X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

obrador

Dones que mugixen: la figura de Manuela Ballester

Tot i formar part de l’avantguarda artística valenciana, el nom de Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994) no ressona en l’imaginari col·lectiu. Els oblits de la història tenen nom de dona, també en el camp artístic. I no són, precisament, oblits.

24/06/2018 - 

VALÈNCIA. Estic cansada de desenterrar dones.

Les trac de la terra, en netege el fang, les dibuixe i penge els seus retrats a la paret de despertadores que tinc a casa (el terme despertadores és de l’escriptora americana  Kate Bolick, qui el fa servir en el seu llibre Solterona (Malpaso, 2016)). 

Totes elles tenen la mirada dura i exhausta. Totes van defensar les seues idees amb la mateixa heroïcitat amb què ho van fer els seus contemporanis hòmens (amb més, diria, perquè les dones ho tenim tot més cru). Totes van ser valorades i premiades en vida i algunes van poder viure del seu treball artístic. Lamente que cap dels seus noms haja aparegut en els llibres que posava a la motxilla cada matí abans d’anar a escola. Em sembla injust. M’inquieta pensar que les dones que vaig llegir a l’institut van ser les que van decidir signar amb nom d’home i se’m fa el cor menut quan recorde el llistat de totes les que van decidir acabar amb les seues vides saltant per una finestra o abocant-se a un riu.

Estic cansada del fet que la meua experiència intel·lectual i part de l’emocional partisca de l’experiència masculina:

Rodin (¿i Camille Claudel?), Paul Auster (¿i Siri Hustvedt?), Ted Hughes (era Sylvia Plath, qui feia les còpies dels seus textos per a enviar-los a mitjans i editorials, veritat? Per què Sylvia Plath no invertia el seu temps en copiar els propis? ), Jackson Pollock (he hagut de googlejar el nom de Lee Krasner per tal d’assegurar-me que l’escrivia correctament), Josep Renau (a algun valencià o valenciana li sona el nom de Manuela Ballester?). Hòmens i dones enormes viuen un desequilibri atroç en el moment de crear, de viure del seu treball, d’influir en la posteritat. Una goma blanca i tova acarona el paper i esborra les dones, i ací no ha passat res; com afirma l’anglesa Mary Beard, els mecanismes que silencien les dones, que es neguen a prendre-se-les seriosament i que les aïllen en els centres de poder estan profundament intricats a la cultura occidental.

Manuela Ballester era valenciana. Jo també.

Va il·lustrar llibres. Jo també.

Va estudiar pintura, dibuix i gravat a Sant Carles. Jo també.

Tenia el taller al barri del Carme de València. Jo també, setanta anys més tard.

Va ser feminista. Jo sóc feminista com ho va ser ella.

Sóc tot això que m’unix a ella però va ser ahir quan vaig saber que Manuela Ballester havia existit. Acabe d’assabentar-me, als meus 37 anys, que a València va viure algú que als meus 18 hauria estat un excel·lent referent com a pintora, com a activista i com a dona. Segurament, d’haver-ho sabut, hauria estalviat en desenganys i disgusts, segurament hauria deixat de banda molt abans el paper d’ingènua que se m’havia assignat i hauria començat a qüestionar-me i a qüestionar i desconfiar del meu entorn molt abans de quan ho vaig fer. Però ningú em va parlar d’ella i el seu nom no estava escrit enlloc. “Ah, clar, Manuela Ballester va ser la dona de Josep Renau. Ah, sí, van tindre cinc fills. Ah, va ser ella qui es va encarregar de criar-los. Ah, per això”. En part.

