GRUPO PLAZA

Capítol 6

El Mur: La memoria, en femení I

27/04/2020 - 

VALÈNCIA. En este sext capítol del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' parlarem de dones. Oblidades, també clar, però pot ser un poc més que els homes. Lluitaren per la república amb força, en una època en la que les reivindicacions feministes començaren a formar part de l’agenda política. Fou un temps de somnis, en vore les primeres dones que per fi aconseguien accedir a la política, que es convertien en líders de l’esquerra, que començaven a manar a homes des dels càrrecs institucionals, que estudiaven en les universitats, que es plantejaven un paper protagonista en la societat que les havia tocat viure. La victòria dels nacionals va soterrar de colp tot eixe feminisme incipient, i va provocar una tremenda repressió també per a elles, el que ens deixa un bon grapat d’heroïnes que mereixen ser recordades. El franquisme va ser, també, l’assumpció per part de les dones d’un paper secundari, domèstic, sumís a l’home. El model a imitar era el de l’esposa i mare sacrificada, consagrada a la família i que prenia cura dels fills. El que marcava de forma obligatòria la secció femenina de la Falange, i que empentava a les dones a no treballar, a no estudiar, i sobretot, callar. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 6 que du per títol: “La memòria en femení”.

“Un violador en tu camino” es una performance de protesta, que creó un colectivo feminista en Chile, para manifestarse por los derechos de las mujeres, dentro de la oleada de quejas generalizadas que se han producido últimamente en el país andino. En tan solo unos meses, esta canción coreografiada se ha viralizado y su alcance ha sido mundial, convirtiéndose en todo un himno que quiere reivindicar todo lo mucho que aún falta en el mundo, para lograr la igualdad real. Pero ahora hagamos un viaje en el tiempo: Madrid, primavera de 1931, con una segunda república recién inaugurada.

El video corresponde al acto de nombramiento de Victoria Kent, la primera mujer abogada de España, del Partido Republicano de Manuel Azaña, como directora general de Instituciones penitenciarias. Todo un avance para la España de la época.

Victoria fue una de las tres mujeres diputadas en ese primer parlamento de la República: sus compañeras fueron Clara Campoamor y Margarita Nelken. Pocos meses después, el sufragio universal femenino fue aprobado y las mujeres mayores de 23 años votaron por primera vez en la historia de España en 1933. Pero si la república ya significó un avance en la incorporación de la mujer a la esfera pública, al llegar la guerra civil y la consiguiente situación de emergencia, la liberación de la mujer en la zona republicana alcanzó aún mayores cotas. Vicenta Verdugo es profesora de universidad, y especialista en historia del feminismo.

En el final de la república, las mujeres, durante la república van a tener un gran protagonismo por dos grandes asociaciones que van a vehiculizar las reivindicaciones respecto a temas laborales, derechos y etcétera. Como la Agrupación de mujeres antifascistas, y la Agrupación de mujeres libres. Dentro de la primera, se extiende por toda la geografía, es de diversas culturas políticas comunistas, socialistas, anarquistas. Pero las que mandaban eran las comunistas. 

Luis Vidal es fotógrafo, último representante de momento de una saga vinculada a la fotografía desde nada menos que el siglo XIX, pràcticamente desde su nacimiento. Él y su padre administran y difunden un impresionante archivo familiar con cientos de miles de imágenes de todas las épocas, y que reflejan fielmente la historia de Valencia y como cambió el papel de la mujer en esos años.

Tot eixe incipient protagonisme de les dones es converteix en culpa, i en acusacions de col·laboracionisme i recolzament a la rebel·lió. L’haver treballat pel manteniment de l’ordre democràtic, fou motiu suficient per als càstics brutals, per a les penes de mort i a 40 anys de presó.

Però la repressió a les dones va anar més enllà de les condemnes a les membres destacades, a les que havien alçat la veu. I va afectar a la meitat de la població, la meitat femenina. Tot el que s’havia avançat als anys de la república, es va perdre de colp i repent. I començaren les guies per a aconseguir contentar a l’home i ser una bona mare. Deien en el No-Do de 1953:

“Las afiliades a la sección femenina ponen en pràctica las enseñanzas de Jose Antonio.... estas muchachas han devuelto a españa el goce de la artesania... todo un autentico símbolo de paz y de progresso”.

A imitación de la conocida como “Liga de muchachas alemanas”, rama de las Juventudes Hitlerianas, no querían ni muñecas burguesas, ni señoritas lánguidas, sino cuerpos y mentes sanos. Pilar Primo de Rivera, hermana de José Antonio e hija del dictador, fundó y dirigió con mano de hierro durante muchísimos años la llamada Sección Femenina de la Falange. Inmediatamente después de la guerra, se convirtió en un inmenso aparato represor, de afiliación obligatoria, además: todas las mujeres de 17 a 35 años tenían que realizar el Servicio Social, si querían estudiar, trabajar, obtener un pasaporte, o un carnet de conducir. Según el ideario falangista y del Movimiento Nacional, las mujeres tenían que adoptar un papel secundario, apartadas de la escena pública, recluidas en el espacio doméstico. Ya lo dijo Pilar Primo: “La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la patria, es el hogar. La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular, o disimular, no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. La Sección Femenina tiene que realizar "una labor callada, continua, que no nos traerá más compensación que el pensar cómo gracias a la Falange las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras".

