Els horts de tarongers: la reivindicació d’un paisatge cultural

VALÈNCIA. Conta el mite que va ser un capellà, Vicent Monzó, retor de l’església de l’Assumpció de Carcaixent, el primer a tindre la idea. Corria l’any 1781. En Espanya Carles III era el millor alcalde de Madrid, sobre Europa ascendia el geni musical de Mozart i per a la totpoderosa monarquia francesa la possibilitat d’una revolució era poc més que el malson que seguix a un sopar indigest. La idea del capellà estava motivada per la crisi de la indústria sedera i no era una altra que convertir el taronger dolç, aquell estètic arbre ornamental procedent de la Xina, en el substitut de les moreres als camps de rec.

El fet, que recull mossén Cavanilles una dècada després, és l’origen d’un innovador cultiu, el més exitós que ha conegut l’agricultura valenciana. Tant que quasi dos segles i mig després el paisatge del litoral valencià continua entapissat per un perenne mantell verd que cobrix planes i valls de Vinaròs fins a Xàbia. El taronger, i això és quasi un tòpic universal, ha sigut per a nosaltres més que un arbre de jardí posat a produir a escala industrial; la mirada del viatger i de l’artista, el juí de l’antropòleg o de l’analista social, l’han convertit en pedra de toc d’una reflexió sobre una classe social i un poble: quan mirem els horts estem davant d’una part substancial de la nostra història.

Perquè este immens tarongerar que abasta més de dos-cents quilòmetres consecutius de paisatge també conforma un simbòlic eix longitudinal que ha dotat els valencians d’una renovada unitat, esborrant fronteres provincials. Però, més enllà del valor simbòlic, la seua importància econòmica i la seua bellesa contrasten amb l’escassa atenció que ha merescut per part dels estudiosos, i no cal dir dels poders. Hui els valors patrimonials que incorpora, especialment en les comarques pioneres de la Ribera i la Plana, sol·liciten una renovada mirada sobre el conjunt i alguna forma d’especial protecció dels seus espais més sensibles. Ja no es tracta de la política, la consideració agronòmica o el model d’explotació. Un immens llegat de la memòria ens crida i demana una actuació decidida. El fruit pot haver entrat en crisi, però la història que l’acompanya només ara comença, dos centúries pel mig, a mostrar tot el seu incalculable valor afegit sobre el territori.

El símbol d’una societat

Alguns ja ho han vist: els horts verds amb elegants palmeres que ens retrataren pintors i novel·listes se’ns moren, cauen literalment a terra davant els nostres ulls. Un paisatge digne de ser mostrat al món, una arquitectura, una estètica, una forma de vida rica i tan singular com la que més de la Mediterrània, demana ser rescatada i posada en valor. Com en tot, prèviament a l’acció caldrà un mínim de reflexió i d’estudi. Per sort, els mecanismes d’acció ja els tenim; hui les modernes concepcions del patrimoni paisatgístic oferixen instruments legals al nostre abast. Només cal aprofitar-los.

Entre les noves tendències apareix un concepte fet a mida del cas dels horts: el de paisatge cultural. Ja en 1975 la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic obria la porta a la protecció dels edificis industrials i rurals, però també al seu enclavament en una ciutat, un indret o un paisatge. La consideració de riquesa associada a estos conjunts arquitectònics i paisatgístics, que tan instintivament s’ha aprofitat en altres latituds, no ha estat entre nosaltres massa permeable a les mirades del poble –ni de les elits– fins a dates recents. Però els moderns conceptes de patrimoni associats al paisatge rural han anat obrint-se pas. 

El Pla Nacional de Paisatges Culturals i la Convenció del Patrimoni Mundial de la UNESCO han definit les diferents tipologies de paisatges culturals. En estes encaixa a la perfecció el tarongerar valencià, sobretot en aquell punt que representa l’origen, el quilòmetre zero de l’epopeia: l’eix Alzira-Carcaixent i els camins que comuniquen estes poblacions amb altres nuclis veïns de la Ribera, fonamentalment Corbera i la Pobla Llarga, on es reunixen tots els que podríem dir elements materials i immaterials més purs d’este tipus de paisatge.

