La pinacoteca adquirix per 600.000 euros L'oració en l'hort, obra de l'italià Paolo de San Leocadio, datada pels experts cap a 1490, quan l'artista va passar a viure a Castelló després d'acordar amb el Consell municipal de la vila la elaboració del retaule de l'altar major de Santa Maria
CASTELLÓ. El Museu del Prado ha adquirit per 600.000 euros una valuosa obra pictòrica de Paolo de San Leocadio (Reggio Emilia, 1447 - València, 1519), pintor italià que va desplegar gran part de la seua activitat entre València i Castelló de la Plana, contribuint a introduir el Renaixement en el territori valencià. L'oració en l'hort, que la mateixa pinacoteca qualifica com a "excel·lent" i "d'incomparable qualitat tècnica", és de gran format -161x121,5 cm- i es vincula a través del seu autor ni més ni menys que amb l'església major de Santa Maria de Castelló.
Segons escriu José Gómez Frechina en Seven Centuries of Spanish Art, l'obra “es pot datar, per motius estilístics, cap a 1490, moment en què San Leocadio va signar el contracte per a pintar el retaule major de l'església de Santa Maria a Castelló".
En concret, segons explica Ángel Sánchez Gozalbo en un detallat article publicat en 1977 en el Boletín
de la Sociedad Castellonense de Cultura (pp. 365 i següents), el 16 de gener de 1490 any se signa davant el notari Guillem Egual l'acord entre el Consell municipal de Castelló i l'artista, a qui es definix com el "pus solempne pintor de Spanya".
En 1563, en la seua Crònica de València, el borrianenc Martí de Viciana es referirà al retaule castellonenc com a bell i "el major del Regne", segons recull Vicente Traver Tomás en Antigüedades de Castellón de la Plana, la qual cosa porta a Gómez Frechina a afirmar que "si bé no es tenen més dades, no pot descartar-se que 'L'oració en l'hort' formara part de la predel·la del conjunt", per a la qual calcula unes mesures aproximades de 15 metres d'alt.
Paolo de San Leocadio va arribar a València en 1472, davall la protecció del cardenal Rodrigo de Borja, qui dos dècades després es convertiria en el papa Alexandre VI. A la ciutat del Túria va guanyar fama i va realitzar, entre altres obres, els frescos de la catedral. Així les coses, la negociació per tal que l'italià pintara el retaule de l'església major castellonencano va ser fàcil. Segons explica Sánchez Gozalbo, la virulència de la pesta a València va ser decisiva: "Una circumstància, tan freqüent en aquells segles (...) va afavorir a la vila. L'induiria a allunyar-se de l'assot i decidir-se per signar el contracte i vindre a Castelló. Una rebaixa del cinquanta per cent es va aconseguir i que el famós pintor, amb la seua dona i fills, es traslladara a Castelló a pintar-lo, llogant-li una casa on va morir la seua esposa i on amb el temps va anar emmagatzemant les seues taules recentment acabades".
L'elaboració de l'obra es retardaria en el temps, però no menys que el pagament de la mateixa pel Consell municipal, segons consta en la documentació històrica, que recull múltiples gestions per a l'abonament del deute. En qualsevol cas, es tractava de la peça central del segon temple de Santa Maria, construït en el segle XV després que un incendi i un terratrémol acabaren amb el primer en la centúria.
Però quina era la temàtica del retaule? Tot el que sabem està en una descripció de Jaume Roig, beneficiat del clergat de Santa Maria, en 1691: "Tenia en el centre damunt de la titular (la Mare de Déu de l'Assumpció), la Coronació de La nostra Senyora; als costats, parteix evangeli a dalt, la Presentació en el temple, a baix, les Esponsalles de la Verge. En la part de l'epístola el Naixement, a dalt i davall la Nativitat de Maria". Res s'explica sobre la predel·la.
Però el pas del temps relegaria el retaule de San Leocadio a un paper secundari: a la fi del segle XVIII Antonio Ponz, en el seu Viaje por España, el situa marginat en la sagristia del temple, abans que es perdera el seu rastre per sempre. Tant Viciana com Ponz, no obstant, deixen per escrit les seues lloances a l'obra, segons recull Manuel Sanz de Bremond en un altre article publicat en el Boletín de la SCC, este en 1944.
Per a l'adquisició de l'oli de Paolo de San Leocadio, l'associació American Friends of the Prado Museum ha aportat la mitat del preu total abonat a la barcelonina Galeria Bernat. La taula és considerada "una magnífica peça del Renaixement" per l'historiador de l'art i cronista oficial de la ciutat, Antonio J. Gascó. Segons Ars Magazine, la peça "posseïx fins a tres plans de lectura", i en la mateixa apareixen en primer pla els apòstols Pere, Joan i Santiago adormits mentres Jesús ora enfront del calze; en segon pla la resta d'apòstols reposa entre oliveres; i a la cantonada superior esquerra, al fons, Judes guia a aquells que prendran a Crist.
Cal afegir que l'artista italià va deixar almenys una altra mostra del seu art a la comarca de la Plana: el retaule del Salvador de l'església arxiprestal Sant Jaume de Vila-real. Andrea Ortiz i Manuel Sánchez, de la Universitat de València, expliquen que, després de morir la segona esposa del pintor a Castelló en 1492, este tornaria a contraure matrimoni, esta vegada amb una noble valenciana anomenada Isabel López de Perona, "i seria ella qui l'acompanyaria fins a Vila-real en 1513, sent la fiadora en el contracte signat pel pintor per a l'elaboració del retaule major d'esta localitat".
Són dades que revelen la importància de l'empremta del pintor a l'actual província de Castelló, precisament en la dècada en què els Reis Catòlics prenien Granada i Cristòfor Colom escrivia una pàgina decisiva de la bistòria universal amb l'arribada al Nou Món.