innocents de nosaltres... quan som nosaltres aquells turistes que visiten Porto o els Pirineus durant l'època estival. Perquè nosaltres, amb la nostra roba de Quechua, no ens posem rojos com gambes de Dénia al sol del Mediterrani; nosaltres parlem un idioma universal i pacificador, i no una llengua bàrbara; nosaltres som viatgers no som turistes d'eixos que acaben pagant la paella mixta recalfada a 25 euros la ració en una terrassa amb vistes panoràmiques. Fem turisme conscient -patrocinat per Google Maps-... i per això busquem l'experiència, conéixer el lloc, xopar-nos de la cultura local en tres dies, entendre la idiosincràsia del lloc, connectar amb els aborígens, ajudar a l'economia de l'indret escollit amb els nostres eurets gastadors. Bàsicament som com Teresa de Calcuta salvant als pobres famolencs d'una mort segura pujant-nos-en a un burret a Santorini o al Caire, a un elefant en Jaipur o Chiang Mai, a un Jeep en Kruger o al Serengueti.

Turisme responsable, turisme conscient, turisme solidari, slow turism... conceptes per a desdibuixar amb el Pantone Disney un viatge amb Ryanair a un AirBnb. "No és culpa meua que el lloc estiga massificat", pensa qui passa un cap de setmana a Amsterdam per a vore el Museu Van Gogh, passejar en bicicleta pel Vondelpark i visitar la casa museu d'Anna Frank. Clar que no! Com tampoc és culpa seua el canvi climàtic pel fet d’anar en cotxe a treballar, ni és culpa nostra l'explotació laboral infantil per comprar una bateta mudadora en el Zara. Tenim molt de poder com a col·lectiu, però no podem culpar a l'individu de tot, o la impotència ens farà perennement miserables. Deixar de fer turisme no sembla una opció real: amb quin dret li diu qualsevol boomer amb vestit i corbata als joves que es queden al poble, que no viatgen amb el que estalvien durant l'estiu treballant de cambrers? Pretenen que ho reserven per a l'entrada d'un pis d'ací a 20 anys i ara no recórreguen el món? Cap dret, i poques alternatives.

Deixar de fer promoció turística com han mamprés els Països Baixos, tassa turística per a pal·liar parcialment l'efecte destructor del turisme de masses (i els efectes econòmics nocius) com a la majoria de les ciutats europees, prohibir els apartaments turístics com a Nova York... són moltes les medicines aplicades, sense que ningú tinga la cura definitiva a la convivència entre el model turístic i la ciutat com a lloc per a viure i conviure. Davant eixe problema, el de mantindre el model de ciutat residencial i minimitzar els efectes socials del turisme desmesurat (expulsió de veïnes, sorolls, brutícia, substitució del comerç tradicional, homogeneïtzació, deshumanització...) es pot triar: actuar o pegar patada i avant. I mentre Hosbec fa ecoblanqueig amb l'objectiu de convertir-nos en el balneari barat d'Europa, en un parc d'atraccions amb males condicions laborals i sangria en oferta especial, on l'única alternativa laboral per al jovent siga l'hostaleria... la població reclama mesures, farts que el problema cresca exponencialment. Enguany un 29% més de reserves, en el que suposa un augment tan espectacular, com inassumible. 

Eixe orgull de ser destí turístic predilecte, de ser coneguts i reconeguts, d'aparéixer en el mapa, de vore per televisió vaixells gegants solcar la teua mar, cavalls botar entre els teus museus-deliris futuristes, artistes com Yoko Ono visitar antics convents o cantants com Julio Iglesias fer d'ambaixador a Miami de les bondats de la paella: ha desaparegut. Com tants veïns i negocis centenaris. S'imposa a ciutats de tot el món, no només a les nostres, una realitat de cartes en anglés, de cafeteries on fer-te unes cookies i café de mig litre a preu d'or, de supermercat exprés on abans hi havia una llibreria, de patrocinis als macrofestivals mentre el circuit cultural dels barris agonitza. Quants concerts de música en valencià es programen actualment a València ciutat? Molt pocs. I no és per falta de públic -Auxili o La Fúmiga omplin sales de 3000 persones amb facilitat-, és per falta de llocs privats on puguen caber més de 1000 espectadors, i política dirigida des d’Ajuntament i Generalitat contra el valencià. 

Joventut que no s'emancipa, natalitat en mínims històrics, centres de salut saturats, menys mestres per a començar el curs i no hi ha diners en caixa per a millorar els trens de Rodalies que funcionen pitjor que fa 30 anys. Les terres de cultiu ara són plantes solars i cap dels fills del poble, com passa a Jesús Pobre o al Cabanyal, pot comprar-se una casa allí on ha nascut. Però: "Record de Turistes", "Més avions que mai", "Creueristes you're Welcome", "Impacte econòmic estratosfèric". S'ha posat de moda enguany el terme gallec "fodechinchos", que descriu aquells turistes maleducats que combinen a la perfecció tacanyeria, prepotència i ignorància. Ací jo havia escoltat el terme "menjapipes" per a qualificar als turistes gandiencs que practiquen les tres "pes": platja, passeig i pipes. Però ells no són culpables d'haver comprat un apartament econòmic on aparcar a la família en estiu. Tampoc són culpables aquells que obrin negocis, els mantenen, els cuiden i donen servici a locals i forasters. És tot més complicat, i segurament les administracions cegades pels números i el curt termini; poc conscienciades sobre les terribles conseqüències del turisme massificat; i farcides d'alts càrrecs que són part interessada, són els principals culpables. Perquè no només no fan res per evitar-ho, són en gran part els impulsors i sostenidors d'este model que cal urgentment replantejar, cal revertir la cultura dels colonitzats submisos empobrits, per evitar pobles buits durant 10 mesos a l'any, indrets fantasmes sense serveis mínims que esperen cada juny una invasió berlanguiana cada volta més molesta.