Un paisatge cultural és més que un espai físic amb els seus objectes afegits: uns cultius, uns edificis repetits amb un mateix propòsit i unes vies de comunicació que componen un conjunt. És un paisatge antropitzat, fet per l’home, que es transforma en culturitzat a través de la mirada que el transforma i l’incorpora subjectivament a una particular interpretació de la vida, d’un passat que va ser present i d’un present que s’actualitza en el passat, com un símbol. I en eixa visió subjectiva que singularitza i amplifica l’obra del treball resulta clau el punt de vista del seu poblador, però també el del visitant, el viatger i –sobretot– el de l’artista.

El mapa del tresor

Es podria dir que qualsevol paisatge que ha caigut en el punt de mira d’un artista o d’un moviment artístic és ja, només per això, un paisatge que incorpora els valors superiors de la cultura. No és difícil trobar exemples: els italians han fet de la Toscana un referent universal de l’estil de vida mediterrani; els pintors impressionistes van transformar la Provença en un mite; els catalans, seguint la petja singular de Josep Pla i Salvador Dalí, i l’embranzida persistent i un poc narcisista de la burgesia de Barcelona, han santificat l’Empordà. Regions o comarques que llanguien en el seu sopor secular del temps, que vivien resignades el seu ostracisme rural fa només unes dècades, han despertat a la vida moderna com a nous diamants de les modes i tendències, només de la mà de l’autoestima, la preservació i la intel·ligent mirada de burgesos, empresaris i artistes. La lliçó és clara: si tens un paisatge que conta una història, i si a més eixa història ha estat ja contada amb el seu llenguatge per pintors, escriptors, fotògrafs, il·lustradors o cineastes, tens un tresor i estàs obligat moralment a protegir-lo.

Però el primer que cal fer per a protegir un tresor és ser capaç de trobar-lo. O, dit amb expressió metafòrica, desenterrar-lo. El drama d’un patrimoni que es perd és que s’ha arribat a fer invisible davall capes d’insensibilitat o indigència dels seus legataris. És la Roma pagana que veiem desfeta i devorada per la vegetació en els gravats renaixentistes. És el nostre Palau del Real desmuntat davant la passivitat i la incomprensió dels mateixos valencians, quan el mariscal Suchet torna a València amb el seu exèrcit en 1811 i se’n fa creus del solar arrasat que contempla. Són tants exemples penosos, en tots els quals prima sempre un canvi de valors que derrama sobre el passat un juí negatiu, moral o polític, que el condemna a l’obsolescència. De fa dècades que els horts de tarongers llanguixen immersos en la irreversible crisi del model productiu i l’estil de vida que els van alçar. Caldrà esbrinar pels estudiosos si a més de la crisi del fruit, hi hagué altres conceptes que entraren en crisi. La frontera tallant de la seua esplendor, la Guerra Civil de 1936, és massa cridanera com per a no investigar. La mateixa burgesia que els havia alçat i fruït, fonamentalment entre 1880 i 1930, els va abandonar al mateix temps que abandonava més coses.

La burgesia, tema recurrent entre valencians. No els havia faltat la història als horts, ni tampoc l’art i, per tant, el prestigi; Blasco Ibáñez i Sorolla no són noms menors en el panorama mundial del trànsit del segle XIX al XX. I, en canvi, la dècada de 1940 marca un punt de no retorn a l’esplendor i, encara que la rendibilitat econòmica torna a fer la seua última represa en les dècades de 1950 i 1960 assolint la màxima extensió del cultiu, el prestigi no retorna. És un fet massa eloqüent per a no preguntar-se per què.

