X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Origen, evolució i estructura social DE L'HORTA

Els llauradors berbers que construïren l’Horta de València

Després d’anys d’investigació seguint els mètodes de l’anomenada arqueologia hidràulica, s’acaba de publicar el llibre Els constructors de l’Horta de València. Origen, evolució i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles VIII i XIII (PUV, 2018). Amb ell es posa fi a una llarguíssima discussió sobre com, quan i per què es creà la major horta històrica de tota la Mediterrània, juntament amb la Ghuta de Damasc

7/07/2019 - 

VALÈNCIA. Àrabs o romans? Ja feia més d’un segle que els investigadors discutien si l’Horta de València l’havien construïda originàriament els uns o els altres i pareixia que mai no s’acabaven de posar d’acord. Tradicionalment s’havia pensat que havien sigut “els moros”, ja que els valencians sempre els hem atribuït tot allò que ens sembla antic, però durant la segona mitat del segle XX aparegueren diversos experts que insistien en una primera fase més antiga, feta pels romans, que després hauria estat ampliada pels àrabs.

Per a molts era lògic arribar a eixa conclusió, tot i no haver-ne cap prova, atés que una obra tan grandiosa com l’Horta de València, que era l’admiració d’Europa, no la podien haver fet uns simples moros infidels. De fet, tot el món sap que els romans foren els grans constructors i enginyers hidràulics que en l’alba dels temps ens portaren els fonaments de la civilització occidental, així que tot quadrava. Tanmateix, aquella argumentació, prèvia i coetània a la guerra d’Algèria i els processos d’independència del Magrib, traspuava colonialisme a mans plenes i no passava de ser una interpretació ideològica de la història, pròpia del seu moment.

Hui en dia encara hi ha fetitxistes de les grans continuïtats al llarg de la història que defenen l’origen romà de l’Horta de València, però ja fa temps que sabem que la nostra tradició oral movia raó i que, en realitat, l’horta només començà a existir a partir de l’arribada dels musulmans. Així s’explica i es desenvolupa d’una manera més formal, i amb detalls historiogràfics, en el meu darrer llibre d’investigació sobre el procés inicial de construcció, en època andalusina, de l’espai d’irrigació històric més gran de la Mediterrània occidental.

Fases de construcció dels espais irrigats inicials de l'Horta de València segons la proposta de Ferran Esquilache

Abans dels musulmans

No se sap exactament quan fou, i probablement no ho podrem saber mai del cert, però l’exèrcit islàmic degué arribar a la plana de València cap a l’estiu de l’any 713. Amb tot, el que hi trobaren fou prou desolador, especialment en comparació amb Còrdova, Mèrida, Toledo o Saragossa, per esmentar només algunes de les ciutats que ja havien estat conquerides en diverses campanyes militars dutes a terme pels musulmans des que havien travessat l’estret de Gibraltar dos anys abans. Fet i fet, a la resta de la península la vida urbana estava en millors condicions que no a la façana mediterrània.

Feia poc menys de cent anys que les antigues ciutats romanes de la costa oriental experimentaven un gradual procés de desaparició i cap a l’any 700 a la Valentia visigòtica a penes si devien quedar un grapat d’edificis vells d’època romana. De fet, l’arqueologia pareix demostrar que només restava habitat el nucli episcopal, situat al voltant de la catedral, puix el bisbe cristià era en aquell moment l’única autoritat que romania dins de l’antiga urbs. La major part de la població hispana –escassa per les fams patides durant la centúria anterior– havia abandonat la ciutat i s’havia dispersat pel camp, incloent-hi l’elit governant visigòtica.

De fet, llevat d’algunes grans residències aristocràtiques rurals com la del Pla de Nadal de Riba-roja, quasi totes les vil·les romanes explotades amb esclaus en l’època de l’esplendor imperial feia segles que havien desaparegut i només unes quantes havien sobreviscut evolucionant com a aldees de llauradors que malvivien amb una agricultura de secà poc rendible i una escassa ramaderia local. És el cas, per exemple, de la vil·la que s’excavà fa uns anys a Paterna, que seguí habitada fins a poc després de l’arribada dels musulmans, però funcionant d’una manera ben distinta a com ho feia en els seus moments inicials de fundació, en època romana.

La conquesta islàmica

L’exèrcit de la campanya de l’any 713 estava dirigit per un grup d’oficials àrabs encapçalats pel governador Abd al-Aziz ibn Musà, però el gruix de les seues forces estava format per berbers. Estos últims eren originaris del nord d’Àfrica, una zona conquerida pels àrabs a penes quaranta anys abans, de manera que els seus habitants tot just s’acabaven de convertir a la religió islàmica i havien començat el procés d’adopció de l’àrab com a llengua habitual. La principal característica d’aquell exèrcit, però, era que es trobava organitzat per tribus, encapçalades pels seus propis xeics tribals, i que els hòmens viatjaven sempre acompanyats a la rereguarda per les seues famílies. Eren, per tant, pobles sencers en moviment.

