Els fascinants Martin i Anna visqueren en Ohio, en una casa feta a la seua mida
“‘Hola, Elloui-se! Hola, Elloui-se!’, cridava el lloro del capità Bates des de la gàbia situada al porxe quan passava per davant de la seua casa”, recorda Ellouise Rohrer, una anciana de visió defectuosa i mobilitat limitada, acomodada en una butaca a la vora de la llar amb les cames cobertes amb una manta i una tassa de xocolate calent a les mans. “Més de set dècades… Han passat setanta-cinc anys i la imatge d’aquell gegant, de cabells blancs i mirada plàcida roman intacta… Quin era el nom d’aquell ocell? Ara no em ve al cap… També li va ensenyar a dir: ‘Ix de la meua propietat!’. El capità Bates no suportava el veí de la finca del costat”, continua rememorant. Riu, fa un glop del beuratge amarg i prosseguix filant els pensaments.
“Jo tenia 9 anys i sempre que podia anava al número 56 de Main Street de Seville, al meu enyorat Ohio, a veure Bates, el llegendari Gegant de Kentucky. El contemplava hipnotitzada durant hores mentres es fumava un havà i s’entretenia donant pipes a l’animalet descarat de la gàbia”.
Ellouise Rohrer llepa la cullereta, la torna a submergir en el xocolate i el remena amb nostàlgia. Sap que no li queda massa temps, que ha de comunicar a la família els seus darrers desitjos. Ara comprén la inquietud que va sentir aquell home, excessivament alt i corpulent, pocs mesos abans de morir. La malaltia el consumia i va córrer el rumor per Seville que, tan bon punt va percebre el final, va encarregar un taüt de dimensions extraordinàries, capaç d’acollir un cadàver de dos metres i trenta-sis centímetres d’alçada.
Tot va passar el gener de 1919. No se n’ha oblidat. La viuda de Bates, la senyora Lavonne, una dona de complexió normal i intel·ligència grisa, just després del funeral, va escampar per la ciutat que el difunt, obsessionat pel fèretre, l’havia comprat a Cleveland i l’havia guardat a casa durant mesos. Lavonne estava molesta. No va digerir bé que Bates desitjara ser soterrat amb Anna Haining, la seua primera esposa, al cementeri de Mound Hill.
“Vaig visitar tantes vegades aquella tomba”, cavil·la Ellouise. “No he tornat… Texas està massa lluny d’Ohio…”, raona. La visió mental de la làpida remou el passat i fragments de la mítica història dels Gegants enamorats, una parella enorme i única, li inunden el cervell.
Tot el món es va rendir a la fascinació que despertaven Martin van Buren Bates i Anna Haining Swan. Ellouise no va arribar a conéixer a Anna, la Geganta de Nova Escòcia, però a Seville es preservava intacta la seua memòria. Li havien contat que feia dos metres quaranta-dos centímetres i que sent una adolescent s’havia traslladat junt amb sa mare a Nova York per a formar part de l’equip del Museu Americà de P. T. Barnum, on, a canvi d’un sou de mil dòlars al mes, allotjament, vestits cars i un vehicle particular fabricat a mida, recitava poesia, tocava el piano, impartia conferències i interpretava fragments de Lady Macbeth; que els dos amants es van trobar a Anglaterra quan van ser contractats per un famós empresari per a dur a terme una gira per Europa en la qual el capità Bates i Haining no eren exposats com a rareses davall la carpa d’un circ; que a Londres milers de curiosos van pagar molts diners per assistir a les recepcions privades en què els dos colossos estatunidencs caminaven del braç per la sala i sentien satisfets els sospirs d’admiració dels presents; que quan van anunciar de manera inesperada el seu casament l’estiu de 1871, la reina Victòria els va convidar a Buckingham Palace i va regalar un vestit de setí blanc, una corona amb flors de taronger i un anell de diamants a la nóvia i un rellotge d’or de butxaca, gran com un plat, a Bates; que les portades dels diaris d’arreu del món es van fer ressò de la singular unió; que en tornar als Estats Units, el capità i Anna van decidir instal·lar-se a Ohio, als afores de la ciutat natal d’Ellouise i van construir una mansió de proporcions extraordinàries, moblada amb peces adaptades a les dimensions dels seus propietaris; que Haining va parir el xiquet més gran registrat mai, una criatura d’onze quilos de pes i setanta centímetres de llargària que a penes va viure dotze hores; que la mort va sorprendre la Geganta de Nova Escòcia dormint un dia abans de complir els 42 anys, i el funeral es va haver de retardar huit dies perquè tots els taüts eren de grandària estàndard; que Bates sempre la va trobar a faltar…
“Hola, Elloui-se! Hola, Elloui-se!”, crida el lloro verd que hi ha a la gàbia, a tocar de la butaca. Llavors l’anciana torna a la realitat, deixa la tassa damunt de la tauleta, apuja el volum de la televisió i comença a donar pipes a l’ocell. “Els tres descansen sota la mateixa llosa, el xiquet també… Als peus de l’estàtua d’una dona jove, bella i alta, molt alta…”, murmura emocionada alhora que s’espolsa les corfes de la manta. L’animal pela les llavoretes de gira-sol amb el bec i les engul sense parar de repetir el nom de l’ama que, aliena a les gràcies de la mascota, decidix que la soterren al Fountain Cemetery. De sobte, s’incorpora un poc amb la mirada fixa en la finestra i somriu quan creu distingir a l’altre costat del vidre la silueta gegantina del seu admirat capità Bates que ve a buscar-la del braç d’Anna Haining.
Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla (2011), El retorn de l’Hongarès (2014), La mirada de vidre (2018) i La por de la bèstia (2023).