VALÈNCIA. El Teatre Principal de València inicia la seua temporada 2022-23 amb les representacions del 5 al 9 d’octubre d’El público, una producció de dansa de l’Institut Valencià de Cultura estrenada en la passada edició del festival Dansa València. Amb aquesta adaptació del clàssic de Lorca, Gustavo Ramírez fa un punt d’inflexió en la seua carrera que el porta a reflexionar sobre l’honestedat en el treball i en l’amor. Els seus intèrprets són: Javier de la Asunción, Seth Buckley, Guiulia Cenni, Diana Huertas Cegarra, Javier Pérez Pérez, Eduard Turull Montells, Itxia Sai Mediavilla, Eduardo Zúñiga, József Forro (cover) i Cristina Reolid (cover).
En aquesta obra, considerada una de les més importants del segle XX, el poeta granadí es va desprendre de totes les seues màscares i va parlar de si mateix com a minoria per la seua condició d’homosexual. Escrita en 1930, l’obra no va ser estrenada fins 56 anys més tard. És una obra surrealista en què es juga amb l’ambigüitat sobre quines parts són al·lucinacions, somnis, desitjos, i quines són fets reals.
El público mostra els desitjos homosexuals reprimits i defensa la llibertat amorosa. El seu és un viatge literari sense èxit, en el qual es mostra l’existència d’un teatre a l’aire, o comercial, enfront d’un altre teatre davall l’arena, en el qual es tracten els temes personals dels quals no se sol parlar perquè incomoden. El coreògraf exposa aquestes situacions i actituds en el seu ball, que és un cant a la llibertat, enfront de la coerció que exerceixen els espectadors tant al teatre com al carrer.
Segons Gustavo Ramírez, cada vegada que tornes a llegir el text trobes elements nous en aquest text en què García Lorca planteja el tema de l’honestedat, tant en l’amor, com en el treball de l’artista, a qui defensa de la ingerència del públic, que té dret a opinar sobre el treball de l’artista però no a influir en aquest.
García Lorca, que va parlar en la seua obra molt de les minories marginades, gitanos, dones, etc., en ‘El público’ tracta de la minoria a què ell va pertànyer i per la qual es va sentir estigmatitzat tota la seua vida. I en aquesta obra parla del teatre i parla del desig, amb un joc de màscares en què se superposen la ficció i la realitat, amb unes identitats en contínua metamorfosi darrere de l’honestedat i la llibertat.