De ben segur que els visigots de Valentia no oposaren resistència, perquè no tenien capacitat per a fer-ho, i el lliurament degué ser ràpid, a canvi de poder seguir practicant la seua religió cristiana i conservar les seues possessions. Sabem, de fet, que uns pocs mesos abans un comes anomenat Teodomir, que governava la regió d’Oriola en nom del rei visigot Roderic, havia fet el mateix pactant amb els musulmans la rendició sense resistència a canvi de conservar els seus bens. Així es feu en general a tot arreu, si bé és probable, per lògica, que Abd al-Aziz repartira, com a compensació, les terres ermes de la plana valentina entre les tribus berbers que formaven part d’aquella campanya. I estes, alhora, degueren instal·lar grups familiars per a prendre’n possessió i començar a cultivar-les.

Les primeres tribus i les primeres séquies

Coneixem poques de les tribus que s’assentaren en aquell moment a la plana, perquè la majoria de les noves aldees berbers reberen noms llatins que ja existien a la rodalia de l’antiga ciutat romano-visigòtica, com ara Quart, Xirivella, Andarella, Patraix, Paterna o Campanar, que són probablement d’aquella primera època. Però és prou segur que una d’aquelles primeres tribus nouvingudes fou la dels Malila, un nom ben conegut per tots els habitants del cap i casal perquè ha arribat als nostres dies, si bé deformat com a Malilla. En concret, un grup de famílies extenses de llauradors que formaven part d’aquella tribu fundaren una de les primeres aldees berbers de l’horta valenciana i a partir de llavors tots començaren a referir-se al nou assentament amb aquell prestigiós –i orgullós– nom tribal que era originari d’un lloc molt allunyat de València, l’actual Líbia, d’on procedien.

L’agricultura d’aquella gent era distinta a la dels indígenes hispano-romans que havien habitat la plana abans que ells, els quals seguien practicant la típica trilogia romana del cereal, la vinya i l’olivera de secà. Els àrabs i els berbers, per contra, importaren la tècnica de la irrigació i amb ella tota una sèrie de sabers i coneixements sobre el cultiu intensiu d’una gran varietat de plantes que estaven adaptades al clima monsònic d’Àsia, d’on eren originàries, i que no podien viure a la Mediterrània sense l’aportació artificial d’aigua en estiu, que és quan ací no plou i fa més calor. Per això començaren a construir séquies derivades del Túria, al qual anomenaren Wadi al-Abyad (Guadalaviar, “el riu blanc”), per a portar l’aigua fins a les hortes construïdes junt a les aldees.

Una d’aquelles primeres canalitzacions fou la que hui coneixem com a Séquia de Favara. El seu topònim deriva de Hawwara, que és el nom d’una gran confederació de tribus berbers de les que existien en aquell moment al Magrib, arribades a la península en l’any 711 amb l’exèrcit conqueridor. De fet, la tribu Malila forma part de la confederació Hawwara i no és cap casualitat, per tant, que la Séquia de Favara porte l’aigua fins a la zona de Malilla. Segurament les aldees del voltant que no porten noms tribals però són també d’aquella fase inicial de construcció de l’horta, com ara Patraix o Altell, també foren assentaments de grups de llauradors d’altres tribus pertanyents a la confederació Hawwara i per això finalment donaren el seu nom a la gran séquia que havien construït tots plegats. El mateix degué passar, de fet, amb altres séquies de les quals, malauradament, no coneixem el seu nom tribal perquè el van perdre segles més tard, en temps de Jaume I.

Els qui vingueren després

Els membres de les tribus berbers que formaven part de l’exèrcit conqueridor i s’assentaren en la plana de València foren els constructors de les primeres séquies, com la de Favara, però evidentment no foren els únics que s’hi instal·laren. Al llarg dels anys següents continuaren arribant nous grups de famílies de llauradors, alguns àrabs i la majoria igualment berbers, que, provinents del sud d’al-Andalus o directament del nord d’Àfrica a través de vaixells, s’hi anaren assentant per tot el territori que envoltava la ciutat, fundant noves aldees i ampliant els sistemes hidràulics ja existents. I això comportà la negociació de pactes per l’aigua entre els grups nouvinguts i els descendents de la primera generació que havien construït les grans séquies mare en primer terme.

Partidor de la llengua del Raig © Sergi Selma

 D’aquells pactes no tenim testimoni documental, però quedaren ben reflectits en les mesures dels partidors proporcionals de pedra que dividien l’aigua entre els diversos canals que la portaven a les hortes de les aldees, dels quals molts han arribat fins a hui. Per exemple, un d’aquells partidors –anomenat modernament llengua del Raig– fou excavat fa uns anys amb el resultat que cadascun dels seus canals mesurava exactament dos colzes andalusins d’ample, la qual cosa vol dir que dividia l’aigua just en dos parts iguals.

