X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ZEROS I UNS

El món digital i les dimensions de la cultura

20/10/2019 - 

VALÈNCIA. L’impacte anatòmic que sobre el cervell de l’espècie humana està provocant l’ús de les noves tecnologies compta ja amb una notable bibliografia, que posa l’alerta no només en els canvis notoris en la sociabilitat, el control social o la percepció de la realitat, sinó també en la grandària de la memòria, que d’una memòria personal i col·lectiva està passant a ser cada vegada més una memòria externa, de magatzem.

Eixa reflexió no és contrària a l’avanç tècnic, ni a la tecnologia, ni conforma una vindicació del món analògic, de consideració superior al món digital, que permetera abanderar un legítim i conservador moviment de renúncia al paradigma digital i la seua substitució per pautes de recuperació de la convivència i dels models culturals i polítics del segle XX. La lectura crítica del món digital no es pot interpretar com una recurrent manifestació de la querella entre ancians i moderns, l’alerta conservadora dels majors respecte dels costums que no es comprenen i que pretenen que qualsevol passat va ser millor.

No és tampoc una discussió interessada, ni una derrotada aposta sobre els formats mitjançant els quals es trasllada la lectura o la transmissió del coneixement, ja que la digitalització de la cultura, dels arxius i de l’art i la substitució del cànon escrit pel cànon de la imatge formen part irrenunciable de la massiva disposició de recursos posats a l’abast universal, en un exercici de democratització que permet que hui en dia qualsevol persona, sense cap biblioteca pairal, puga accedir a la major part del coneixement i la història cultural sense excessives dificultats. Hugo, Balzac, Blasco, Azorín, Perucho, Fuster, Casp o Llorente. Pareix paradoxal haver de recordar que el fet que tot ho tingam a tocar un clic no assegura el pas posterior, ni indica un escenari de major qualitat o reflexió.

Molts recursos, pocs resultats

La cultura del clic, que mesura la influència o la qualitat cultural en el nombre de visites, reclama una velocitat en els resultats incompatible amb la lectura real d’una cultura que esdevé així un fenomen que s’ha d’exhibir, retransmetre i acreditar sense pausa. Una cultura que respon al paradigma del llibre passejat sense lectura, del vot electoral que es confon amb l’emissió d’un tuit o de la gastronomia compartida coram populo, els paranys en què ens hem endinsat nosaltres mateixos en confondre la modernitat com a manifestació de la reflexió amb la pretensió que ser una cultura normal, capaç de ser preservada, suposava, sense més, l’ús d’aparells electrònics, i en considerar, per tant, que la cultura és un objecte de decoració digital, bibelot i moloch horridus al qual oferir com a víctima de sacrifici el nostre temps, els matisos de la reflexió i l’autèntica cultura real, que sempre va ser en el passat una cultura de decantació lenta, pausada, assentada en lectures verídiques i experiències estètiques viscudes i sentides.

Almenys hauríem de considerar com i de quina manera ens podem explicar les raons per les quals, per bé que les biblioteques digitals proporcionen una immensa disposició de recursos lectors que s’haurien de traduir en un creixement exponencial del coneixement i la reflexió serena sobre el passat, se salden, per contra, índexs de lectura cada vegada més miserables i es consagren el pensament autoproclamat, la ficció, l’oci de laboratori i l’aparença cultural com a recurs substitutiu de la ficció creativa autèntica que ens ajude a explicar-nos el passat i puga transformar la convivència. Tant de material al nostre abast, tanta hemeroteca, tantes imatges i tants camins oberts potser exigirien uns resultats a l’altura de la capacitat dispositiva dels recursos.

El tamany importa

Introduïm també la consideració oblidada del cànon i la jerarquia de la qualitat, preterida per una falsa democratització que derrota la cultura, ubicant-la en un espai sense juí crític en la mesura que el món digital pretén fer creure i consolida la percepció que tot és vàlid i apreciable, i a més a més sense necessitat de dimensions considerables, poques paraules i caràcters, en la mesura que a la creació cultural, per culpa de la tirania dels límits i de l’atenció, se li detrau l’esforç. El consens bàsic que la història de la cultura analògica havia edificat, concordat amb un precís enteniment de la necessitat de la pausa, l’esforç i la necessitat de contrastar, esclata en el món digital en exigir una velocitat, una facilitat, un tot s’hi val i unes dimensions d’extensió menor.

Explanada d'Alacant © YaGeek

Però el tamany importa, i el lloc de facturació de la creació cultural també. I de sobte la ficció necessita, per a ser visible, novel·les i contes que han de competir en temps, extensió i maneres de consumir la cultura amb una ficció imposada, creada ad hoc en laboratoris creatius de les grans plataformes de continguts, que consoliden el gust estètic de la modernitat cultural en forma de franquícia, de la mateixa manera que triomfa la gastronomia de fórmula fàcil i intercanviable, ràpida i de consum universal. L’exemple de la sèrie Game of Thrones és prou revelador que la ficció ha esdevingut manufactura audiovisual d’impacte universal, producte d’entreteniment legítim, però incapaç de dir i reflexionar sobre la realitat des d’una perspectiva concreta, amb una mirada pròpia i personal.

