GRUPO PLAZA

CIUTATS I BARRIS

De Russafa al Carme

És estrany com canvien les ciutats, els barris, el Carme. No sé en quin moment la classe mitjana va triar viatjar a una ciutat que no és la seua i començà a fer fotos de carrerons estrets, amb edificis centenaris o de façanes rehabilitades, on semblava que estigueren a punt d’aparéixer pels cantons tres modernistes amb ínfules de poeta, una ploma en una mà i en l’altra la lluentor reverdida de la botella d’absenta.

26/09/2021 - 

VALÈNCIA. No sé en quin moment, de fet, el primer veí del Carme va vore el primer turista, ni si ara, este estiu que no n’hi han –almenys aquell concepte de turisme en el qual els pisos són flats, els smoothie no són un nom de mascota i et toca provar sort per a tindre un raconet en la barra de la Tasca Ángel–, els pocs veïns indemnes, quan ixen al balcó, reconeixen o no el barri sense eixes persones que fins fa uns mesos anaven deixant en l’aire brotxades gruixudes i acolorides per tot arreu.

El 16 d’agost, la meua dona i jo vam fer una passejada des de Russafa fins al Carme. Era diumenge, les deu del matí, la calor ja apuntava maneres i desconeixíem la cara amb què s’hauria alçat la Mare de Déu d’Agost en un any sense festes als pobles. En els primers carrers ens va sorprendre la realitat: va ser fàcil asseure’s en el café de moda, en una de les taules bones, on corre una brisa capaç de fer-te pensar que el café val tot l’or que et demanen. No notàvem una tranquil·litat de ciutat recentment desperta, sinó de fàbrica tancada, de “disculpen, però només treballen els de manteniment”. No, no era dia de descans: les grans ciutats no dormen, tenen sempre una aixeta oberta i una mamella d’on no deixa de brollar la llet.

Vam entrar al Carme per Sant Vicent, prop de la cantonada groguenca de l’església de Sant Martí. Vam poder passejar agafats de la mà sense haver de separar-nos ni haver de deixar que pel buit d’entre els nostres cossos cabera un home amb bermudes o uns xiquets que no volen saber res de l’arquitectura d’estil rococó i que seguixen, al costat dels seus pares, l’estela d’un paraigües roig. Vam poder, com els gats, gaudir sense pressa de la part morena del carrer. A mesura que caminàvem tot pareixia haver-se afonat, i ressorgit un altre orde. El Carme deixant de ser una destinació del desig per a tornar a ser la primera pàgina d’aquells llibres en els quals, de menuts, sobre una il·lustració inicial, anàvem afegint elements de la realitat a força de posar làmines semitransparents. Sobre un carrer on només hi havia edificis i voreres col·locaves els cotxes i el mobiliari urbà; després transeünts i aparadors; més tard el cel, en el qual sempre hi havia algun teuladí en una cantonada.

La Ciutat Vella continua sent-ho fins i tot davall d’eixa capa apegalosa i postapocalíptica que no sabem encara si ha vingut per a romandre o no, sols que ara tenim més temps per a contemplar-la. No em referisc a temps lliure, sinó al fet que han desaparegut els rius de gent que et feien avançar de carrer en carrer com si estigueres en una cadena d’assemblatge de peces automobilístiques. Quan vam travessar Cavallers continuava vigent l’estètica del barri que respira gràcies a cada establiment obert, un territori clònic al d’altres ciutats envellides –farcides de modernitat de bijuteria–, però ens vam adonar que alguna cosa havia canviat, tan sols va ser una sensació que ens sorprengué com si una palput es pujara a la Font dels Xiquets, de Marià Benlliure.

En arribar a la plaça de Sant Jaume, li vaig contar a la meua dona aquella vegada que un dimarts assolellat de feia quinze anys, de camí al Forn de Sant Nicolau, van passar pel meu costat una vintena de xiques escandinaves en bici i jo, creient que em trobava en la mitat d’un miracle cinematogràfic, em vaig entristir quan va aparéixer el seu professor al final, moreno i mascle com un caliquenyo. El diumenge 16 d’agost era dificilíssim que haguera ocorregut el mateix –ara que ha desaparegut gran part de la banalitat–; hi continuen havent turistes, però som nosaltres, recuperant les coses que vam deixar, conscientment o no, a la intempèrie.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email