El bar de Natzaret que ara és una casa… per on entra la brisa marina - V. Molins

VALÈNCIA. Natzaret porta tantes dècades sent una foto en una casa d'antiguitats, que els indicis de renovació i canvi enlluernen com a promeses per a un poble que ja no solia creure en elles. Vetlat per una mescla viscosa d'oblit i rebuig, el pati posterior de València -i del seu desenrotllisme- ha vingut apilant enderrocs urbans. Tants que, alineats en bloc, van acabar formant eixe ampli mur que els separà centenars de quilòmetres de la seua mar contigua. Algunes rajoles han començat a caure estos anys.

Enmig d'eixe context, Natzaret es cola, a comptagotes, en altres verticals habituals de la ciutat: com la creació arquitectònica. Un dels projectes més interessants en els darrers mesos situa una vivenda en el que era un antic bar. Una intervenció a càrrec de Viraje Arquitecturas i dirigida per Marta Piqueras, també qui s'allotja des d'ara a la casa.

En l'abans i després, com eixa foto en blanc i negre en la qual acabà convertit el propi poble mariner, es percep la barra i el ventilador en el sostre, l'essència d'un bar davant la melancolia del salnitre. Des d'eixa barra nasqué una casa. Una mutació no tan estranya des del mateix moment que ja en el seu anterior ús l'hospitalitat era part de la seua missió: “tenia una gran zona exterior per a fer paelles. Ens va agradar que l'espai fora tan diàfan i el potencial que tenia, però especialment el que ens va fer sentir que sí o sí  era la nostra llar va ser el fet que haguera sigut un lloc de reunió de gent”.

En el procés de conversió, la distribució d'espais es va mantindre tal com estava quan era casa de menjars. La forja de la façana, igual. L'estructura, igual. La il·luminació, igual. “Ens agrada més dir que és un procés de rehabilitació, no de reforma”.

Per a Piqueras el propòsit de la seua casa arrossegava la missió umbilical de connectar-se amb la mar, eixe tabú, present tot el temps a partir de la seua absència. Per això, l'estil per al seu interior buscaria similituds amb les cases que els estiuejants tenien al costat de la platja de Natzaret, associades als patis amplis, grans terrasses i obertures a dos costats per a permetre l'entrada de la brisa marina. “Amb l'ampliació del port, va deixar de tindre  eixida a la mar, però es continua respirant en el barri aqueixa essència marítima. Això és el que vam voler conservar i deixar com a llegat al barri”.

En estes setmanes amb la casa oberta a la seua pròpia comunitat, l'arquitecta s'ha trobat amb què alguns coneguts recorrien cada estada des de la intuïció de la seua memòria: ací està el pati on feien les paelles, ací els banys, ací es deixava el peix que portaves de la platja i que et cuinaven al moment… “És el que més il·lusió ens fa: amics i coneguts que venen, entren i recorden el bar al qual havien anat de menuts”.

En la barra, amb la mateixa posició, ara està l'illa de cuina de l'habitatge familiar (“ha passat de l'àmbit públic al privat”). Les crugies que ja existien ara definixen la zona de dia a través de dos pòrtics. L'habitatge té dos plantes: en la baixa un espai conjunt compon totes les estances de la zona de dia, inclosa la cuina, que convida a participar “cuinant, xarrant, reconvertint-la en un espai d'ús com el que fou”; la zona de nit -la primera planta- disposa de tres habitacions, un bany i una terrassa cara a una postal amb les grues del port davant.

La veracitat constructiva dels materials es representa amb rajola vista en les mitgeres, que proporciona aïllament i s'integra amb els tons neutres; el paviment és de formigó clar continu.

Les rajoles d'eixe mur que els allunyava d'una platja que ja no existix també cauen, una a una, a partir de la contribució de voluntats que creuen en el futur de Natzaret i el prenen com a llar pròpia. “Que la gent entre i recorde ens dona la satisfacció que hem fet bé el treball de conservar l'essència del bar”, resumix Piqueras. Pot ser que una casa ben viva haja de ser també un bar.