El vol de les 23:45

VALÈNCIA. La meua dona i jo ens havíem acostumat a no mirar al cel. Vam saber que es trobava allí quan vam sentir el soroll que feien els avions en plena maniobra d’aterratge. A mesura que avançava el dia anàvem oblidant que hi ha una ruta comercial que sobrevola els nostres caps –mentres desdejunem o preparem l’arròs caldós o engreixem les nostres novel·les– i que arriba fins a Manises. Només es feia de nit quan sentíem l’arribada del vol de les 23:45. El dia –com a cos temporal i camp de la meteorologia– s’estenia opac fins que arribava impuntual el vol de les 23:45 i preníem consciència que havia transcorregut una altra jornada. No obstant això, amb la pandèmia el vol de les 23:45 ha desaparegut de les rutes i els ancoratges a la normalitat han sigut els ocells antics. La merla a les cinc del matí. La tórtora a les set. Els avions comuns i les oronetes a les huit. Els teuladins a les nou i a les deu. Les gavines a l’hora del vermut. Els  falciots marrons i les cotorres enjoiades de verd a les cinc i a les sis. El xoriguer minuts abans que es tanque ponent. Pensàvem que a penes hi havia pardals en el barri. Però el que passa és que ara els podem sentir quan s’ha reduït el trànsit i els semàfors són menys rojos.

Ens havíem acostumat a no mirar al cel. Igual que se’ns havia oblidat que en els carrers, entre l’asfalt i la ronquera d’autobusos i automòbils, en els jardins als quals duem a passejar els gossos o sobre les antenes, hi ha pardals, piulades, festejos. Esquives i invisibles aus que assistien previngudes a les nostres anades i tornades, a les hores punta, a les plantacions de cotxes en doble fila.

El contrari al cel és l’asfalt amb la seua densitat viscosa i tràgica. En estos dies de transitar els carrers sense les cames, la ciutat s’ha tranquil·litzat com un riu quan arriba a la seua desembocadura. Durant les setmanes en què no es permetia eixir a passejar vam traure el cap al balcó. I els ulls, que tenen forma de caragol, s’han acostumat a pujar lentament per les façanes dels edificis d’enfront. Els meus ulls no són gran cosa. Però han vist els aplaudiments i la música a les huit. Els meus ulls tenen la tonalitat marró de les portes de pas que ja no estan de moda a les cases. Els ulls com la mar són més cridaners que els ulls de fusta. El meu ull dret té la pupil·la molt xicoteta. El meu ull dret és un caragol lent, que tarda a acostumar-se a la foscor. Però poc importa en esta època en la qual els veïns han corregut cortines i baixat persianes. L’única cosa que deixaven a la vista han sigut les banderes que penjaven dels balcons com a mans de dits llargs i monàrquics esperant que se’ls besara l’anell.

La NASA acaba de comunicar que el Sol s’afeblix, just ahir que vaig vore un verderol al parc Miguel Granero. Ni les matemàtiques ni la lògica han sigut tractades com una religió. Pot ser que esta nit aplegue de nou el vol de les 23:45. O pot ser que no. El cel –això sembla– ha vingut per a quedar-se.