Així, doncs, la imatge que cal retindre de l’Horta de València en època andalusina és la que hem anat explicant fins ací: desenes d’hortes menudes, de només unes poques hectàrees cadascuna, vinculades a tot un seguit d’aldees berbers –llavors anomenades alqueries– que es trobaven repartides per la plana; i entremig d’elles espais amb cultius de secà, pastures i marjals. Res a vore, per tant, amb la imatge actual que tenim de l’horta com una gran extensió en què tot l’espai per davall de les séquies mare està completament cultivat i irrigat de manera contínua.

El renaixement de Balansiya

Diuen els cronistes àrabs que les tribus berbers de Balansiya i Santàver (l’actual Conca), que estaven emparentades entre elles, sempre foren refractàries a acceptar el poder central de Còrdova i tendiren a funcionar per si mateixes de manera autònoma durant els primers dos-cents anys d’existència d’al-Andalus. Segurament hi hauria un governador estatal a València, que canviaria sovint, però a penes es limitaria a cobrar alguns impostos quan els berbers no es revoltaven i es negaven a pagar.

Però a començaments del segle X això canvià. Una vegada que l’emir Abd ar-Rahman III aconseguí véncer militarment els seus enemics i sotmeté totes les tribus al seu poder, s’autoproclamà califa i inicià un període de major control estatal sobre el conjunt d’al-Andalus que també es veié reflectit en l’organització i el funcionament de la societat. A partir d’aquell moment l’autonomia política de les tribus berbers valencianes tendí a limitar-se, fins a desaparéixer quasi totalment un temps després.

Llavors l’anteriorment decaiguda Madinat Balansiya començà a renàixer fins a convertir-se en una altra ciutat. D’una banda, acomplia un paper de mercat regional gràcies al fet d’estar situada al bell mig de l’horta que s’havia anat formant des de l’any 713; i això feu que començara a créixer demogràficament i a desenvolupar el comerç i l’artesania. Al mateix temps, la seua funció política com a seu del poder califal en la regió transformà l’antiga urbs romano-visigòtica enrunada en una de les medines més importants d’al-Andalus, deixant-la preparada per a convertir-se en la capital d’una taifa en arribar el segle XI.

A més a més, la conversió de la ciutat en seu d’un poder proper propicià l’aparició d’una aristocràcia estatal formada per famílies de juristes, militars i altres càrrecs administratius. Així, si bé l’horta d’època andalusina no deixà mai de ser un gran espai agrari posseït fonamentalment per llauradors lliures que treballaven les seues pròpies terres, també és cert que l’Estat premià els servicis prestats per tota aquella gent amb terres ermes per a posar-les en explotació. Les seues finques rebien el nom de rafals, i les hortes que hi construïren eren realment molt paregudes a les de les aldees. La diferència principal, però, era la gestió, ja que els grans propietaris urbans no les treballaven directament sinó mitjançant contractes de mitgeria amb llauradors sense terra.

La fi de l’horta andalusina

Séquia regadora en l'horta de Faitanar © Ferran Esquilache

El paisatge que contemplaren Jaume I i les hosts cristianes en arribar a les portes de València en 1238 s’assemblava ben poc al que havien vist Abd al-Aziz ibn Musà i l’exèrcit islàmic cinc segles abans. En tot aquell temps s’havia construït una gran xarxa de séquies per a portar l’aigua del riu a totes i cadascuna de les menudes hortes de les aldees i els rafals que havien aparegut com a bolets per la plana. A més, l’aspecte visual de l’horta en perspectiva devia ser frondós i atapeït, com a conseqüència dels cultius de secà i de reg esporàdic que els envoltaven, segons manifestava el mateix Jaume I en la seua crònica en parlar de l’horta de Xàtiva: era la pus bela orta que anch havíem vista i es trobava plena d’alqueries entorn de la orta, moltes e espesses.

Tot seguit, a partir de la rendició dels andalusins, el rei començà a fer efectives les donacions que havia promés durant el setge de la ciutat als membres de la seua host. Des d’aleshores tota la terra per davall de les séquies mare –estiguera o no cultivada abans de la conquesta– s’aniria artigant progressivament i adquirint drets de reg. Per tant, també la xarxa de séquies començà a fer-se encara més gran per tal de portar l’aigua a cadascuna de les noves parcel·les. Els canals que abans només eren de circulació, per a portar l’aigua a altres llocs, ara es convertien directament en séquies de reg. Una nova gestió dels sistemes hidràulics s’implantà també, per la complexitat i extensió a què es va arribar, introduint-se ara, per exemple, els torns i les tandes. Així és com acabà formant-se l’horta en extensió que tots coneixem i que ha arribat als nostres dies.

Han passat 1.300 anys des que es van construir les primeres séquies i l’horta ha anat evolucionant generació rere generació, de manera que l’actual és el resultat del treball de totes i cadascuna d’elles. Amb tot, ja és hora de reconéixer els seus vertaders orígens i ara podem dir amb total seguretat que ni àrabs ni romans: únicament i exclusivament simples llauradors berbers!

Noticias relacionadas

'q' de Luther Blisset

Sense nom

Por  - 

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email