Preguntar per què o a causa de què exactament quan Martí Domínguez publica en 1972 la seua novel·la Els horts –títol ben significatiu– és rebuda tan fredament, tenint en compte que Entre naranjos, setanta anys abans, havia representat amb el seu èxit l’ideal burgés a l’abast de les masses. Literàriament parlant, no és en res inferior Els horts a Entre naranjos. Es podria dir que, amb permís de L’ambició d’Aleix, és la primera narrativa reeixida en valencià abans de Matèria de Bretanya i la trilogia de Cassana. Però és el tema, l’ambient, la tradició que representa, els que han entrat en crisi. I el tracte que rep és paregut al d’eixos olis sorollescs de llauradores i marines que pengen en els menjadors de la mesocràcia: el de les coses gastades, suades i engroguides pel temps. Els horts, i m’estic servint d’una metàfora, havien passat de moda? Potser sí, i caldria escabussar-se en la història social i cultural del país per a traure’n l’aigua clara. 

Fuster i Marqués, a la contra

A tall d’exemple del descrèdit dels horts materials, els que romanien plantats sobre el paisatge cultivat dels tarongers, serviran algunes pinzellades del record i l’hemeroteca. Els anys 70 són la meua infància i d’ells tinc nítid el record que la paraula hort havia perdut irrevocablement el seu prestigi davant la paraula chalet (en castellà en l’original), com la paraula bassa davant la paraula piscina. Parle de la Ribera i de la classe burgesa, però ja se sap que en tots els llocs les idees dominants són les idees de..., sí, això tan repetit de Marx. Ningú no volia estiuejar en un hort allà pels 70, millor un apartament de platja o un xalet. L’hort ha quedat –qui ho diria mig segle abans– per a les persones antigues, per a ambients basts i rurals. 

I és la mateixa dècada i el mateix moment estètic en què molts pobles i ciutats reben l’escomesa brutal de la piqueta i trenquen barris i deixen caure monuments i canvien la seua estampa tradicional, més que centenària, per eixa anodina i repetitiva acumulació de finques altes i modernes, hui poc menys que insuportables a la vista. El paisatge urbà es transforma. I el rural. Les més de les poblacions valencianes, sobretot a la costa i el pla, es desfiguren i perden la personalitat per sempre més davall un imperatiu de modernitat que assassina el record i la història. El drama estètic i social dels horts de tarongers n’és contemporani; no pot perdre-ho de vista qui aspire a estudiar el tema i revertir la situació. 

Però n’hi ha més. En 1964, en una memorable cita, Josep Pla visita a Joan Fuster i coneix la Ribera. El valencià du el català a conéixer la Muntanyeta dels Sants, mirador privilegiat del trànsit dels aiguamolls als arrossars, i d’estos al tarongerar. I el porta a dinar a Cullera i a passejar per Sueca vora el Xúquer, i l’empordanés s’admira dels tarongers, tan alineats, tan perfectes, tan ben cultivats, i no s’està d’afirmar que li fa la impressió d’una agricultura “civilitzada”, “realitzada per un cap admirable”. I Fuster no en fa massa cas, i diu –en esta ocasió o en una altra– que ell no està molt capacitat per a “veure el paisatge”. Podríem afegir ara alguna entrevista en què el mestre de Sueca es mostra duríssim en el seu juí als exportadors valencians i a la burgesia agrària, desmitificant sense contemplacions l’epopeia de la taronja: “el mèrit no era dels exportadors, era del fruit”, diu. I podríem afegir també la famosa insinuació irònica de Josep Vicent Marqués sobre la novel·la Els horts, llibre que, segons escriu, en els anys 70 els calia als “lectors de català” llegir amb “abnegació” i “per militància”. I per res més, segons pareix.

Però, deixant de banda este excurs a tall d’exemple, del qual resulta un trist zero a dos contra la memòria dels horts de tarongers i l’epopeia de la taronja, caldrà ara tornar a la qüestió actual. Superades coentors i modes, comptats i debatuts tots els monòlegs sobre burgesies, passats cent vint anys de la publicació d’Entre naranjos, cal preguntar-se: quant de temps més ha de passar per a rescatar els horts del seu passat i fer-los assequibles a la mirada moderna?

