VALÈNCIA. Com t'imagines el paradís? Segurament hi ha una platja, palmeres, molt poca gent al teu voltant, un xiringuito no massa lluny, vas en banyador i xancles, o inclús en pilota picada... beus un mojito o algun altre còctel ensucrat. No plou, no fa vent, no hi ha mosquits, no fa massa calor, la mar està en calma, no s'escolta el soroll dels cotxes i els xiquets no ploren. Estàs en la natura, amb la persona que estimes, o rodejat de mascles o femelles (depenent dels teus gustos sexuals) amb cossos esculpits en marbre de Carrara. No et preocupen els diners perquè en tens de sobra, i dorms en una caseta aïllada, amb vistes a la mar, piscina i fruitals dels quals agafar la fruita directament per a menjar-la de l'arbre.
Esta imatge idíl·lica de l'edén, molt caribenya, és la que molta gent té al cap quan pensa en el paradís. No vols preocupacions, no vols maldecaps, no vols sorolls ni anar amb presses i estrés. Vols estar tranquil, a remulla de tant en tant, sense fred ni calor i amb menjar i beguda sempre a punt per a quan et vinga la fam. Però la vida no és així, i el paradís terrenal no existix com a tal.
Això sí, hi ha llocs paradisíacs al carib, a Islàndia, a les Balears i inclús a la Comunitat. Llocs fabulosos amb encant, caletes perdudes, paradetes de platja amb caipirinyes a bon preu i dies de temperatura ideal. Però és cert que la majoria del territori mundial no és verge, no és idíl·lic i molt menys està lliure de mosquits i de preocupacions. Així que a l'hora d'imaginar-nos un paradís molt més accessible, els valencians no volem tanta cosa.
Segurament la majoria dels habitants normals de la Comunitat durant l'adolescència han somiat ser rics, tindre una parella de revista, viure en una mansió i alternar amb les estrelles de la televisió. Però tots eixos somiadors quan passen dels 30 o dels 40 firmarien no tindre problemes econòmics, viure en una casa ampla i tindre una caseta, xalet o apartament on anar els caps de setmana a menjar-se una paella amb una família sana i unida.
El paradís dels valencians per tant dista molt del que ens venen a Hollywood quan de sobte algú es fa milionari. El nostre paradís té molt més a vore amb poder ajuntar-te amb els amics els caps de setmana a torrar carn o peix, a cuinar paelles i fideuaes, a raonar sobre el València o el Llevant i a poder respirar tranquil. I no només respirar aire fresc, respirar també sense haver de mirar el compte corrent a final de mes, i sense estar patint per la contaminació, el terrorisme, el futur dels teus fills o la malaltia d'algun amic o familiar.
En el fons som gent senzilla, si el xalet té piscina, millor, però una mànega i quatre poalaes d'aigua també ens fan paper. Si el nostre refugi està a menys de mitja hora de la nostra residència habitual, millor, però tampoc ens importa conduir una horeta. Si està prop de la mar, perfecte, però també ens agraden les casetes de muntanya on poder encendre el fumeral a l'hivern i torrar unes castanyes. I si hi ha un hortet amb quatre tarongers, una llimera i unes tomaqueres per poder arreplegar sense que ens donen massa feina, aleshores ja seria de categoria. Però precís tampoc és.
El que sí que ha de tindre sí o sí el nostre paradís particular és un torrador. Un lloc on poder fer paelles, torraes i totes les combinacions possibles d'arròs i fideus que es cuinen en una paella de ferro. Això no pot faltar mai. Il'altre requisit és que el lloc que triem per passar els nostres dies de despreocupació estiga rodejat de natura. Pot estar rodejat de pinars, de carrasques, de garrofers o d'oms; enmig de tarongers, de vinyes o d'arrossals; o simplement al costat de la mar i dels arbustos que omplin de vida les muntanyes properes a la costa. El cas és que ha de tindre natura.
El nostre paradís per tant no està fet de taulells de caravista, trencadís ni de formigó. No està rodejat de rodones, d'autopistes, de trens d'alta velocitat ni de ports amb megaiots. Tampoc ens fa falta un aeroport a la porta de casa, camps de golf, ni naus industrials que rodegen la nostra caseta al camp. Preferim tal volta que ens coste un poc més arribar, però estar en una caseta rodejada de vegetació i no de ciment. Però cada vegada tenim més ciutat i menys horta, més asfalt i menys terra, més urbanització i menys natura.
En este sentit sempre he pensat que prou raó tenia el nostre himne regional quan diu això de "els paradisos de les Riberes". Jo sóc de la Ribera i tenim mar, muntanya, la ciutat a prop, fruites daurades pengen dels arbres, una bona temperatura, casetes on fer torraes i platges on buscar tellines. Però cada vegada la platja està més massificada, la muntanya més cremada (com va passar recentment a Carcaixent), l'aigua més contaminada i la terra més cimentada. Potser és el progrés, però si per a progressar hem d'abandonar la terra en favor dels taulells, preferisc el regrés.
Perquè no pot ser progressar haver de beure aigua amb por que estiga contaminada pels nitrats, no pot ser progrés que les muntanyes estiguen calcinades, els rius contaminats i les platges sobreexplotades. No pot ser progrés que les fruites no tinguen sabor, les nostres cases estiguen rodejades de naus industrials i els nostres horts tapats amb plàstic i fumigats amb verí. Si eixe és el progrés, tal volta hauríem de baixar d'eixe tren i deixar que altres progressen. Perquè en el futur el que tindrà valor no és el color gris ciment sinó el verd d'una fulla, i em sembla que fem molt per a protegir els interessos dels grisos, i deixem de banda les necessitats del verd.
Potser tenim el paradís a casa, potser no un paradís caribeny, però si un paradís accessible que firmaríem la gran majoria. I en compte d'anar a buscar-lo, de defensar-lo, de reclamar-lo... li girem l'esquena i permetem que arbre a arbre desaparega. Després vénen els plors, les lamentacions i les acusacions, però mentre l'excusa del progrés ens obligue a canviar verd per gris, els nostres paradisos naturals no faran més que convertir-se en els paradisos artificials dels quals parlava Baudelaire.