Estos ángeles del hogar, con camisa azul y boina roja, controladas por la Iglesia católica, apostólica y romana, propugnaron el modelo de mujer dependiente, consagrada a dar hijos a la patria y a agradar al marido. En definitiva, ser buena madre y esposa y quedar relegada de la vida pública, donde el protagonismo era exclusivamente masculino. Y durante 37 años, lo que duró en antena el programa, el modelo de mujer lo representó desde las ondas de radio “El consultorio de Elena Francis”.

Hoy sabemos que el personaje en realidad no existía, que las respuestas a las cartas de las oyentes las escribía un equipo de guionistas. Recordamos ahora una de esas contestaciones radiadas, la que dio a una mujer, que sospechaba que su marido era homosexual.

El ben cert és que al mur de Paterna, s’afusellaren 19 dones. Cap d’ella per delictes de sang. És cert, la proporció fou mínima respecte al total, recordem, de 2.238. Però això no vol dir que les dones no patiren la repressió.

Les dones valencianes que mereixen ser recordades són moltes: Julia Martín de la Fuente, detinguda en dos ocasions, la segona va estar 17 anys a la presó: Ángeles Malonda, la farmacèutica de Gandia, socialista i empresonada a València, o Rosa Estruch Espinós, alcaldessa de Villalonga, torturada tan brutalment que això li va provocar que es quedara immobilitzada tota la seua vida: quan la tornaren a detindre, la duren a juí al llit. També la libertària María Pérez de la Cruz, la Jabalina, afusellada a Paterna. Entre elles destaca Pilar Soler, filla natural no reconeguda del periodista Félix Azzatti. Comunista, fou la presidenta de l’Agrupació de dones antifascistes. Una trajectòria pública suficient per a tindre efectes en quant les tropes nacionals xafaren València. De seguida fou detinguda i ingressada a la Presó de dones, on va donar a llum a la seua filla. Però tot i les dificultats, Pilar va aconseguir eixir i refer-se, per a seguir lluitant.

La periodista Emilia Bolinches, va publicar una biografia de Pilar Soler, basada en moltíssimes hores de confidències de tota una supervivent, d’un autèntic personatge de novel·la.

Pilar va tindre una llarga i fecunda vida (va morir als 92 anys) i això li va permetre sobreviure al dictador. Fou de les afortunades que va poder tornar a Espanya i viure per a contar-lo, a tot aquell que volia escoltar la seua apassionant història de lluitadora per la llibertat.

I una altra dona que no volem que s’oblide el seu nom: Consuelo Barber. També de la Agrupació de dones Antifascistes, empresaria teatral, activista del feminisme, organitzadora de cooperatives de treball de dones durant la guerra. Per a mí, és molt especial, ja que és família: tia iaia meua, per a ser més exactes: la seua història es va contar a ma casa per ma mare, en veu baixa, durant décades, i es va convertir en tota una heroïna per a mí i els meus. En acabar la guerra, va compartir fugida amb Pilar, i amb ella i sa mare van intentar pujar en l’últim vaixell al port d’Alacant, l’Stanbrook, sense èxit: totes foren dutes al camp de concentració de Los Almendros. Llegint els estropeats documents del seu gruixut expedient carcelari ara públic, es pot seguir el procediment, habitual i comú, desafortunadament, per a tants represaliats.

Después vendria el Consejo de Guerra, la condena a 30 años por el delito de adhesión a la rebelión, el ingreso en prisión, las enfermedades. La historiadora Vicenta Verdugo, explica que “Consuelo Barber tenía que ser de bandera, carácter fuerte, guasona, que le gustaba imitar, y que consiguió dentro de la prisión a todo un grupo de presas. Tenía mucha relación con angela sanpere y con julia martín de la fuente. Te la vas encontrando en muchas fotografías de la época, y es detenida junto a Pilar soler y su madre, y mientras que a estas las condenan a 15 años, a ella la condenan a 30. Ellos piensan que dirige mujeres antifascistas, seguramente era más conocida, por su forma de ser, tenía mucha influencia a nivel público, y seguramente por eso la condenan a más tiempo de prisión”.

Tant de temps, que no va eixir fins que li quedava molt poc de vida. Va morir a casa, envoltada de la seua família, l’home, Leandro Olano, germà del meu iaio, i tres filles, les meues ties Consuelo, Quina i Vicenta.

Ara, la presó de dones al passeig de la Petxina de València, a la vora del vell llit del Túria on ella i moltes altres passaren tantes penalitats, és un col·legi, el 9 d’octubre, ple de xiquets i alegria. En cap lloc es recorda el seu passat, i ara un grup de dones que cumpliren penes per motius polítics s’ha organizat per a reclamar que acabe la desmemòria. Parla Lucila Aragó, que estigué presa l’any 75.

El Director General de Memòria de la Generalitat, Iñaki Pérez, reconeix que és una asignatura pendent.

En la nostra secció fixa en 'El Mur', que es diu 'El calaix dels testimonis encadenats', on donem veu a les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. En este sext capítol són Alicia Piquer, Xaro Calabuig i Pepica Celda.

El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 6 d’'El Mur', el dedicat a les grans dones de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest espai web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.

Noticias relacionadas

abajo lo bello

Diego Coleto, el rey de lo feo

Por  - 

El valenciano Diego Coleto estudia el arte de lo feo en _GLY, un proyecto que engloba un podcast a modo estudio y una publicación en la que aúna su investigación sobre un estilo (por lo general despreciado) que ahora está ganando terreno entre las nuevas generaciones

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas