El descafeïnat ‘winter of discontent’

Pensava que era un clixé, però no. Als anglesos els encanta parlar de l’oratge. Comenten els canvis climatològics constantment. I diuen que l’hivern està sent especialment fred. No sé si tan gelat i gris com el de 1978, the winter of discontent, però l’ambient comença a semblar-se. Aquell hivern el Regne Unit visqué una acció sindical massiva, amb vagues que paralitzaren el país. Una inflació desorbitada, salaris que no omplien la cistella i temperatures molt dures en foren el detonant. Hui mire un calendari de vagues: en tindrem quaranta-tres només en febrer.

La protesta es cova des de finals del 2022, quan m’adoní que els ous que m’agraden (eixos luxes que em permet per a compensar la falta de sol i de caliu familiar) costaven 6 lliures. Ara ni això, que hi ha grip aviar i no se’n troben. La gent ara comença a sospitar que l’excusa de la Covid-19, que li funcionà més o menys a Johnson durant l 2021, era simplement això, una excusa, i que hi havia altres raons per a la crisi del cost de vida, molt abans que començara en el continent. Fa quaranta anys les vagues eren contra un executiu laborista que intentava frenar la inflació amb mesures com no pujar el salari als treballadors públics. Ara són contra les polítiques del conservador Sunak sobre una població castigada pel Brèxit i l’economia global. Del primer hivern calamitós sorgí una Thatcher totpoderosa que feu ús de la mà de ferro contra l’acció sindical. Sunak ja ha avisat que respondrà limitant el dret de vaga.

Les vagues t’afecten si et poses malalt i necessites metge, infermer o ambulància; si vols agafar transport públic, eixir o entrar al país; si has de matricular el cotxe; si vas a la universitat, o a l’escola; si necessites fer qualsevol gestió amb l’administració o la justícia; si envies o reps qualsevol cosa per correu, etc. En un dels intents per camuflar-me amb la cultura autòctona, em vaig sumar a la febra d’enviar postals nadalenques… que tardaren dos mesos en arribar. Què estaria passant en Espanya? En Anglaterra hem tingut tres primers ministres i zero eleccions i contenidors cremats en dotze mesos.

Evidentment, els vaguistes no són el problema. Però la qüestió és: com poden tindre els anglesos esta melsa? Amb el mateix to que comenten l’oratge, es lamenten de la situació. Em costa traspassar eixa capa de correcció política i contenció emocional. M’arriben vídeos i mems, fent broma de la desfeta. Com és possible que la situació siga tan transversal i que afecte a tots i tots els dies, però alhora no es perceba un clam col·lectiu? Què li ha passat al país on nasqué el moviment obrer en el segle XIX, que visqué l’hivern del descontentament i les vagues dels miners de la Thatcher al ritme dels Sex Pistols?

No seria just dir que el poble anglés està adormit. El calendari vaguístic demostra que no, però sorprén el poc impacte polític de les vagues. Igual és una qüestió de temps. La Thatcher aplegà al poder en primavera. Serà cosa de l’hivern?

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt, i ha publicat el llibre Ventres sota custòdia Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat (2022).

@mbonillo1