VALÈNCIA. George Gordon Byron (1788-1824) tingué amants a manta i, segons la curadora d’art Clara Drummond, quasi tots els biògrafs coincidixen que foren dels dos sexes. No és que tingueren dos sexes –o almenys les biografies no recullen que entre ells n’hi haguera, d’hermafrodites–, però està clar que totes elles no eren persones del mateix sexe. De fet, només entre els siamesos units per les cames es donen persones diferents, literalment, del mateix sexe. Per a la resta el sexe és de cadascú. En fi, que Byron amà els hòmens i les dones, per separat i donant a cadascú el que tocava, literalment també.
Una de les seues amants fou l’aristòcrata i novel·lista gòtica Caroline Lamb (1785-1828). En un principi Lady Lamb escrigué en el seu diari que Lord Byron estava foll, que era roín i que era perillós conéixer-lo. Però després llegí Les peregrinacions de Childe Harold (1812) i li entraren unes ganes folles, precisament, de conéixer-lo, així que el conegué fins i tot en un sentit bíblic: visqueren un breu però ardorós romanç. Segons Drummond, Byron posà punt a l’assumpte perquè s’havia convertit en una cosa massa pública i intensa. Llavors Lamb, qui tot i el corder del seu cognom rabià com una gossa, tractà d’apunyalar-se i envià després un sobre a Byron amb un floc de pèl púbic acompanyat d’una carta signada: “Del seu salvatge antílop”.
Jo havia llegit que Byron col·leccionava flocs de pèl púbic de les seues amants en uns sobres que, segons pareix, romangueren en la seua casa editorial fins que esta fou desmantellada en la dècada de 1980. En cada sobre estava escrit el nom del propietari. Ningú sap on estan ara eixos sobres. No obstant, ho vaig llegir en un llibre de dubtós pedigrí i quan vaig escriure al seu autor per a preguntar-li per les seues fonts em digué, no sense certa sorna, que per desgràcia les acabava de perdre en un desafortunat incendi domèstic.
Però a mi, com tot allò que es perd dins d’una còmoda, m’agrada aplegar al fons de les coses. Així que fa uns anys escriguí a la Byron Society per tal que aclariren el meu dubte. ¿Guardava Byron una col·lecció de sobres amb mostres de pèl púbic dels seus amants o només tenia el que li havia enviat aquell “salvatge antílop”? Em respongueren que Byron conservava vastes col·leccions de pèl de diversa índole, però que mancaven proves que compilara pèl púbic –afició que, segons el meu informador, semblava més pròpia de Lady Lamb– i tampoc no hi havia proves que s’interessara per esta classe de trofeus, per molt que es vanagloriara de les seues proeses sexuals.
Sí que havia sentit –i jo llegit– que els seus pulmons jeien davall la seua estàtua de Mesolongi, a Grècia, i que ell mateix –el meu interlocutor– havia contemplat el lloc amb el degut respecte, encara que li constava que tampoc no podia afirmar-se amb seguretat que els pulmons estigueren realment allí. Continuà dient que part de les seues entranyes s’havien traslladat per separat a Anglaterra i s’havien exposat en la seua comitiva fúnebre, i em contà que Diego Saglia havia revelat que Teresa, la comtessa italiana amant de Byron, guardava tota classe de records del poeta, entre els quals hi havia diverses castanyes que el poeta havia arreplegat en un passeig que havien fet junts i –encara més estrany per al gust modern– certa quantitat de pell –de Byron– que se li havia pelat cremada pel sol, i que eixos mateixos trossos de pell estaven, sense cap mena de dubte, en el Palazzo Guiccioli de Ravenna. A continuació, afegí: “Però no volen exhibir-los perquè, tot i la seua fama, els italians són uns remirats per a eixes coses... I açò és probablement tot el que sé dels macabres fets de sa senyoria, llevat del cèlebre tamany dels seus genitals, conegut per l’exhumació de la seua tomba en la dècada de 1930”.
Al poc llegí una cosa inquietant. A Newcastle, Austràlia, hi ha un centre d’art anomenat Lock Up perquè abans era una presó. Lock up vol dir en anglés tancar, empresonar... I com es diu floc de pèl? Igualment, lock. Però açò no és tot. El centre conserva una antiga cel·la encoixinada on tancaven els orats, que en devien ser molts, perquè seria d’orats no enfollir quan et tanquen a la presó. La qüestió és que el que encoixinava la cel·la eren parets de pell farcides de pèl de cavall. Em pregunte si algú ha comprovat si efectivament és pèl de cavall o d’una altra espècie d’animal de quatre potes.