Fui al barrio del Cabanyal y me vine con la receta de un plato espectacular, más dos de regalo. Los lugares en los que ocurren estas cosas tienen que existir siempre
Otra vez toca celebrar la Navidad y el fin de año. ¿De aquí o de allá? Nos debería dar igual, si podemos comer aquí lo de allá, si estamos en 2020.
Uno puede haber nacido en la terreta y no saber que existía algo así, como yo, pero podemos estar tranquilos porque es posible encontrarla aquí al lado
A vegades pots anar amb el teu fill a vore el passat. El meu em parla poc del seu passat, a penes alguna cosa que va ocórrer fa una setmana, perquè els fills són com cotxes amb el depòsit ple de gasolina. Van a tota velocitat i sense mirar arrere
Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors
No hi ha moltes unions que m’esbalaïsquen tant com la que formen la poesia i la ciutat. La poesia parla de parts nostres que ens costa traure a passejar. Encara que hi ha carrers amb noms de poetes, hi solen haver pocs versos en els carrers. Hi ha bars on es reunixen els escriptors de poesia, però quasi mai els deixen traure fora la cervesa o les paraules, perquè les denúncies rimen malament amb quasi tot.