 © Paula Bonet

Manuela Ballester va nàixer a València l’any 1908. Va participar en la creació de la Unió d’Escriptors i Artistes Revolucionaris i va ser gràcies a ella que moltes dones valencianes van prendre consciència de la necessitat de l’activisme i del feminisme. Va ser una agitadora. Durant la guerra va dirigir la revista femenina i antifeixista Pasionaria, va formar part de l’avantguarda pictòrica valenciana dels anys 30, es va exiliar a Mèxic on va seguir treballant en els seus dibuixos (i on va ajudar a Renau en la creació dels cartells de cinema pels quals el valencià és tan conegut), va viure els últims anys de la seua vida a Berlín i mai no va tornar a residir a València. Internet em dóna tota eixa informació, però quan intente conéixer la seua obra m’és molt complicat contemplar-la. M’assabente d’un parell d’èxits (un premi de cobertes d’una editorial madrilenya, un altre del Ministeri de Defensa Nacional), però quan comence a parlar d’ella únicament dos o tres persones la coneixen, de les quals una m’explica que el seu treball va ser mediocre, que apuntava maneres quan era estudiant però que la seua carrera no es va desenvolupar com hauria per tal que ara puguem estar lloant una obra sòlida. I és que Manuela Ballester no va ser Lavinia Fontana. Manuela Ballester, tres cents anys després d’aquella, no va tindre la sort que Josep Renau deixara el treball per a ocupar-se de la casa i dels cinc fills que Ballester havia parit (onze en el cas de Fontana), no la recordarem com una gran pintora pionera en algun assoliment artístic o en la conciliació perquè va ser ella qui es va encarregar de la criança de la seua prole i va deixar de pintar, de dibuixar i de gravar. 

La poca obra que es conserva de Ballester està dispersa i descatalogada. Em pregunte què hauria passat si ens haguera deixat un llegat dens, dur, saborós, al qual clavar-li les dents i els ulls. Manuela Ballester va viure en un moment en què ja no era estrany que una dona signara la seua obra (la pintora Sofonisba Anguissola, per exemple, no va poder fer-ho), però tot el que el context li exigia per pertànyer a un gènere i no a l’altre no li va permetre pintar com segurament hauria volgut.

Com els de Sofonisba Anguissola o Hildegarda de Bingen, tampoc el seu nom sona en l’imaginari col·lectiu. 

Les dones som l’altre, el que es nomena diferent, el personatge que apareix quan ho exigix la trama que protagonitza un home. 

A les dones se’ns demana que callem i, des de l’antiguitat, si no ho fem, se’ns talla la llengua o se’ns transforma en vaques que mugixen.

Les dones som les mudes de la història de la humanitat. 

Paula Bonet (Vila-real, 1980) és artista, dibuixant, il·lustradora i gravadora. És autora dels textos i les imatges de Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (Lunwerg, 2014), 813 (La Galera, 2015) i La Sed (Lunwerg, 2016). Entre altres llibres, ha il·lustrat el Tirant lo Blanch versionat per Josep Vicent Miralles (Drassana, 2016).

Noticias relacionadas

memòria de llibres i pel·lícules

Una mitologia de cel·luloide i de paper

Por  - 

Duem gravats a foc, de manera més o menys conscient, els noms i els escenaris dels personatges i els llocs apresos en la foscor de les sales de cinema o a la llum de les pàgines dels llibres. Rescatar-los de la memòria és un viatge tenyit de nostàlgia, però també un torrencial homenatge a les ànsies de vida i aventura que pugnen per brotar dins de la nostra ànima

Manel Marí

Manel Marí: un got buit espera l’amic absent

Por  - 

Manel Marí era d’Eivissa i de València, en l’illa nasqué i en els carrers del Cap i Casal descobrí una particular implicació, cap a la maduresa i els sediments que sembraran el futur. Naturalment el de Joana, sa filla i millor llavor, també el d’Eva, nervi i arrel, companya. El de la seua família i d’aquells amb qui compartí complicitats ocasionals, dels qui ens hem hagut d’empassar el glop de buit després del mos amarg. Fou el matí del 31 de gener del 2018 al Clínic de València, massa prompte i a repèl... Què en podrem dir? Havia nascut a Vila el 17 d’agost de 1975

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email