Deconstruint partits, construint lideratges

Quan els socialistes valencians varen acceptar el 2008 crear noves estructures provincials, arraconant les estructures comarcals, la decisió va tindre dues repercussions. D’una banda, va deixar de ser urgent revitalitzar les comarques que estaven sota mínims per falta de militants i recursos, especialment aquelles menys poblades que estaven a l’interior del País Valencià. I d’altra, les noves estructures provincials passaren a convertir-se en un contrapés per al PP, que havia fet de les diputacions una ferramenta clau del seu poder electoral, però també per a la direcció nacional del PSPV.

Aquesta setmana, José Muñoz, representant valencià en la gestora del PSOE, ha tornat a parlar de la conveniència de repensar l’organització del partit i d’acabar amb l’estructura provincial del PSPV. Una idea que el mateix secretari general, Ximo Puig, rumia des que va guanyar la presidència de la Generalitat. Què ha canviat per a què ara es plantegen eliminar una estructura creada fa només set anys? La resposta és múltiple. Puig ara presideix el Consell i vol reduir la influència d’unes diputacions –dues d’elles controlades pel PP- que sempre han intentat convertir la província en una espècie de taifa dins d’eixe regne que és la Comunitat Valenciana. Però, i no menys important, a Puig li convé liquidar una estructura que ha permés als secretaris provincials del partit tindre veu pròpia al marge de l’Executiva nacional del PSPV. Les discrepàncies de Puig amb José Luis Ábalos (València), Francesc Colomer (Castelló) i David Cerdán (Alacant) estan a les hemeroteques, però ara que el PSOE està al mig del debat precongresual, les diferències tenen més importància perquè ja no es tracta únicament de contrastar idees, sinó de triar a la persona que ocuparà la secretaria general i condicionarà el futur immediat del partit.

Insisteixen els membres de la gestora del PSOE en traslladar la idea que el  congrés convocat és per a reconstruir el projecte socialdemòcrata. I subratllen que un debat seriós que definisca quines polítiques defensaran en matèria social, econòmica i territorial els permetrà recuperar la confiança de la ciutadania. Mentrestant, obliden, o pretenen ignorar, que sense un lideratge sòlid, capaç de fer visible una alternativa a Mariano Rajoy, donarà igual quines polítiques defense el PSOE.

És un problema diferent del que afronten altres partits. Així, mentre els socialistes es barallen per a trobar un lideratge fort, sostingut per la majoria de la militància i dels quadres del partit, Ciudadanos intenta resoldre una altra equació: com reforçar la seua estructura territorial apartant a qui qüestione les decisions d’Albert Rivera. La solució ha estat la confecció d’un procés de primàries que garanteix la reelecció de Rivera amb una direcció feta a mida que li atorga tot el control de l’estructura territorial i que nega qualsevol representació a les minories.

Una decisió que, en la pràctica, ha deixat fora de joc a Carolina Punset, l’eurodiputada i exportaveu de Ciudadanos en les Corts Valencianes, que ha arribat a la mateixa conclusió que Podemos: que el seu antic padrí vol convertir el partit en una marca blanca del PP. Una Punset que, per al president nacional de la formació, ha passat a convertir-se, dos anys després que la presentara en públic com el seu referent en la Comunitat Valenciana, en una ximple “comentarista” de les decisions que adopta la direcció nacional i que no s’atreveix a presentar-se a la votació per a disputar-li el lideratge. Mereixen els electors alguna explicació per aquest canvi de criteri d’un i l’altra? Segurament sí, però no sembla que cap dels protagonistes ho pense així, preocupats més per la seua imatge que per intercanviar arguments.

Són dues situacions distintes, però que que demostren que la lluita per trobar i enfortir els lideratges s’ha convertit en un element clau de la nova política, més important si s’escau que l’estructura dels partits i la confecció dels seus programes, perquè els electors busquen figures de referència. Figures amb les quals identificar-se per a fer front, encara que siga de manera temporal, a eixa modernitat liquida carregada dels perills de la globalització de la que ens parlava Zygmut Bauman.