Elles, la nit i la música - R. Cervera

VALÈNCIA. Ara que s'aproxima el canvi d'hora i els dies ja comencen a ser més llargs i tot això, sé que recordaré 2022 com el primer any en què l'arribada de l'horari d'hivern no em va molestar. Els mesos que van de novembre a març m'han brindat l'oportunitat d'aprendre a gaudir de la foscor. Un dels meus discos favorits gira sobre eixe tema i conté una de les millors descripcions fetes música del que pot arribar a ser la nit. Floating Into The Night està signat per Julee Cruise, però en realitat és un àlbum fet per tres persones. Angelo Badalamenti va escriure la música, David Lynch va fer les lletres i la veu de Cruise va fer que les cançons es convertiren en molt més que música. 

Des de fa ja uns mesos, Cruise i Badalamenti habiten eixa dimensió que és impossible saber si és de tenebres o de foscor. En canvi, Floating Into The Night continua ací, etern i murmurador, el disc ideal per a donar la benvinguda a la tardor que porta amb si a l'hivern i al període de l'any que ara mateix està a punt de concloure. És música que puc escoltar en qualsevol altre moment, però és durant eixos mesos de capvespres primerencs i espesses ombres que adquirix un sentit especial. Els dilluns per la nit, quan torne dels estudis d'À Punt després de fer la meua col·laboració en Territori Sonor, em quede uns minuts contemplant eixa sagrada foscor que, en l'entorn en el qual visc, prop de la mar, envoltat de pins, pren un nou significat. La foscor també té la seua gràcia.

D'això mateix va acabar de convéncer-me el llibre Oda a la oscuridad, escrit per Sigri Sandberg. Ningú millor que una escandinava per a parlar d'assumptes relatius a les nits inacabables. És un llibre breu i amé, replet d'ensenyances que reivindiquen les hores sense sol, l'absència de llum artificial, els beneficis de deixar-se embolicar per la negror i combatre l'acluofòbia, que és la por exagerada a estar a les fosques. En el lloc on habite, en els mesos d'hivern el silenci és quasi absolut. Despertar-se enmig de la nit i no poder tornar a agafar la son pot derivar en una experiència angoixant. Eixe instant en el qual totes les preocupacions van a tu i es claven amb tu en el llit, fins al punt que quasi pots sentir el seu tacte. Després de descriure eixa situació, Sandberg la resol amb una reflexió molt sàvia: “Quan necessite dormir el meu truc consistix en cinc paraules: 'Que li donen a tot'. És de nit. Siga el que siga no solucionaràs res fins demà i ho saps, estimada Sigri”. He de dir que funciona.

També funciona el recurs de transformar en màgia les fonts de l'angoixa. Sandberg conta que a Noruega, el Nadal està relacionat amb els dies més foscos i els sers de l'inframon, les forces fosques i els morts vivents. Algunes de les coses de les quals parla esta autora en el seu llibre són quasi les mateixes que evoca l'àlbum de Julee Cruise. Surant en la nit, quin títol més fantàstic! Quan la llum diürna s'apaga, El Saler recupera un misteri com el dels boscos de Twin Peaks. En algunes cançons del disc, la nit és l'escenari idoni per al naixement de l'amor, que es representa amb una d'eixes flamerades que a Lynch tant li agraden. “Quan em vas dir el teu nom secret vaig esclatar en flames i em vaig cremar”. Meravellós.

El cor de Badalamenti va deixar de bategar en desembre, el dia de l'aniversari de la meua germana. Cruise va morir el dia en què jo vaig complir els 59. Són detalls que no tenen major importància i, no obstant això, em resulten inquietants. D'un temps ençà, les morts dels artistes que em fascinen em recorden quin és el meu lloc en el cicle del temps. Disfrutar de la vida i entendre en què consistix són pràcticament la mateixa cosa.

En el seu llibre, Sandberg et pregunta quan va ser l'última vegada que has vist un cel estrelat. Jo tinc l'immens privilegi de viure en un lloc en què puc eixir a vore'l cada nit. El silenci de la platja del Saler en hivern i el cel estrelat o el reflex de la lluna plena sobre la superfície de la mar. L'harmonia de la nit va unida a l'harmonia del silenci. Fins que algun membre de la mochufa (quina meravella de paraula que es va inventar Santiago Lorenzo, que útil i que necessària) ix a la terrassa a escoltar cançons per l'altaveu del mòbil per a posar-li al meu estat d'ànim una banda sonora que mai vaig demanar. Eixe tipus de coses em desconcentren i quan això passa, em dona per fer balanços inútils. 2022 va ser el primer any en què no em va deprimir entrar en l'horari d'hivern. En 2022 vaig canviar sis vegades la protecció antiarna dels armaris, vaig comprar quatre botelles de butà i durant els mesos d'agost i juliol vaig anar a la platja un total de 87 dies. En 2022 la revisió de la pròstata va tornar a eixir bé. Fins ara no he tingut cap problema amb ella, però a mesura que envellisc tem més que un dia, en vore els resultats de les proves, el metge diga: "Ací veig alguna cosa que no m'agrada". La pròstata és l'únic òrgan que sotmet a revisió anual, la resta de riscos els tinc oblidats. És com si sabent que la pròstata la tinc sana, tota la resta ha d'estar bé també. M'imagine el que ha d'opinar el meu còlon sobre este tema, i si poguera parlar, tal vegada m'explicaria alguna cosa del lloc que ocupe en el cicle del temps. 

Quan va ser l'última vegada que vaig vore un cel estrelat? Quan va ser l'última vegada que vaig escoltar a Julee Cruise i em vaig imaginar que una òbila m'observava des de la branca d'un arbre? Sandberg diu que sabem que els fantasmes no existixen, però també sabem que el que no existix “pot ser veritat en la ment d'una persona que en la foscor i la soledat perd el sentit de la realitat”. Falten un parell de setmanes per a que les nits tornen a ser més curtes i perden, momentàniament, part de la seua força. Ha arribat el moment de canviar de disc. Mentres corregisc este text sona de fons, en bucle, “The Night And The music”, de Tones On Tail.