El Observatorio: una supernova per Patraix

VALÈNCIA. El Observatorio és un restaurant (per encaixar-lo en una tipologia, El Observatorio són tantes coses...) del carrer Jeroni Munyós de Patraix, a València. Abans, cada vegada que es parlava d’El Observatorio i de Patraix s’usava Russafa com a antònim. Ara que el fulgor de Russafa decau fruit del culte al calc i el consum ràpid, Patraix i altres barris de la ciutat oferixen bones dosis de força alternativa i complementària.

Jeroni Munyós va ser un astrònom valencià dedicat a observar el pretés buit, obsessionat a trobar els límits del més enllà. En l’any 1572, des de València, va observar la supernova de Cassiopea, el que li va valdre un encàrrec de Felip II: el Libro del nuevo cometa. En la via a la qual dona nom, la família Mendoza li ha cosit el seu particular homenatge: Mendoza sénior regenta el restaurant El Astrónomo; Mendoza júnior –Sergio, el nostre protagonista hui– és el grumet audaç d’El Observatorio. Amb registres diferents, els dos ostenten una veritat ferotge: no necessiten cloquejar que fan barri per a fer-lo. Milloren l’entorn a colp d’ocurrència i honradesa.

Quan en 2017 una vella drogueria de Patraix va sucumbir a la jubilació i la manca de recanvi, Sergio Mendoza, bregat en l’hostaleria de batalla, va vore una oportunitat decent per a clicar tot allò que la seua imaginació havia abordat els anys anteriors. És a dir, un restaurant on s’experimentara amb l’entorn, on no tot estiguera fet, un restaurant que dubtara i provara, que des del seu hortet connectara amb pulsions personals que arriben de l’altre costat del planeta. Un restaurant irònic, que fera bromes en les seus vidrieres, que tinguera un discurs i un posicionament no sempre còmode. Un restaurant que protestara quan tinguera un mal dia. Un restaurant, en fi, a contracorrent, que en lloc de sumar-se a la galopant despersonalització decidira comportar-se (amb els seus vicis i les seues virtuts) com un dels nostres.

El resultat és El Observatorio, un local menut, amb sis taules i alguna recent en el carrer. Només cal una ullada ràpida per a comprovar que la seua decoració no és el resultat d’un altre projecte d’interiorisme buit i boniquet, sinó el fruit de la paleta. Sergio Mendoza –mitat convenciment, mitat necessitat– va decidir que si el projecte per fi era seu, havia de formar part de tot el procés. Durant mesos vam seguir les seues retransmissions tacades de ciment, posant regletes i encaixant peces d’una obra que va comptar amb talents locals com l’artista Lebrel o el ceramista Iñesta. 

I ara tenim una obligació moral: propagar El Observatorio. No tant per a que els vaja bé a ells, sinó per a que ens vaja bé a nosaltres. Com seria València amb establiments autèntics en cada barri, en llocs paradigmàtics? Tampoc és esta una pretensió gastronòmica. És més una consideració social: locals així tenen cura del seu entorn, solidifiquen la terra i eviten que a la primera tempesta tot el substrat es dissolga a l’instant. Sol repetir Mendoza que en el seu projecte la gastronomia és la finalitat última. Un bon pretext: potser és a través de la taula com és més fàcil atraure la comunitat.

Quan la pandèmia va fer diluviar pluja tòxica inundant cada carrer, El Observatorio escrigué: “No té sentit que recomanem a la gent quedar-se a casa i seguir oberts. No volem que vingueu. Ens quedem ara en una situació complicada, com tots. Un projecte com el nostre tarda uns mesos a recuperar-se de tancar uns dies a Pasqua. Ara que començàvem a alçar el cap tenim uns 7.000 euros que ens permetran fer front als pagaments de la resta del mes. Després no sabem què passarà”. Em va semblar una de les millors maneres de mirar als ulls els seus clients i, sense hashtags recurrents i crits d’ànim, dir: això és el que hi ha. Comerços independents al límit, sense més oxigen extra que la respiració a pulmó enmig de la torrentera.

Ah sí, El Observatorio és plaer, amor per la bona taula, infinitat de referències a llocs admirats, una oda a la cuina feta molt a mà. Com si haguérem enviat la nostra iaia a fer una volta al món, cuinant a la seua manera. Perquè una causa de Lima, un llom d’orça, unes mandonguilles tailandeses o un ceviche de port són també menjar casolà. Definitivament El Observatorio ha hackejat el sistema.