El Mur: Franco i la seua herència, 44 anys després

VALÈNCIA. Reprenim en este segon capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” un tema que recentment ha tornat a l’actualitat, gràcies a que per fí, molts anys després d’aprovar-se la llei de memòria històrica, les restes de Franco ja no descansen al mausoleu del monestir del Valle de los Caídos. Estan ara en una tomba privada, familiar, al xicotet cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Tot i que es pensava que ara este nou lloc podria convertir-se en espai de peregrinació per als fascistes, els admiradors incondicionals que encara li queden al dictador, el ben cert és que el 44 aniversari de la seua mort, el 20N, ha passat desapercebut per a la gran majoria d’espanyols, sense pena ni glòria. Franco, el personatge i la màquina de repressió que va muntar en Espanya durant 40 anys, que queda d’ells, els franquistes, el seu ressorgiment, el fenomen global de la revitalització de l’extrema dreta... de tot això, i moltes més coses, parlarem en este capítol 2, d’El Mur” que du per títol: “Franco i la seua herència”.

En 1975, un Franco agonizant i tremolós guaitava la multitud, francament impressionant, des del balcó de la plaça d’Orient a Madrid. Un Franco debilitat i amb un peu en la tomba, però també, no hi ha que oblidar-lo, un dictador que moriria matant, que acabava de signar les seues últimes sentències de mort, sense importar-li ni l’oposició explícita del Vaticà.

Avancem ara, 44 anys.

Sense dubte, Les coses han canviat, i tant... Este últim ambient, i les imatges que acompanyen el nostre podcast, el gravarem l’equip del programa durant l’exhumació del dictador, i el seu trasllat amb helicòpter, al cementeri de Mingorrubio en El Pardo durant la tardor de 2019. Tant en este cementeri, com a la porta del Valle de los Caídos, es concentraren un grup d’incondicionals per a retre homenatge al Generalísimo y caudillo de España.

Entre los digamos, centenares, no más, de franquistas presentes para dar el último adiós a Franco, destaca un hombre mayor, vestido de paisano, pero que porta en la cabeza con orgullo una boina verde del grupo de operaciones especiales. Lorenzo Fernández afirma que es coronel retirado del ejército español.

Otra voz que destaca es la de Pilar Gutiérrez, toda una autoridad dentro de este reducido círculo activista de franquistas. Líder del denominado Movimiento por España, con presencia activa en redes sociales.

Pilar se reivindica como hija de un ministro (eso sí, poco relevante) franquista. Y en sus respuestas combina perfectamente los insultos, las mentiras, y la reivindicación de Mussolini y Hitler como estadistas que contuvieron junto a Franco el peligro rojo de los comunistas.

Nada más que añadir. La repercusión de esta largamente esperada exhumación, producida poco antes de las elecciones Generales fue muy destacable, y las reacciones políticas se sucedieron: Hablan Sánchez, Iglesias, Arrimadas y Álvarez de Toledo.

I Tornem a Mingorrubio, on l’esperpent segueix, amb este grup ultracristià que ressa el rosari.

Sentada a la porta de sa casa, trobem a Araceli Maestre, vídua d’un guardia de Franco i que porta més de 60 anys vivint en este lloc enmig de la serra i a pocs minuts de Madrid. De fet, els primers ocupants de la urbanització foren tots escoltes del dictador, en esta zona del Pardo envoltada de quartells. La seua preocupació ara és que el nou veí del cementeri, puga acabar amb la tranquilitat del barri.

Una veu autoritzada per a parlar del futur del mausoleu és sense dubte, el profesor Nicolás Sánchez Albornoz. Quan era estudiant universitari, fou detingut per fer una pintada i enviat a fer treballs forçats al valle de los caídos, on va estar fins que va aconseguir escapar-se a França.

Just al dia següent de l’exhumació, és últim divendres de mes, i hi ha habitual concentració de familiars de víctimes a la plaça de la mare de deu de València. És un bon lloc per a buscar reaccions al trasllat amb Aurora Máñez, Daniel Galán i Pepica Celda.

Así acababa la guerra, así comenzaba la represión de la paz. Era la primavera de 1939. Valencia, además, fue de las últimas plazas en caer en manos de los golpistas: los últimos refugiados abandonaron la península por el Puerto de Alicante huyendo de la barbarie que se esperaba que aplicaran los vencedores. En el podcast, oímos un discurso radiofónico del General Queipo de Llano, responsable del fusilamiento en Sevilla de 50 mil personas durante el levantamiento fascista, cuyo cadáver por cierto aún reposa en la basílica de la Macarena.

España estaba destrozada, convertida en un solar después de tres cruentos años de guerra, y Franco encabezó la victoria como uno más del trío de dictadores fascistas que imperaban en Europa. Hablamos de ello con Vicente Sánchez Biosca, Catedrático de comunicación en la Universitat de València.

Franco intentaba hablar inglés en una grabación para la BBC que escuchamos en el podcast. Fueron los primeros años en los que parecía que España sólo se había avanzado a un destino inexorable en todo el continente por el que avanzaban sin control primero, contenidas después, las tropas nazis del Fuhrer y del Duce.

Los vaivenes de la política internacional en la convulsa Europa, se hacían sentir en el ritmo de fusilamientos en el paraje del Terrer en Paterna.

L’autarquia va deixar pas al desarrollisme. I el règim va escomençar a reivindicar els vint-i cinc anys de pau. Era cert: Franco va instaurar la Pau dels cementeris.

El NODO va convertir-se en órgan de propaganda audiovisual de la dictadura, d’obligat vissionat en cada sessió de cine, arribant, en una època en la que la televisió encara no s’havia implantat, al més oblidat racó del país.

Franco va morir al seu llit, la democracia va arribar, amb ella la llei d’amnistia de 1977, i la reivindicació dels caiguts es va quedar com una asignatura pendent al nostre país.

Juan Carlos Colomer es profesor de didàctica de la història i membre de l’aula de memòria democràtica de la Universitat de València. És conscient que la Institució no sempre va jugar un paper exemplar en esta història.

Pero, més enllà del deure de fer justicia amb unes víctimes que ja estaven quasi oblidades, ara un nou factor entra en joc en el tauler de la memòria: la pujada dels nous partits populistes d’extrema dreta, com Vox a Espanya.

L’atac a la memoria ha arribat més enllà, entrant directament en la desqualificació i l’insult. Ortega Smith, secretari general de Vox.

Quasi arribem al final del capítol segon, amb la nostra secció fixa que apareixerà sempre en este podcast, que anomenem “El calaix dels testimonis encadenats”, on sentirem les històries dels represaliats, dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són històries contades a casa, en veu baixa, per si algú de fora ho sentia i denunciava, i que es conserven gràcies als familiars. Ara és temps de sentirles en veu alta. Recuperem hui les històries de tres afusellats a Paterna, en la veu de les seues netes: María Navarro, de Meliana, Amparo Belmonte, també de Meliana, i Marlen Gomar, de la Pobla llarga.

El Mur

El Mur és un serial radiofònic multimèdia sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. En este capítol segon, “Franco i la seua herència” ha col·laborat també el periodista Eduardo Torres. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir si ens sents per les plataformes habituals de podcast. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.