El verger valencià

Alguns, com déiem abans, ja ho han vist: tot just quan comencen a caure és el moment de renovar la mirada sobre les coses antigues. Els horts clàssics de tarongers se’ns moren, cauen en estat de ruïna alguns d’ells sobre finques agrícoles que fan pena pel seu estat d’abandó. Moren com morien les ruïnes de tantes masies de l’Empordà quan la burgesia de Barcelona va posar els seus ulls sobre elles en els anys 80 i 90 del segle XX i les van comprar. Com tants indrets del nostre sud europeu, oblidats fins que es van vore en ells els valors quasi eterns de la mediterraneïtat. Ja hem vist que el paisatge dels tarongers va tindre del seu costat els artistes i els burgesos del seu temps, mentres van ser altament rendibles. Després, la falta d’implicació de les generacions posteriors a la Guerra Civil, en massa ocasions absentistes, i una certa incapacitat d’actualitzar el model de negoci, van acabar amb una crisi per excés d’oferta als mercats. Abandonats a l’oblit, els faltava als horts la mirada escrutadora de l’estudiós, la línia d’investigació de la universitat, la iniciativa dels municipis i la sensibilització de la gent que vol reinterpretar-se a la llum d’un passat brillant. Faltava i falta una nova posada en valor, de la mà del paisatge.

Alguna cosa comença a canviar. Fires modernistes, itineraris turístics, tímides iniciatives empresarials, alguna exposició i altres esdeveniments han tornat la seua atenció sobre els horts de tarongers i han començat a vore’ls de nou. Però, història i art condensats, havia de ser un professor d’Història de l’Art qui posara la qüestió en el blanc de tir dels conceptes moderns i desenterrara el tresor. La llacuna d’estudi que patia fins ara el paisatge dels horts ha estat salvada, recentment, per Adrià Besó Ros. Amb el títol Horts de tarongers. La formació del verger valencià (Institució Alfons el Magnànim, 2016), trobem el primer estudi complet de la qüestió des d’un punt de vista rigorosament paisatgístic. 

Doctor per la Universitat de València, especialista en l’estudi del patrimoni arquitectònic rural i industrial i la seua relació amb el paisatge, el professor Besó oferix en esta obra, fruit de la seua tesi doctoral, una guia completa per a entendre el procés històric de formació dels horts de tarongers. Degudament ordenats en les diferents parts o capítols del llibre, els elements cabdals de la singular formació del “verger valencià” són objecte d’estudi rigorós: els factors socials i tecnològics que operen sobre el territori; els elements objectius –les espècies vegetals, la tanca perimetral, el pou, la bassa, la casa d’hort i la seua evolució i tipologia estudiada meticulosament amb centenars d’exemples catalogats i fotografiats–; la formació del país del taronger comarca a comarca; les visions artístiques del paisatge –literatura, pintura, fotografia–, tot emmarcat en la consideració d’epopeia col·lectiva que va fer de la vida en el camp, a més d’una exitosa aventura comercial, un estil propi que resta encara en l’imaginari valencià.

Des del punt de vista patrimonial, el professor Besó recalca l’especial valor paisatgístic dels espais primigenis, l’eix Alzira-Carcaixent, origen de la taronja com a fruit de consum massiu a Occident, amb els singulars camins que comuniquen estes ciutats amb els pobles veïns, on es pot admirar, tot i que en regular estat de conservació, la tipologia més pura de les finques agrícoles plenament inserides encara en el paisatge que van conformar, primer a ran de les carreteres, després enlairant-se als peus de mont i les valls. Un passeig pel camí de la Font de Carcaixent, per la travessa del Barranquet, per la vall de la Casella o la Murta en Alzira, per la carretera comarcal CV-41 entre Alzira i Carcaixent o la CV-510 entre Alzira i Corbera, bé val el gaudi de la lectura prèvia del magistral treball d’Adrià Besó. 

En paraules seues: “Podem valorar justament aquest paisatge com el resultat d’una epopeia col·lectiva de la qual van participar des del gran terratinent fins el petit propietari, on es van saber conjugar harmònicament tradició i progrés, rendibilitat econòmica i qualitat estètica. També les diferents formes d’expressió artística van contribuir a formar i consolidar la visió d’aquest gran jardí de les Hespèrides com una de les imatges representatives de la identitat valenciana”.