“Els espais resisteixen al temps: el poble està representat com a memòria i la ciutat com a canvi”

VALÈNCIA. El temps és mentida (Bromera, 2016) és una de les apostes més fortes de la temporada en la literatura valenciana. Una novel·la per peces que encaixen a través de la veu interior del personatge, que vol redimir-se a través de l'escriptura i crear una novel·la en l'espai, ja que el temps és irrecuperable, és mentida, mentre que als llocs sempre es pot tornar.

Joanjo Garcia va nàixer a València el 1977 i abans d'aquesta novel·la va publicar -també amb Bromera- Tota la terra és de vidre (2015), que va obtenir el XXVI Premi Narrativa Antoni Bru d’Elx i Quan caminàrem la nit (2013), amb la qual va guanyar el 2012 el Premi Enric Valor. La carta de presentació d’El temps és mentida és el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira i la venen com ‘una novel·la sobre la violència de gènere’. La creació de Joanjo Garcia va molt més enllà de tancar-se en un gènere literari o en una sola temàtica: la novel·la tracta la cerca d'identitat del personatge que està completament devastat per dins.

En el seu viatge el lector és partícip d'una introspecció que el porta a conéixer les llums i les ombres del personatge, des de la seua infància en el poble dels seus avis i el seu primer amor fins al seu treball com a funcionari gris i les seues nits en els bordells de l'avinguda Peris i Valero. Joanjo Garcia atén Valencia Plaza, on ens parla de la seua novel·la, la seua repercussió i el seu pas per la fira del llibre.

- Com va ser el procés de creació d'aquesta novel·la? Com va sorgir la idea de crear un llibre escrit 'per peces'?

- Aquest llibre és una aposta. El anteriors van tindre bona acollida però poca repercussió i volia fer una cosa distinta. Volia trencar el temps i que no fóra difícil per al lector: el procés partia d’integrar homenatges literaris de la literatura popular del anys 60 i 70 i de la idea de tornar a espais quiets, espais que resisteixen en el temps. El poble està representat com a memòria i la ciutat com a canvi.

- El personatge no té nom, és un funcionari gris del qual no es donen moltes dades. La intenció és fer-lo un personatge amb el qual molts puguen sentir-se identificats?

- La recerca d'identitat implica una revisió critica dels últims anys i també la recerca pròpia del personatge d’un crim passat, del perquè dels silencis que ha tingut tota la seua vida. Tota la recerca el porta a trobar-se amb si mateix i el personatge som molts de nosaltres.

- Ell es troba devastat per dins; pot ser aquesta devastació crònica a tota la seua generació?

- El protagonista pateix l'abandonament dels seus pares en el poble durant els estius, cosa que marca la seua infància. Els pares es troben a cavall dels diners i ell veu com ha sigut educat en una retòrica i en uns principis que no existeixen a la vida real. La justícia no és justícia, no persegueix els criminals. El personatge busca en la poesia i en altres hobbies les coses que no té en la seua vida. Ell vol creure però no pot.

- Durant tot el llibre ens trobem amb les llums i les ombres del personatge, narrades sense cap tipus d'embut. Era la teua intenció crear un antiheroi?

- La meua intenció era la de fer un personatge complex, crear un personatge conflictiu. No crec que durant la lectura es tinga estima pel personatge, crec que més aviat és pietat: no ens cau bé però el voldríem rescatar.

- Un dels personatges que més criden l'atenció és el de la mare, que és una veu discordant dins de la línia general que porten tots els altres personatges.

- La mare no és del poble, és valenciana. Ser forastera li atorga una segona posició. Jo em quede més amb el patiment interior de la iaia, que puja el volum de la televisió per tal de no escoltar ni el patiment de fora ni el seu propi. Tant la mare com la iaia donen una resposta invisible al protagonista. Tots dos personatges em serveixen per crear una tònica especial per a parlar del maltractament: volia fugir dels topicazos i no volia tractar-ho en primera plana. És una novel·la de ficció que crea conflicte i en la qual els personatges creen un ambient que mostra l'impacte de la violència de gènere, però no és el tema principal de la novel·la.

- El personatge de Cristina eres tu mateix corregint la novel·la?

- Sí. La invenció del seu personatge em serveix per explicar la creació de la novel·la, per situar el lector. El procés d’aquesta explicació seria molt forçat i complex sense Cristina. Si hi haguera capítols en els quals el protagonista es dedicara a parlar directament amb ell mateix, hauria sigut molt pesat de llegir i de comprendre.

- La relació familiar del personatge no és molt comentada ni s'estén molt al llarg de la novel·la. Fins a quin punt volies que el lector es fera la seua pròpia idea del protagonista?

- Sempre deixe coses obertes en totes les meues obres. Si li dones al lector totes les respostes, no participa en la història. M'agrada escoltar lectors que després m'expliquen la seua visió dels personatges i de com aquests detalls afecten la història.

- El passat 24 d'abril vas estar a la fira del llibre signant exemplars d’El temps és mentida. Com va ser l'experiència?

- L' experiència va ser molt bona, molt satisfactòria. M’agrada molt la complicitat amb els lectors, per a mi tenen molta importància les seues opinions.