La memòria literària

El lector em perdonarà la detenció en la qüestió de la novel·la, d’enorme importància en el nostre passat cultural per a dir i explicar la realitat. La novel·la contemporània de la segona mitat del segle XIX i la primera del XX es convertí en un instrument de descripció, accés i explicació de la realitat. La Comuna, les Guerres Carlines o els Episodis Nacionals són esdeveniments històrics que comptaren amb una literatura comprensiva de l’esdeveniment. Eren, també, en la mesura que s’havien escrit i llegit. La memòria del que havia passat o la visió del present requerien de l’instrument comprensiu de la literatura. No hi havia visió de la pobresa sense Dickens, ni de la misèria sense Germinal, ni de la pena de mort sense Hugo, ni del conflicte de l’individu sense Dostoievski. Els grans conflictes cívics de la primera mitat del segle XX no s’entenen tampoc sense el debat entre Albert Camus i Jean Paul Sartre o sense la mirada de Philip Roth i Paul Auster.

L’accés a la cultura, la sensibilitat artística i el compromís polític s’adquirien mitjançant el fulletó de diari, al mateix temps que la comprensió de la realitat era deutora en algun sentit d’eixe trànsit que naixia de l’esforç, la sensibilitat conquerida i el juí acreditat sobre la qualitat literària. El món de l’Horta i el mercat, i el de la ciutat de València en general, era la València de les novel·les de Blasco Ibáñez, com el París de Hausmann era Zola i Balzac, i de la mateixa manera que la ciutat de València dels anys 60 pot ser encara recuperada gràcies al Llibre de meravelles (1971) d’Estellés o El desig dels dies (1981) de Joan Francesc Mira. El món era dit i imaginat a través i gràcies al filtre pacient, educat i culte de la literatura, de tal manera que la memòria era també memòria no només viscuda, sinó imaginada.

La derrota digital

Resulta incomprensible, i no és el comentari d’un patriota literari, que el coneixement sobre les peripècies d’Hivèrnia o de qualsevol altra saga a l’ús formen part de la cultura comuna adolescent, mentres que Tirant lo Blanch (1490) o El laberinto mágico (1943-1968) de Max Aub, ni que siga en forma de sèrie, no estiguen consagrades com la nostra manera de dir i explicar-nos la realitat. L’excusa ja no pot ser la reedició d’una oració fúnebre sobre la manca d’accés a la cultura, als textos o a una impossible condemna o ineptitud territorial per a la ficció, sinó la conseqüència de l’acceptació d’una derrota digital. Menys atenció, menys esforç i menys cultura.

Llibres més escarransits i una renúncia a la mirada i la memòria pròpies. No és que el país siga una ficció, és que sense la ficció que naix dels fets no pot construir-se una cultura de dimensions acceptables, capaç de ser apreciada i no únicament consumida. El món digital, que ens fa creure en l’apertura global i obri infinites portes i finestres al coneixement, se salda en més globalitat interessada. Una cultura de dimensions imposades en els polígons i parcs empresarials de la ficció de les plataformes de pagament.

© Negative Space

Dir-nos i reflexionar-nos

Fa vora mig segle Alan Yates pogué constatar, en el títol del seu estudi Una generació sense novel·la? (1975), el dèficit literari novel·lesc que en el cas valencià, amb una literatura estantissa, poètica i sense personatges, impedia explicar la realitat, consolidar la memòria i accedir a la cultura amb una determinada jerarquia de qualitat, homologable a allò que s’estava escrivint al mateix temps en altres països europeus. Era indiferent l’etapa i, com quan Baudelaire i Guillaume Apollinaire publicaven Les fleurs du mal o Alcools, la literatura valenciana continuava sent exactament la mateixa de flors i violes, reconfortada en el juí misericordiós de les paraules pel fet de ser escrites en la llengua que reclamava l’afecte.

Ara tampoc és possible pensar que hem sincronitzat per fi els rellotges del temps de la cultura. La València i el país del segle XXI reclamen ser dits, imaginats i reflexionats des de la recuperació de les dimensions exactes i pròpies, d’una cultura, com deia Paul Ricoeur, que esguarde l’univers des d’una mirada pròpia. La realitat vista des d’un lloc concret, nostre, que ens diga i explique. Les Grans Vies de València o l’Esplanada d’Alacant. No la ficció de laboratori que imposa la metròpoli.

Noticias relacionadas

'q' de Luther Blisset

Sense nom

Por  - 

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email