X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

bestiari valencià

Els pijos valencians /perletes i cavallets/

5/03/2019 - 

VALÈNCIA. Els pijos valencians són com els pijos de Madrid però arribant tard a la moda, com els pijos de Barcelona però molt menys europeus, i com els pijos de Sevilla però sense tanta bandera d’Espanya ni tant de jersenet al coll. Una barreja sense tant de “osea”, amb molt d’aparentar en Instagram, dosis moderades de centralisme, i amor incondicional a la roba de marca. Hi ha dos grups molt diferents entre els pijos valencians: els pijos de ciutat i els pijos de poble. 

Els pijos de ciutat /pijus citadinus/

Coneixen millor Ibiza (mai diran Eivissa) que la seua comarca, viuen despreocupats pels diners perquè tenen pagueta familiar i sempre duen el monyo llarg i llis… tant elles com ells. Practiquen pàdel, surf o paddle surf, parlen normalment spanglish i potser algun idioma estranger però mai valencià (l’entenen però no el parlen si no és menester), i van a una mitjana de 3-4 saraus per setmana. El seu moment ideal és a poqueta nit on practiquen una cosa anomenada “tardeo” en locals de moda on coneixen sempre al propietari. No xafen molt els museus de no ser que siga per a anar a una inauguració d’un artista amic, perquè poques coses li agraden més que les inauguracions de tot tipus, on sempre passen pel photocall super contents lluint l’últim modelet. 

Com el seu hàbitat és urbà es troben perduts a l’horta, de fet alguns pensen que les xufes es cullen d’un arbre, les taronges de ciutat són comestibles, i que els llauradors viuen en barraques. En canvi els encanta la muntanya, o millor dit, la muntanyeta i els quatre arbres que hi ha a La Canyada, Mas Camarena o Torre en Conill, on si veuen un conill trauen ràpidament l’iphone (únic mòbil pijo “approved”) per a immortalitzar la bellesa de la natura salvatge. La mar també els agrada, especialment si és en un iot* on poder anar a les cales de Formentera mentre beuen xampany rosé. Alguns han perdut inclús la por de xafar algues i per això el /pijus citadinus/, quan no té iot, necessita una caseta a la mar: primera línia a ser possible i amb piscina. Però per raons d’estatus no val Gandia, ni Moncofa, ni Tavernes; cal anar a Xàbia, Altea, Dénia, Benicàssim, o el Pere (que és el Perelló en la seua llengua). 

Perquè no sé si sou conscients però els /perletes i cavallets/ parlen d’una manera pròpia, com més nasal. La frase clau és aquella de Ricardo Costa, “Ricardito” per als amics: “quiero 100 gramitos de caviar para mis papis”: no poden ser grams perquè ells parlen amb diminutius, i la “a” de caviar sona com si estiguera la llengua unflada. Es veu que al col·legi concertat on han estudiat TOTS els pijos valencians, com que no gasten els llibres adoctrinadors de l’escola pública, els mestres de la llibertat (retors, monges o amics del director) els ensenyen a parlar així. 

Si són pijos ja granats, d’eixos que pots trobar a Casa Vela o Aquarium, lluiran abrics de pell i molt d’or elles, i el “fatxaleco” per damunt d’una camisa de 200 euros ells. Però sens dubte els reconeixeràs per fer una olor intensa a Chanel nº5 i a Brummel. Estos espècimens concrets, habitants de l’Eixample, Colón i Misser Mascó, són també coneguts com /pijus rancius/. 

En canvi el /neopijus/ és més de canviar d’ambient, de buscar nous restaurants, si als seus pares els agrada anar cada dissabte a La Principal, ell s’estima més anar al Bouet un dia, a Ameyal altre i a Tavella el següent. Perquè anar de restaurants, saber de vi i de cerveses artesanes, tindre un proveïdor de pernil ibèric de confiança, conduir un 4x4, i el segur mèdic privat: són alguns dels requisits bàsics per a formar part del club. I encara que no siga un requisit, tenen tendència a ficar-los noms específics als seus fills per a diferenciar-los dels plebeus, noms com “Cayetano, Pelayo, Carlota, Alejo, Letizia, Jacobo o Catalina”. I quan són dos o més fills, tenen tendència a famílies nombroses, els vestixen a tots igual, plens de volants i llacets en tons pastel. Per cert, el nom de Borja és pijo sempre que no siga valencià el Borja en qüestió. 

Pijes de poble /Pijus ruralis/

Les /pijus ruralis/, majoritàriament dones, són aquelles que es queixen tothora de la vida tan avorrida del poble, per a acabar vivint anys més tard la vida “frenètica” d’una urbanització amb seguretat privada, on no coneixen a la mitat dels veïns. Les distingiràs si pares l’orella, perquè comencen cada frase amb un “tia, que fort” i l’acaben en un “sas?”. Pareix que no acaben d’adaptar-se al seu entorn natural, perquè al poble estan com desubicades, però tampoc formen part de la ciutat, són com els llebrers*. 

És complicat ser pijo al poble, perquè allí (normalment) no hi ha botigues de moda, restaurants amb estreles Michelin, ni saraus diaris on lluir palmito. A excepció de Gandia, que en eixe sentit funciona com una ciutat i hi ha pijos a cabassades. Allí no és necessari acudir a l’ajuda de professionals. Sí, ja sabeu, eixos autobusos que porten cada matí a centenars de jóvens a col·legis com el Pilar, el Vedat o el Caxton, que són en realitat fàbriques de pijerio. Així que els /pijus ruralis/ acaben, o bé vivint a prop de la ciutat a la recerca de gent de la seua corda, o bé dissimulant el seu pijerio per a poder formar part de la vida social de la ruralitat. 

Apunts finals

-Tindre estil no té relació en ser pijo, es pot tindre estil sense necessitat de gastar-se una fortuna en roba.

-El iot és el “yate”, ho dic per si algun pijo que estiga preparant-se el mitjà llig l’article i no sap on ha de beure el xampany rosé.

-Un llebrer és el que en castellà s’anomena “galgo”, un gos meravellós i molt de moda que a la ciutat no hauria de viure i al poble el miren malament.

-Ser pijo no té per què ser roïn, hi ha pijos amb bosses de Luis Vuitton i gossets minúsculs amb jupetí, que dediquen part del seu temps a la filantropia. 

-Resulta paradoxal, però els amics pijos, solen ser el més “agarrats”. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email